RESPOSTA A LIA

Estimada Lia, és clar que hi aniré. No cal que dubtes més de si t'estime, t'ho demostraré aquesta nit. No deixaré que la por envaeixi el meu cos, buit per l'ausència de la meua ànima que anà a buscar-te, ja que el meu cos no es veia capaç de fer-ho, per molt que volgués.
Seré a la port petita del jardí, sota la mata de llentiscle, a la mitjanit.

VAGA DEL 14-11-18

He de dir que, com tot ignorant, jo també he tingut dies en els que arribava algú a classe cridant: "La setmana que ve es frà vaga!" i jo, com tots els meus companys, ho celebrava. Celebrava que no hi haguera classe qualsevol dia sense saber la caus d'aquest fet, i de manifestacions me n'assabentava si m'ho contaven, perquè mai acudia a cap per voluntat pròpia.
Això vaig estar fent fins fa dos anys. Jo ja he canviat, però encara hi ha moltíssima gent de la meua edat que acudeix a classe anunciant que hi haurà vaga proximament i que no diexen de celebrar-ho fins que passa el diadeterminat.
Jo vaig canviar quan vaig ser conscient què això ens podria afectar de forma negativa porteriorment. Aquesta és una de lesraons per les que em considerava tan ignorant.

EDIP REI- El destí

Està escrit el destí? Crec en el destú? Doncs no. Jo pense que cada pas que donem, cada paraula que diem, mcada moviment que fem... és per el·lecció pròpia i que res està escrit al nostre futur perquè segons el pas que donem, segons la paraula que diem i segons el moviment que fem, ens passarà una cosa o una altra. Irealment espere que res no hi esté escrit, perquè sino, n'hi ha d'escrits molt injusts.

L'INFLUÈNCIA

Es diu que la manera de ser i de pensar de cada persona es justifica amb el comportament i els hàbits de la seua família. Doncs, pot ser, la meua manera de ser sí s'assemble a la d'algún membre de la meua família, però he de dir que la meua forma de pensar no s'assembla massa a la majoria d'ells.

En la meua familia hi ha massa membres amb comportaments (encara que parega extrany) racistes, xenòfobs, homòfobs, maxistes, sexistes… De tot. Hi ha de tot.

Comentaris com: “A treballar com un negre!”, “Quina vergonya! Anem vestits com gitanos”, “Parla molt, però de seguida estarà plorant com una nena”. Mai he arribat a saber quan he començat a tindre la mentalitat que tinc, la meua manera de pensar actual, perquè no sempre ha sigut aíxí.

Recorde perfectament utilitzar la paraula “mariquita” com a insult, quan un xic no demostrava tindre força o ser valent. També feia burla dels accents d'alguns extrangers de l'altra classe.

Realment no sé com he arribat a la conclusió de que tot això està mal, si la meua família, sense anar més lluny, fa ús d'aquest tipus de comentaris.

Ma mare em va ensenyar a no dir paraulotes encara que ella les utilitzaba (i les utilitza) ben sovint al parlar. Però ara que he creixcut he començat a dir-ne, encara que mai amb intenció d'ofendre a ningú. Pot ser el que ha fet que passe relativament del que em va ensenyar ma mare (que és no dir paraulotes) ha sigut el meu entorn social. No el familiar sinò la gent que m'envolta a l'eixir de casa, quan estic sola i em sent més lliure. I pot ser també, igual que ma mare em va ensenyar a no dir paraulotes fent ús d'elles, haurà sigut capaç d'ensenyar-me també que, els comentaris com “Yo no le pongo de rosa a mi hijo, que parecerá maricón”, son comentaris que poden fer mal a la gent.

No soc mala persona, i per tant, no faig ús d'aquests comentaris. No soc tant manipulable, i per tant, decideixc fer cas a ma mare en el què em pareix correcte. No em pareix correcta aquesta de forma de pensar i de ser, i per tant, he canviat.

https://youtu.be/9s9kLthUVsM

Aquest vídeo no és molt formal, i pot ser no t'agrade com parla i es comporta aquest xic, però crec que aporta bona informació sobre ell en el seu paper d'influencer.

L`'EFECTE 2000

Al meu futur jo

[31-12-1999]

M’estic estressant massa. Saps que jo mai he cregut en aquestes coses: mai he cregut en déu i mai he cregut en la catàstrofe de la fi del món, però ja no trobe cap racó en què no es parle d’aquest tema, i com que no puc evitar-lo, parlaré jo també d’aquest tema.

