dilluns, 10 de desembre de 2018

Resum Coherència







Fa pensar que per a cada situació existeix un nombre determinat d`informacions pertinents. Dit d`altra manera hi ha informacions rellevants , i n´hi ha d´altres d´irrellevants. Suggereix que les informancions rellevants s´han d´estructurar d´una manera determinada.

La coherència és la propietat del text que selecciona la informació  i que l´organitza  en una estructura comunicativa.
A. van Dijk. ha proposat la macroestructura que caracteritza els dues aspectes. És un tipus de                d´esquema que conté totes les informacions la importància i les interrrelacions.    

Influencers y demás mierda

Això dels influencers de la nostra generació és de riure per no plorar. Per a començar, que s’utilitze la palabra influencer, en la llengua de l’imperi, i no influència, ja diu molt de a què ens enfrontem: A un exèrcit de indesitjables i banals persones que es guanyen la vida a força de contaminar als seus il·lusos followers amb la seua nociva verborrea sobre temes encara més banals i patètics (de videojocs a reggaeton, un assortiment variat) que substitueixen a la cultura (i també al sentit comú), o bé amb suposat talent telebasuril. Qui no té de influencer a un youtuber (El Rubius, Auronplay, Dalas), té a un cantant de fem (Ariana Grande, Maluma, Daddy Yankee) o a un actorucho hollywoodià “de medio pelo” (DiCaprio, Emma Stone, Ryan Gosling).

És molt graciós quan aquests individus fan com que s’indignen i fan una “crítica” sobre qualsevol assumpte sense tindre ni idea, i resulta encara més divertit quan els seus seguidors repeteixen com lloros allò que ells han dit.

Jo no tinc cap “ídol”, cap influencer ni res paregut. Allò que si tinc son INFLUÈNCIES, tant humanes com artístiques, generalment vàries en cada camp concret, encara que aquests camps estan interconectats. Per exemple, en l’aspecte polític-econòmic-social tinc a Marx i companyia, en el cinematogràfic a Hitchcock i Haneke entre altres, en el literari a Roald Dahl i Mary Shelley entre altres.Per concloure, diré que és depriment recordar que la majoria dels joves avui tenen per “ídols” a persones banals i aprofitades a les quals podriem calificar de “anti-cultura”, i expandeixen la paraula d’aquesta “anti-cultura” per tot arreu, des d’una cançó fins un vídeo, des d’un tuit fins una pel·lícula, i des d’un best-seller fins la mass media.

Literatura comparada - Va dir el filòsof

Habibi, estimada! Però Tahara havia desaparegut. I Quim havia descobert per primer cop que un amor no en val un altre. Tot és tot, havia dit el filòsof. Tot és igual a si mateix, l’espècie és igual a si mateixa, i allò que fa que un individu sigui un individu és només la quantitat de la matèria, el pes, la mesura, l’espai que ocupa en el món. Però vet aquí que el pes, la mesura i aquest petit espai que ocupa, i que de sobte arrenca a cantar i es diu Tahara, és insubstituïble.

En aquest fragment de Quim/Quima, ubicat a la pàgina 45 del llibre, Maria Aurèlia Capmany fa una referència a la filosofia clàssica per a després traure-li un però. Això de tot és igual a si mateix s’anomena principi d’identitat, un principi clàssic de la filosofia i la lògica, segons el qual qualsevol entitat és idèntica a si mateixa. Aquest principi és, juntament amb el principi de no contradicció i el principi del tercer exclòs, una de les lleis clàssiques del pensament, postulada per Aristòtil. Encara així, Parmènides, anterior a Aristòtil, ja va postular al seu manuscrit sobre la natura que allò que és és i allò que no és no és. Al segle XVII, aquesta referència ja era comú entre els filòsofs.

