divendres, 8 de juny del 2018

La dona forta


Maria Beneyto

València, 14 de maig del 1925-València, 15 de març de 2011
Va passar la seua infància a Madrid, patint molt, perquè el seu pare havia abandonat un 
treball i una posició estable a València per obrir-se camí a la capital de l'Estat com a autor
teatral, però  no aconseguí d'estrenar-hi cap obra.
En començar la guerra civil se'n tornaren a València, al cap d'uns anys una herència vingué
 a alleujar la situació familiar, i aquest canvi va permetre a Maria Beneyto dedicar-se 
plenament a l'escriptura, com sempre havia desitjat.
Cap als anys 50 va fer amistat amb un grup de poetes entre els quals hi havia Ricardo
Orozco el qual era director  d'una curiosa publicació, que va acollir alguna col·laboració 
poètica de l'escriptora.
Xavier Casp va animar-li a escriure en català, i li va publicar en la col·lecció "L'Espiga", de
 l'editorial Torre, el seu primer recull poètic en aquesta llengua:
Altra veu(1952).
En la mateixa col·lecció apareix, el 1956, Ratlles a l'aire, i el mateix llibre rep el premi 
"Ciutat de Barcelona" d'aquest any i és editat també en aquesta ciutat. Mentrestant, havia 
continuat escrivint i publicant poesia en castellà, amb un èxit notable.
A partir del 1958, la seua activitat literària es decanta majoritàriament per la prosa 
narrativa. A part de la seua no interrompuda producció castellana, en català també publica.
 
Deixe el link d'un dels seus poemes:
Sirena, Maria Beneyto

Context històric

1967
La falta d'escriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models 
exteriors, féu que la producció narrativa valenciana es mantinguera fidel als gèneres més 
tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes.
Els primers vint anys de postguerra, en valencià només es van publicar nou novel·les (una 
d’elles aquesta), totes realistes que presentaven un estil de novel·la melodramàtica, o 
sentimental.
Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s’accentuà la represa 
cultural salvant una quantitat enorme d’obstacles.
El franquisme, pressionat per l’oposició i per la política internacional, hagué d’acceptar una 
lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.

El llibre

Va guanyar el Premi Senent de novel·la
Denuncia a la condició social i històrica de la dona i les limitacions del patriarcat.

És una espècie de manifest feminista. Amb una sèrie d’històries que giren al voltant d’un 
club  feminista dels membres del qual són només dones.
És en un lloc, amb unes normes ben estrictes, on dones, separades o sense cap relació 
estable amb un home, organitzen conferències i cursos.
Té tres parts diferenciades:
En la primera bàsicament presenta als personatges, i la segona i tercera part son el 
desenvolvupament de les histories de cadascuna.


Cada capítol se centra en la actuació d’un personatge d’aquests amb l’actuació 
de les altres dones que he dit.
Algunes membres amb forta personalitat dominen i ’altres segueixen a aquestes.
Hi està  Isabel ajudant xiquets orfes, sense mitjans per fer-ho, 
es casa amb un home ric que no estima perquè hi pose els diners; hi ha la model enamorada 
d’un home que vol a una altra, a la qual l’enveja la portarà a tirar per terra la seua carrera 
i la seua dignitat; la xicota que només vol cosir, escriure i servir el seu home i que no entén
 les idees del club; la xica amb tendències lèsbiques; la mare exigent que no sap comunicar-se
 amb el seu fill, i que veurà com aquest se li’n va de les mans, la dona escapada de casa, que 
abandona fills i marit, i que finalment se’n penedeix…

Opinió

Vaig triar el llibre perquè pensava que era un manifest feminista però és cert que a mesura que lliges, a vegades pareix un poc masclista.

Per exemple quan un dels personatges ix del club per estar amb un home que no li mereix.
Pense que el que volia fer l’autora és ensenyar-nos els problemes amb què una dona 
espanyola en el franquisme es podia trobar, tant a nivell professional com familiar. Si hi ha 
alguna tesi, potser és que home i dona han de viure en situació d’igualtat.
Pot ser volia dir l'autora és que la lluita pels drets no ha de convertir-se en lluita de sexes,
 no ha de passar per l’odi al sexe contrari.
Vaig triar-lo perquè em va parèixer valent per la seua part escriure una novel·la feminista 
i en català en època franquista , a més crec que és prou interessant la història ja que 
planteja moltes coses en a soles una novel·la i per aquesta mateixa raó crec que és prou 
important la novel·la.

divendres, 1 de juny del 2018

KARIMA ALGABNMI

Resultat d'imatges de CUENTOS POPULARES DEL RIFVa nàixer en 1980 i únicament té estudis primaris. 
Ha passat pràcticament tota la seua vida en una aldea prop de Nador. Actualment treballa en l'àmbit de la costura.
Els seus contes són els que la seua mare i les seues ties, i en especial la seua avia, li contaven de petita. 
Diu que gaudeix enormement contant-los. 
Al principi preferia poc public però la seua confiança va anant augmentant.
El seu estil és teatral, perfecte i complicat. I fa abundant ús del discurs indirecte.