Són les tres de la vesprada i ni tan sols he menjat, i no és per falta de fam. Els nostres tres germans no deixen de plorar i cridar, dient bogeries com: “Pot ser si desconectem tot de la corrent elèctrica no ens passe res” o “No té res a veure amb l’el·lectricitat. La Terra es calfarà tant de cop que acabarà amb qualsevol rastre de vida o inclús desapareixerà ella també”. Parlen tan constantment de l’esperadíssima, encara que, per suposat, no benvinguda, catàstrofe, que pot ser, en algún moment, he arribat a creure’m-lo. Però de temps per a pensar n’he tingut de sobra, ja que estem tancats a casa, encara que no li trobe el sentit a això (ma mare diu que és per a acabar junts, “com ha de ser!”), i he pogut recapacitar i netejar la meua ment.

Sé que ens trobarem, que l’any 2000 no és el final d’aquesta història i que en un futur, que sé que existeix, aconseguiré convertir-me en tú.

Sé que escriuré demà. Ho sé.

LES CROADES

LES CROADES

Expedició de cristians contra musulmans per reconquerir Terra Santa.

El fenòmen de les croades ha d’ésser relacionat amb l’augment demogràfic de l’Occident europeu a partir del s. XI i amb la renovació espiritual que s’esdevingué a partir d’aquella mateixa centúria. L’augment dels pelegrinatges a Terra Santa féu sentir la necessitat d’alliberar el Sepulcre de Crist.

L’esperit de Cluny infongué a Urbà II la idea de croada, i les predicacions populars, com les de Pere l’Ermità, anarencreant un ambient favorable. També les assemblees de pau i trava canalitzaren vers la croada l’esperit bel·licós de la petita noblesa de l’Occident. En un primer moment, l’imperi Bizantí considerà els croats com una protecció contra els turcs, però més tard hagué d’enfrontar-se als intents de reduir Bizanci a l’obediència romana i a les temptatives d’hegemonia dels normands de Sicília sobre l’Orientgrec. D’altra banda, el món musulmà, dividit a la darreria del s. XI, facilità la penetració llatina. Les ciutats mediterrànies d’Itàlia (sobretot Gènova i Venècia) volien eliminar l’intermediaribizantí en el comerç amb l’Orient, i per això no dubtaren a col·laborar activament en les croades.

La primera croada fou l’única que comportà una autèntica i espontània mobilització de la cristiandat; fou predicada per Urbà II en el concili de Clarmont (1095). Pere l’Ermità aconseguí d’aplegar molts camperols d’Orleans, la Xampanya i Lorena, els quals, a la primavera del 1096, iniciaren la marxa cap a Constantinoble. Després de devastar les regions del Danubi, arribaren a Anatòlia, on foren anhilats pels turcs a Civitot; d’aquesta manera acabà l’anomenada croada popular. A l’oficial, hi prengueren part, entre d’altres, el comte Hug de Vermandois, Roman de Tolosa, Jofre de Bouillon i Bohemond de Tàrent, tots eels queals es reuniren a Constantinoble (1096). Superades les diferències entre llatins i grecs, els croats travessaren el Bòsfor, prengueren Nicea i derrotaren els tircs a Dorilea. Mentre Balduí, germà de Jofre de Bouillon, establia el comtat d’Edessa, la resta de l’exèrcit assetjava Antioquia, que es reté al juny del 1098. Finalment, el 15 de juliol de 1099, Jerusalem fou ocupada pel llatins. Jofre de Bouillon fou nomnat Defensor del Snat Sepulcre, i el territori ocupat fou organitzat com un regne. Aquestestat restà definitivament configurat amb l’ocupació de la franja costanera i la constitució del comtat de Trípoli.

El 1144 l’atabeg de Mossul, Zengī, reconquerí Edessa i, en època de Nūr al-Dīn, tot el comtat passà una altra vegada a les mans dels musulmans. Aquesta notícia provocà la segona croada, predicadaper Bernat de Claravall (Vézelay, 1146) i organitzada per l’emperador Conrad III i pel rei de França Lluís VII. El primer fou vençut a Dorilea, i, bé que ambdós assetjaren Damasc, la croada fracassà a causa de les dimensions internes. La feblesa de la colonització llatina al regne de Jerusalem i l’enfortiment dels musulmans en temps de Saladí provocà la desfeta de Hittin (juliol del 1187) i la caiguda de Jerusalem tres mesos més tard.