Però, posteriorment, s’han fet diverses crítiques a aquest plantejament, entre les quals destaquen la de Hegel (1770-1831, qui creia que la identitat no és evident en si mateixa, sinó que és afirmada, perquè la identitat conté dins de si diferència, i va proposar una nova lògica basada no en el principi d’identitat sinó en el de no contradicció, la lògica dialèctica) i la de Wittgenstein (1889-1951, qui considerava que A implica no-A, això és, que per a tot A deu existir alguna cosa que és no-A, donat que si una afirmació té sentit, la seua negació també ha de tenir-lo, i si una afirmació justifica una regla, la seua negació també hauria de fer-ho lo qual és absurd).

diumenge, 9 de desembre de 2018

Influencers, de veritat?

Al llarg dels últims anys, han aparegut unes figures que s’han fet molt importants per a milions de joves de totes les edats i que gràcies a les xarxes socials han fet de la seua passió, el seu treball. Solen tractar temes com la bellesa, la moda i l’estil de vida de manera molt subjectiva, temes socials (feminisme, racisme, homofòbia, transfòbia…) o simplement fan comèdia. Però com és de gran la seua influència?
Es sap que l’impacte dels i les influencers ha crescut massivament i han comprès camps inimaginables com ara el turisme. Les marques quan promocionen un producte nou, necessiten que aquestes persones el consumen i donen una opinió sobre ell, generalment és bona, i aconsellen que els seus seguidors i seguidores ho compren. A canvi, poden guanyar diners o viatges a llocs que, per aquests i aquestes influencers, es posarà de moda; tota una estratègia de màrqueting. D’aquesta manera guanyen tots i totes, però aquest pla ens porta a les persones normals a un hàbit que suposa conseqüències ecològiques nefastes: el consum irresponsable. Això vol dir que comprem sense mesura, sense pensar si ho necessitem o no, si les condicions laborals de qui ha fet el producte són bones, si fa mal al medi ambient… sense preocupacions. Només ho fem perquè algú ens ha dit que és bo, i ens ho hem de creure.
També n’hi ha que prefereixen fer gràcia i comentar vídeos virals o donar-li un to humorístic del tema que volen tractar.  Està clar que no totes aquestes influències porten per aquest camí. N'hi ha d’altres que dediquen els seus vídeos de Youtube a parlar sobre temes considerats com tabús o simplement per explicar algun tipus de tema social i la seua opinió sobre allò del que parla.
Amb l’aparició d’aquestes persones, han aparegut també, els anomenats haters; persones que dediquen el seu temps en visitar els perfils dels famosos i famoses per criticar, insultar, opinar sobre la seua carrera d’una forma molt ofensiva o, inclús, amenaçar de mort. No sé molt bé quin és el propòsit que hi tenen fent aquest tipus de comentaris, si no t’agrada aquest personatge públic, no el seguisques en xarxes socials. Fàcil, no? Doncs supose que per enveja o per gran quantitat de temps lliure, prefereixen faltar-li el respecte a les celebritats. On ha quedat aquest valor? On estan els i les influencers per influenciar en un tema que de veritat importa? Encara que no rebràs res material a canvi, pots actuar per donar-li sentit al teu nom. El món no necessita més moda o paraules que després es contradiuen. El que la societat de veritat necessita és valors que ens porten a les persones a una millor convivència i benestar; sentir-nos segurs i segures amb les i les nostres iguals.
Si eres influencer, aprofita l’enorme poder del qual disposes per millorar el món. Fes saber als teus seguidors i seguidores, el que volem transmetre qui no som ningú.

