dissabte, 22 de setembre del 2018

RUPI KAUR, LES SEUES FLORS I ALTRES MANERES D'UTILITZAR LA BOCA

En aquests últims anys una poeta s'ha obert camí en el món de l'art davant aquesta societat on el predominant és que no ho faça. Aquesta dona és Rupi Kaur.
Recentment ha caigut en les meues mans (gràcies a certa mestra de Literatura Universal) el seu últim poemari traduït al valencià: el sol i les seues flors. En ell, Kaur relata una història d'amor i desamor, tant amb altra persona com amb ella mateixa, en cinc parts, amb una prosa que crida: revolució de l'amor a la poesia. Per què? Perquè no és freqüent veure a una dona a aquesta societat pregonant que les dones ens estimem a nosaltres mateixes. I això és el que fa Kaur: estimar els nostres pèls, les nostres estries, la nostra naturalitat. Perquè la naturalitat d'una dona ha estat censurada i decorada des de fa massa temps. Lleva't els pèls de les cames, de la figa. Somriu-li al món, encara si solament vols cridar-li que es calle. Sigues delicada, comedida, estigues conforme amb tot. Kaur, amb aquest llibre, ha volgut alçar el dit del mig davant aquestes ordres. I amb ella, totes les dones a les que, encara amb els ulls ja oberts com a plats, ens ha fet veure les coses d'una altra manera.
És un fet innegable que n'hi ha massa homes a la poesia. No estic diguent que no siguen bons. El que dic és que n'hi ha molts i això no es pot negar. El que també dic és que, encara comprensible per a les seues èpoques, eren uns masclistes de manual (i si a aquesta época continuem fent com si els seus poemes no l'eren, es que som idiotes). Si la dona no era l'objecte (que no subjecte) dels seus escrits com a musa o com a l'amor llunyà, era un objecte de subjugació. Cite a Pablo Neruda, on relata com va violar a una limpiadora: "Una mañana, decidido a todo, la tomé fuertemente de la muñeca y la miré cara a cara. No había idioma alguno en que pudiera hablarle. Se dejó conducir por mí sin una sonrisa y pronto estuvo desnuda sobre mi cama. Su delgadísima cintura, sus plenas caderas, las desbordantes copas de sus senos, la hacían igual a las milenarias esculturas del sur de la India. El encuentro fue el de un hombre con una estatua. Permaneció todo el tiempo con sus ojos abiertos. Impasible. Hacía bien en despreciarme"; a Oscar Wilde: "El hombre bígamo tiene dos mujeres. El monógamo también"; a Francisco de Quevedo: "¡Oh, qué plaga, qué aburrimiento, qué tedio es tener que tratarse con ellas mayor tiempo en los breves instantes en que son buenas para el placer!" i així podría estar-me fins a 2020, però he vingut ací a parlar de Kaur, no d'aquestos jambos, així que em conformarè deixant-vos aquest article on n'hi han molts exemples de masclisme al món de la poesia d'eixes èpoques.
Al que volia arribar amb l'anterior paràgraf és a que aquesta faceta de l'art ha estat plena per massa temps d'homes que l'han model·lat com han volgut, però ara Kaur està tirant les rajoles una a una. I com ella, moltes dones silenciades per ells mateixos han trobat de tirar alguna pedra a eixes parets. I ara, al segle XXI, tenim a moltes dones escriptores, poetes, artistes, cantants, esculptores, de tot el que vos pogueu imaginar, derribant els ciments amb totes les forces de la natura que tenim les dones.
I Kaur no només parla de masclisme, no: ella, sent filla d'immigrants originals de l'Índia que ara viuen a Canadà, ha vist el racisme en primera persona. Al igual que les imposicions masclistes, les imposicions racistes també són dures, i el reflexa molt bé a la tercera part del poemari, parlant, entre altres coses, de la relació dels seus pares quan van arribar al "nou món", de l'accent de la seua mare, de les dificultats del seu pare amb l'anglés… I, també, de que solien assassinar als nadons si naixien dones. De tots els seus poemes, el que parla d'eixa pràctica ha sigut un dels que m'han fet tremolar.
Kaur és un exemple de que el feminisme s'està obrint pas al món de l'art. I no es l'únic. Recolzem-les com a lectores. Sigam elles. Continuem la revolució.

dimarts, 18 de setembre del 2018

PROPIETATS DE LA PENA


Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

dilluns, 17 de setembre del 2018

EL RECORD de Vicent Andrés Estellés



EL RECORD

Amb morts com d´orb et vaig tempta el cos
precipitat per un fosc desig brusc.
Vaig avançar pel teu cos tom per un incendi espés,
 entre uns fums,unes flames obrint-me
pas,
decidit i penós.