La resposta de l’Occident fou la tercera croada, predicada per Gregori VIII (octubre del 1187) i dirigida per Frederic Barba-roja, Felip August de França i Ricard Cor de Lleó d’Anglaterra. Els reis d’Anglaterra ide França ocuparen Sant Joan d’Acre, però Ricard Cor de Lleó pactà amb Saladi una treva de tres anys que confirmava el domini musulmà sobre Jerusalem i hi permitia l’accés de pelegrins cristians.

La discutida quarta croada fou predicada per Innocenci III i organizada el 1201. Aviat, però, les exigències comercials de Venècia desviaren l’expedició cap a Constantinoble, que fou ocupada; hom convertí l’Orient i la Grècia bizantina en un seguit de principats feudals.

Honori III predicàuna nova croada, la cinquena croada, que fou dirigida per Joan de Brienne, Andreu d’Hongria i Leopold VI d’Àustria; només aconseguí un domini efímer dobre Damiata.

La sisena croada dirigida per Frederic II, aleshores excomunitat, ocupà Jerusalem gràcies a l’aliança amb Malik al-Kāmil (1229), però aquesta ciutat fou recuperada una altra vegada pels turcs de Coràsmia (1244). El motor de les dues darrerescroades fou Lluís IX deFrança, que fou empresonat (1250) després d’haver assolit l’ocupació de Damiata, i que morí en el setge de Tunis empresonat (1270). La pugna entre Gènova i Venècia, entre els templers i els hospitalers i entra els diferents senyors feudals arruïnà les darreres possessions del’Orient llatí. L’ocupació de Sant Joan d’Acre, Tir i Beirut per part de Qalāwūn (1291) segellà el fracàs de els roades.

La participació dels Països Catalans en les croades

Els Països Catalans no participaren, de fet, en les croades, bé que en cal considerar com un precedent la presa de Barbastre (1604); les iniciatives de Jaume I i d’Alfons IV de Catalunya-Aragó no arribaren a cristal·litzar. El 1269, Jaume I de Catalunya-Aragó partí de Barcelona amb una expedició marítimaa que hauria estat la setena croada, peró una tempesta l’obligà a desdir-se’n i només onze naus arribaren a Sant Joan D’acre sota el comandament de Ferran Sanxís de Castre i de Pere Ferrandis, fills naturals del rei català, el qual, el1274, assistí al concili de Lió, on el seu oferiment de contribuir a una nova croada no tingué acollida. El 1455, n bona part gràcies a Alfons IV de Catalunya-Argó, hom féu una lliga de tots els estats i prínceps italians 一llevat de Gènova一 per atl de fer una croada contra els turcs i alliberar Constantinoble, amb la col·laboració dels papes Nicolau V i Calixt III, la qual, però no no fou duta a terme.

TEXT CREATIU

EL TEMPS

Per a nosaltres què és el temps? Una part de la nostra vida? Una organització de qualsevol cosa que volem fer? Un límit d’una cosa que ens agrada?

Tots nosaltres sabem que el temps es desplaça 60 segons per minut, 60 minuts per hora i 24 hores per dia. La percepció que tenim és relativa, depenent de la situació que estem vivint en cada instant. Com per exemple, quan t’agrada el que estàs fent en un moment donat; no vols que termine i per això es passa molt ràpidament, però per altra banda si fas alguna cosa que no t’agrada, passaria molt lentament.

El temps és una cosa molt valuosa, perquè es recorda el moment determinat de cada gest, de cada acció, de cada paraula dita en un passat. Depenent de l’acció que faces en el present (siga positiva o negativa), et perjudicarà al futur si o no. Som patidors del pas del temps.

L’expressió que diu “no tinc temps” hauria de ser mereixedora d’un gran premi per cada volta que l’hem dit. És graciós que es repetisca tant. Serà perquè és veritat? Que no tenim cap temps?

Crec que tot està inclòs en la responsabilitat, en saber organitzar-se. No deixes tot el que pugues fer hui per a demà, ja que podries penedir-te.

LITERATURA LATINOAMERICANA

La literatura latinoamericana forma un conjunt armònic a pesar de les diferències i rangs propis de cada país en Latinoamérica.

Són obres sanes on s'expressen costums dels pobles. Abasta les literatures nacionals d'Amèrica del Sud i Central, Mèxic, Cuba, Puerto Rico, i parts de les Índies Occidentals. La llengua mare de la mateixa és l'espanyol o castellà i no és equivalent a parlar de Literatura hispanoamericana doncs aquesta última inclou altres països hispanoparlants del continent europeu.