Literatura xinesa

En la literatura xinesa es troben dos corrents: una de popular i una altra de caràcter culte. La primera és de caràcter anònim i molt senzilla, ha patit moltes variacions al llarg del temps pel seu caràcter oral i tan sols ha arribat a l’escriptura molt temps després de ser creada. La segona, en canvi, és molt més complexa i té una important tradició escrita.
Poesia: Els poemes més antics de Xina estan continguts al Llibre dels Cants Shi Jing, una antologia de balades populars de les diverses regions de Xina. La seva temàtica reflecteix amb gran bellesa la vida del poble xinès en aquells temps. S’hi descriu, també, la vida diària dels camperols.
Prosa: Les primeres obres en prosa, juntament amb el Shi Jing, formen els 5 clàssics de la literatura xinesa:
  • I Ching (Llibre de les mutacions). Fou composta com una guia per interpretar els oracles però acabarà desenvolupant-se com una obra que, relacionant la realitat de l’home i el cosmos en un moment determinat, pot indicar un camí de reflexió davant de cadascun dels esdeveniments que es presenten en la nostra existència.
  • Shujing (Llibre dels documents). Es tracta d’un llibre històric que conté els documents xinesos més antics, on s’expliquen les accions dels emperadors.
  • Li Ji (memòria sobre els ritus) És una col·lecció de codis governamentals i de ritus antics.
  • Chun Quiu (Annals de la primavera) És un registre històric de l’estat de Lu, on va néixer Confuci, a qui se li atribueix l’obra.
Exemple: fragment de Daodejing, un text clàssic xinès atribuït al savi llegendari Laozi, l’any 400 aC.
El fang es modelat per a poder fer el recipient,
però és el seu buit el que fa útil el recipient.
S’obren portes i finestres en els murs d’una casa,
i és el buit el que permet habitar-la.
Centrem l’interès en l’ésser
però en el no-ésser es fonamenta la utilitat.

Text lliure


Llegendes

Marquen en les vides de la gent. Fan història. Són persones. Són llegenda.
De totes les races, diferents nacionalitats, diferents propòsits, però per sempre recordades. Cadascuna d’aquestes persones ha deixat en la memòria del món, un trosset de la seua ànima, quan han mort. Inclús en vida, s’han fet reconèixer. Quines són aquestes persones i què és el que han fet?
He d’aclarar que només parlaré d’una persona que conec, és a dir, no és postureo tret d’Internet i està relacionada amb el món de la música, la dansa i l’activisme.
Aquesta persona és un artista del que em declare fan des de que era xicoteta i ma mare ens posava la seua música a la meua germana i a mí, i que des d’aleshores ballem. Ell està considerat el rei del pop i, amb aquest mot, ja es sap que parle del gran Michael Jackson. A banda de la seua carrera musical, que conta amb la publicació de l'àlbum "Thriller" de 1982, que es va convertir en el més venut de la història, amb 109 milions de còpies, i actualment encara ho és, els 85 senzills publicats des del seus inicis amb el grup The Jackson Five amb els seus germans l’any 1964 i la seua aparició en el llibre Guinness dels rècords com a artista amb més Grammys guanyats en un sol any, també va ser un gran personatge públic per les diverses causes solidàries en les que participà:
-Va escriure el single We are the world amb Lionel Richie per al projecte “USA for Africa” per recaptar diners per combatre la fam als pobles d’Àfrica. Es van convertir en la cançó més venuda de la història, amb la qual es van aconseguir més de 60 milions de dòlars per al projecte.
- Des de 1988 fins 2001 va viure al seu ranxo Neverland (país del mai més) i hi va construir un parc d'atraccions i un zoo privat amb l'objectiu de donar diversió i entreteniment als nens amb malalties terminals o de baix nivell econòmic. També tenia instal·lades al ranxo, habitacions adaptades per a nens amb tractaments greus.
- En el 92 va llançar 'Heal the world', els beneficis de les quals es destinaren a ajudar a xiquets de Sarajevo.
- Es calcula que al voltant de 300 milions de dòlars, més de la tercera part de la seua fortuna, hauria anat a parar a les 39 organitzacions amb les quals col·laborava assíduament, tant aportant diners com cedint la seua presència en diferents actes.
No només ajudava econòmicament, sino que va escriure també diverses cançons que parlaven sobre la importància de tindre cura amb el medi ambient i l’impacte tan negatiu que tenia i té la humanitat al món. Amb aquestos singles, va ajudar a que la gent s’adonara de la realitat i prengués mesures.
Michael Jackson tenia una part molt humana que va mostrar fins el dia de la seua mort i, de la qual, haurien d’aprendre moltes celebritats, ja que malauradament, hi ha poques que estiguen tan involucrades en les persones i el planeta; que aprofiten la influència i el poder econòmic i mediàtic que tenen per fer grans accions que milloren les nostres vides.