Parlant de un dels seus contes, LA PANDERA 
Conta la història de una venjança i com les coses mai ixen com pensem.
Crec que intenta dir que els actes tenen conseqüències i el karma tornarà allò que has fet sempre.
Aquesta autora és una de les moltes que ixen en CUENTOS POPULARES DEL RIF, llibre  recopila els contes narrats en el Rif marroquí.
La tradició oral dels contes en el nord del Marroc, una tradició mil·lenària, comença a perdre's amb l'arribada de la tecnologia, la globalització, la televisió i el progrés. 
Queden poques dones que exerceixen la funció de compte-contes. 
Però abans que desapareguin del tot, una parella d'escriptors i traductors resident a Granada, Zoubida Boughaba Maleem i Gabriel García-Noblejas, va decidir desplaçar-se fins al Marroc i recopilar tots els relats possibles.
La temàtica dels contes, segons explica l'autora del llibre, és d'allò més variada, encara que els assumptes recurrents són la família, els germans o la gelosia. "No són contes amb moralitat", assenyala Boughaba. "I alguns d'ells són molt surrealistes".

Aquests contes es denominen tanfust i sempre comencen amb una fórmula igual: "Això era...". Sempre, a més, sigui el que sigui l'assumpte que s'hagi narrat, acaben tots amb una curiosa frase: "...i després de caminar per aquí i per allí, em vaig posar la sabata i se'm va trencar".
"És una llàstima que la tradició estigui desapareixent i cada vegada quedin menys cuentacuentos en el Rif", es queixa Zoubida Boughaba. "La gent també està perdent el costum d'asseure's a escoltar narracions i contes com es feia abans".
Informació recollida de https://elpais.com/diario/2003/04/02/andalucia/1049235749_850215.html

El vigilant en el camp de segol


OPINIÓ PERSONAL

Resultat d'imatges de el guardian entre el centenoCom he dit en l'entrada anterior, aquest llibre va significar un trencament del que estava establit, ja siga pel protagonista amb el que tants joves es senten identificats o pels temes que tracta, tan fora de la norma.
Aquest llibre, a més, ha sigut una referència per a molts autors, grups musicals, cineastes...El personatge de Holden, tan marginat de la societat i tan reflexiu, ha sigut la base per a crear molts personatges. Fins i tot, han fet cançons dedicades a Holden.

Jo, personalment, vaig triar el llibre pel fet que s'ha convertit un clàssic, pel seu argument i particular personatge, Holden, que sempre em va intrigar.
Sincerament, el llibre m'ha fascinat. Es agradable de llegir i et fa pensar, qüestionar-te moltes coses. És una crítica a societat dels anys 50 molt bona, i tracta temes molt revolucionaris per a eixa època (l'amor, la guerra, la mort...)
I Holden, sense dubte fa que empatitzes i t'identifiques amb ell, amb la seua forma tan realista (de vegades pessimista) de veure el món.
El que jo destacaria de la novel.la, serien els diàlegs o les reflexions de Holden. Vos deuxe ací alguns dels fragments que més m'han agradat:

"Em passe el dia diguent que m'alegre d'haver conegut a persones que no m'importen gens. Però supose que si vull seguir vivint, he de dir tonteries d'eixes"

 "Els llibres que de veritat m'agraden son eixos en els quals quan acabes de llegir-lo penses que ojalà l'autor fora un bon amic teu per poder cridar-lo per telèfon quan vullgues"

"No conteu mai res a ningú. En el moment en que algú conta qualsevol cosa, comença a trobar a faltar a tot el món"

Dona al punt zero-

DONA AL PUNT ZERO


Autoria:Nawal El Saadawi, 27 d’octubre de 1931 (edat: 86 anys), Kafr Tahla, Egipte

Idioma: Egipci
Data de publicació: 1975


ARGUMENT
La novel·la comença amb l’aparició d’una psiquiatra que porta algunes setmanes intentant
posar-se en contacte amb una presa, Firdaus.
El llibre narra la història d’aquesta dona, des de la seua infantesa, fins arribar al moment en
que va cometre l’assassinat que la portaria a morir executada.
Firdaus conta la seua vida en primera persona, amb distintes perspectives: ja siga des de la
 infantesa i la innocència d’una xiqueta que veu com maltracten a sa mare, o una jove
 obligada a casar-se amb una persona repugnant, o una prostituta “lliure” que intenta fer-se
 respectar.
Una vida governada pel masclisme d’una societat on els homes tenen control absolut sobre
 les dones, on elles neixen per convertir-se en les seues esclaves.

A la novel·la, Firdaus fa una reflexió sobre la diferència entre ser una prostituta i una dona 
casada, en la societat en la què viu, entre altres pensaments i descobriments que fa. 
L’autora denuncia repetidament la discriminació de les dones en la societat egípcia.


OPINIÓ PERSONAL
Crec que es una novel·la necessària, ja que el que passe a l’altra meitat del món també 
ens afecta, i podem fer coses per canviar-ho. Nawal El Saadawi em pareix una dona
 admirable i lluitadora, i pense que el seu llibre és molt dur, però meravellós.
 El recomane molt sincerament, perquè es un llibre realista, fàcil de llegir
 (referint-me al temps que tardes en acabar-lo), no es fa pesat i aprens i sobretot
 empatitzes.

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...