Els espanyols  quan van arribar a Amèrica, van trobar territoris habitats per grups humans que tenien diferències culturals i organitzacions socials complexes. Específicament, es pot parlar de les cultures de Centreamèrica i la regió andina d'Amèrica del sud: Asteca, Maia i Inca. En el sud del continent es trobaven altres grups en un menor grau de desenvolupament que es dedicaven a l'agricultura sedentària o eren caçadors nòmades. Les grans cultures van ser sotmeses ràpidament pels espanyols a causa de les grans rivalitats internes que existíen i que els portava a trair-se entre ells, situació aprofitada pels espanyols. Els grups del sud del continent en canvi, van resistir molt més i van donar una lluita aguerrida i sagnant.

CULTURES EN L'ANY 1000

CULTURA GERMÁNICA: Entre l’any 1 d.C.  i 1000 d.C. aquesta cultura es va manifestar mitjançant la preséncia dels pobles germànics ubicats en Europa occidental i oriental. Aquests pobles van ser els Alemans, Visigodes, Godes, Ostrogodes, Lombardes, Herules, Sajones.

CULTURA INDIA: Aquesta cultura es va originar en l’antigüitat. I en el mil·lenni del 300 DC va aconseguir un gran avanç social, militar i econòmic al que es va denominar Edat d’Or.

CULTURA MESOAMERICANA: Entre l’any 1 d.C. i 1000 d.C. aquesta cultura fou representada per els pobles Mayas que van aconseguir el seu apogeu pràcticament en l’any 250 DC.

Els *mayas van ser un poble sedentari que es situa geogràficament en el territori del sud de Mèxic, Guatemala i altres zones d'Amèrica Central. És especialment important la seua presència i influència en els territoris de les actuals Guatemala i Belize, amb una rica història d'uns 3.000 anys. Els antics mayas van ser una de les cultures mesoamericanes precolombines.

Els mayas varen contruir grans temples i grans ciutats com Nakbé, Sant Bartolo (en el nord del *Petén), Tikal, Palenque, Copán, Calakmul, així com *Uaxactún, Pedres Negres. Els monuments de les mayas més notables són les piràmides que van construir en els seus centres religiosos.

En estiga blog, anem a presentar la cultura maya en diferents rúbriques que són : La Història Maya, La Religió, Les Arts, L'Arquitectura, Les Matemàtiques, i per a acabar La Decadència de la cultura *maya. També, possem enllaços externs per a millor conèixer la cultura *maya.

CULTURA XINA: Es va constituir con la poseedora de la economia més gran del món antic.

Quan no sàpigues que fer

I sí, la màgia existeix des que el vaig conéixer. La química, la física quàntica, la biologia, la llei de l'atracció, les vides passades, les noves i l'amor. L'amor romàntic, apassionat, eixe amor tan boig anomenat ell. Tots eixos misteris haguts i per haver que no coneixem, eixos que fan que dos complets desconeguts es troben i es reconeguen a l'instant. Com si ja es conegueren. Com si ell li haguera estat buscant tot aquest temps i ella esperant-li a ell, el seu príncep, el seu estimat.
Fa cinc anys em va veure però jo ni tan sols sabia que existia. Però ara, no sé com explicar que des d'aquell instant vaig sentir com el fil roig es tensava i es desenredava.
El meu nuvi en aquell moment es va donar conte que alguna cosa havia canviat en mi, així que va decidir deixar-me, i li entenc, jo també l'hauria fet. Eixe petit embolic va durar cinc anys, cinc llargs anys que vaig passar sense el meu amat.
Però la vida té camins inesperats i de cop i volta, un dia, just en el moment adequat ens vàrem creuar i ell es va donar conte que jo era ella, i el meu buit es va omplir.