Tinc un record vermell a les pupil·les 
-la vermellor d´unes flames o sang-
com el record d´una boca de forn
on hagués vis tota la llengua encesa.
Ulls socarrats, incendiats de veure´t

Vicent Andrés Estellés 

 



Cançó de bressol (1953)

                                                                  Vicent Andrés Estellés


Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.




TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER - VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER

Vicent Andrés Estellés

Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.

Els amants d'Estellés



           



        No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs. 
                                                       
                                                           Vicent Andrés Estellés


 


Nit d'Estellés

I llavors, Déu li va donar
la Vida a l’home,
i era tan bella i delicada
que l’home no sabia
què fer amb ella
i sols era feliç dormint.
Al dematí, però,
tornava la congoixa
i li venia aquell
desig enorme de plorar,
i duia als seus braços la Vida
com qui duu un nen de bolquers,
com qui duu un setrill de nitroglicerina...
De vegades la duia com si fos un real
i volia mostrar-la,
però tots en tenien i no li feien cas,
i callava, tristíssim...
Ja t’has menjat el berenar?

La nit d'Estellés

RES NO M’AGRADA TANT

Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
Cante, llavors, distret,
raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
M’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
L’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
De vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
Cloc els ulls i me’l fot.

Vicent Andrés Estellés

M'aclame a tu

 M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il.limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il.luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada.
Seras confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il.luminada.
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.
Vicent Andrés Estellés



Mar Miralles Lozano

La nit d'Estellés

TOT ESPERANT ULISSES
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.

Verd el cel i fresc l'estiu,
jove el gran i cec l'altiu,
una taula fa de llit.
Desescric tot el que he escrit!
Un ocell baixa l'amor,
mils d'amors senten l'enyor,
un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
 
Plou de baix i ens mulla el cap;
juga i guanya qui menys sap;
el cor no vol dir el pit.
Desescric tot el que he escrit!
 
La raó es un moble vell;
manar vol qui duu el martell.
Amb el cap estabornit,
desescric tot el que he escrit!
 
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
 
5 i 5 mai no en fan 10;
una església et marc el preu;
un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!
 
Plora, plora, no hi ha draps;
ben i canta i trenca els plats;
l'estratègia es cou de nit.
Desescric tot el que he escrit!
 
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
 
Que més puc cantar-vos ja?
si la festa no té pa;
el meu cap és un neguit.
Desescric tot el que he escrit!
 
La tristesa guanya el cant,
l'esperança és un infant,
llibertat: nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!
https://lletra.uoc.edu/especials/folch/estelles.htm

La nit d'Estellés

BALLARINA NEGRA
 
Jo toque en tu la ràpida creixença
de l'arbre que ets, uns principis de selva,
ritus lunars, celeritats de fusta,
la sang veloç en allaus successives,
la saba en fils de nervis, de tendons
pertot arreu florint inesperats.
I encara més: com qui veu en el coure
el cor del llum, jo toque en tu la música,
contagiat i desbordat de sobte,
l'ull ancestral, l'originari riu,
la noció terrestre de la festa,
l'atracció de corrents o vertígens,
tu, ritme sols i d'una pell que crema
tan sols tocant amb la punta dels dits.

-

En temps antics, gravats minuciosos,
hi havia amants, i torres, i merlets,
i amor intens de plant irreversible,
i rius molt grans, i florestes propícies.
Creuava els anys el renill d'un cavall
com una font oculta entre les fulles
o com un nu de faig sota la lluna.
Aquest amor que per tu jo sent, fondo,
té en aquell temps l'arrel convulsa encara.
https://lletra.uoc.edu/especials/folch/estelles.htm





pujat per Guzmán Muñoz Gadea

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...