L'elecció del rei (Els llibres de les bèsties) de Ramon Llull.

Literatura comparada


Senyors, necessitem un rei noble, un rei que sigui humil i que no faci mal als altres. Així doncs, és evident que no hauríem d’optar pel lleó, perquè no s’alimenta 24 d’herba sinó que es cruspeix animals, i, a sobre, té una veu que, quan crida, ens fa tremolar de por a tots. Per tant, si voleu seguir el meu consell, crec que hauríem de triar el cavall com a rei, perquè ell sí que és gran, bell i humil. Tingueu present que el cavall és una bèstia lleugera, no és orgullós i no menja carn. [...]
Hi va haver molts arguments d’una part i l’altra, tants, que tota la cort d’animals es va alterar i fou impossible l’elecció. I l’ós, el lleopard i la pantera, que tenien l’esperança de ser coronats reis, van dir que volien que la cort s’allargués fins que es pogués determinar quina bèstia era la més digna de ser el rei. La Renard, però, es va adonar que l’ós, el lleopard i la pantera posposaven l’elecció perquè aspiraven a convertirse en reis, i va explicar una faula d’homes:
-En una catedral s’havia de celebrar l’elecció d’un bisbe i hi havia un desacord absolut. Per una banda, els canonges volien que fos bisbe el sagristà d’aquella església, que era un home molt savi, llegit i ple de virtuts. Per altra banda, l’ardiaca (un alt càrrec de l’Església, que habitualment era el successor del bisbe) i el director del cant del cor pretenien que fos elegit bisbe l’ardiaca, tal com manava la tradició, i l’opció del sagristà no els agradava gens. Ells s’estimaven més que ho fos un canonge ras, un canonge que era molt bona persona i que no sabia de lletra. Aquell canonge, una persona dèbil i fàcil de manipular, seguia la discussió amb els ulls esbatanats, meravellat del que deien l’ardiaca i el director del cant del cor. Els arguments d’uns i altres anaven i venien, fins que un canonge va afirmar: «Si el lleó és el rei, i l’ós, la pantera i el lleopard van en contra de la seva elecció, sempre seran mal vistos pel rei, i vés a saber què els pot arribar a fer per castigar-los; en canvi, si el cavall és el rei, i el lleó comet alguna ofensa contra seu, com es podrà venjar, el cavall, que no és tan fort com el lleó?».”
Un clar exemple del treball de Ramon Llull. L’escriptor utilitzava contes breus amb una moralitat final que tenia relació amb la història que estava contant, és a dir, un conte dins d’un altre. Aquesta tècnica, anomenada exemplum, es feia servir, a partir del segle XII, de forma massiva per fer més clara la idea principal. Normalment es solien incloure en els sermons, tot i podien anar sols, circulant de forma oral o escrita. Per aquest motiu apareix en el llibre de Maria Aurèlia Capmany, Quim/Quima. En el fragment on apareix un exemplum la situació és la següent: el protagonista es troba en l’any 1000 baix la custòdia d’un ardiaca i, apareix amb un xiquet sarraí al qual han d’alimentar i l’ardiaca no sap si és bona idea allò que estan fent perquè és d’una religió diferent. Agafa a Quim i li va un llarg sermó utilitzant l’exemplum per arribar d’una forma ben clara a que “la mesura, la justicia, la bondat i la bellesa suporten el regne de la intel·ligència”. El conte que utilitza l’ardiaca tracta sobre un rei foll que desitjava regnar sobre un rei savi i aquest, també desitjava regnar sobre el rei boig per portar el regnat a la mateixa pau i justícia de la que gaudia el seu poble. Arribaren a la guerra i el rei foll guanyà, deixant a l’altre rei mort. Per la seua ignorància portà al regne a la pobresa i a molts mals.
La relació és evident i hi ha poca diferència, ja que la utilització de l’exemplum és senzilla i sempre és igual.

Resum Coherència

Fa pensar que per a cada situació existeix un nombre determinat d`informacions pertinents. Dit d`altra manera hi ha informacions relle...