ALDA LARA

ALDA LARA

Alda Ferreira Pires Barreto de Lara Albuquerque és una escriptora, poetessa i contista angolesa. Va néixer a Benguela el nou de juny del 1930. 
Lara va escriure les seues obres en portugués, idioma oficial d'Angola, a causa dels mecanismes culturals, socials i polítics que es remunten a la història colonial.
Ve d'una família portuguesa adinerada. Va rebre una  cristiana, va assistir a una escola per a dones en Sá da Bandeira abans de mudar-se a Portugal per finalitzar la seua educació secundària.
Va tenir una vida estudiantil activa i va començar la seua carrera com a escriptora publicant poesia a la revista literària Mensagem, destinada a africans. Després, va assistir a la Universitat de Coimbra (institució portuguesa d'ensenyament superior situada a la ciutat de Coimbra) i va obtenir el títol de metge. Es va casar amb l'escriptor moçambiqués-portugués Orlando Albuquerque, amb qui va tenir els seus quatre fills.
Temps després se'n va anar a viure una altra vegada a Moçambic el 1961, després d'haver viscut a Portugal durant tretze anys. No obstant això, el seu retorn seria efímer, ja que va morir el trenta de gener del 1962 a Cambambe. Va ser el seu marit qui es va encarregar de recopilar i publicar les seues obres.
Alda Lara és una referència cultural a Angola i els seus poemes reflecteixen la lluita per la independència del seu país. Alda denúncia en els seus escrits la precària situació laboral que vivien els angolesos en l'època de la colònia. Destaca el seu paper polític en la lluita contra els portuguesos.

PORTUGUÉS                       CASTELLANO VALENCIANO

           

E apesar de tudo, Ainda sou a mesma! Livre e esguia, filha eterna de quanta rebeldia me sagrou. Mãe-África! Mãe forte da floresta e do deserto, ainda sou, a Imã-Mulher de tudo o que em ti vibra puro e incerto... A dos coqueiros, de cabeleiras verdes e corpos arrojados sobre o azul... A do dendém Nascendo dos braços das palmeiras... A do sol bom, mordendo o chão das Ingombotas... A das acácias rubras, Salpicando de sangue as avenidas, longas e floridas... Sim!, ainda sou a mesma. A do amor transbordando pelos carregadores do cais suados e confusos, pelos bairros imundos e dormentes (Rua 11!... Rua 11!...) pelos meninos. de barriga inchada e olhos fundos... Sem dores nem alegrias, de tronco nu e corpo musculoso, a raça escreve a prumo, a força destes dias... E eu revendo ainda, e sempre, nela, aquela Longa história inconsequente... Minha terra... Minha, eternamente... Terra das acácias, dos dongos, dos cólios baloiçando, mansamente... Terra! Ainda sou a mesma. Ainda sou a que num canto novo pura e livre, me levanto, ao aceno do teu povo!

Y a pesar de todo, ¡Aún soy la misma! Libre y esbelta hija eterna de tanta rebeldía Gané ¡Madre África! Madre fuerte del bosque y del desierto, Aún soy, la Imán-Mujer de todo lo que en ti vibra puro e incierto ... La de los cocoteros, de las cabelleras verdes y cuerpos arrojados sobre el azul … La de la palma Nacimiento de los brazos de las manos de las palmeras… La del sol bueno, mordiendo el suelo de las Ingombotas… La de las carícias carmesí, Salpicando de sangre las avenidas, largas y floridas … ¡Sí!. aún soy la misma. La del amor transbordado   por los cargadores del muelle los sudorosos y confusos, por los barrios inmundos y durmientes (Calle 11! ... Calle 11! ...) por los niños. de barriga hinchada y ojos profundos … Sin dolor ni alegría, de tronco desnudo y el cuerpo musculoso, la raza escribe a plomo, la fuerza de estos días … Y yo repetía aún, y siempre, en ella, aquella Larga historia inconsecuente … Mi tierra… mia eternamente… Tierra de las caricias, de los dongos, de los cólios oscilantes, mansamente ... Tierra! Todavía soy la misma. Aún soy la que en un rincón nuevo pura y libre, me levanto, ¡al acento de tu pueblo!

I malgrat tot, Encara sóc la mateixa! Lliure i esvelta filla eterna de tanta rebel·lia Vaig guanyar Mare Àfrica! Mare forta del bosc i del desert, encara sóc, la imant-Dona de tot el que en tu vibra pur i incert ... La dels cocoters, de les cabelleres verdes i cossos llançats sobre el blau … La de la palma Naixent dels braços de les mans de les palmeres ... La del sol bo, mossegant el terra de les Ingombotas ... La de les carícies carmesí, Esquitxant de sang les avingudes, llargues i florides ... Sí!, encara sóc la mateixa. La de l'amor transbordant pels carregadors del moll els suats i confusos, pels barris immunds i dorments (Carrer 11!... Carrer 11!...) Pels nens. De panxa unflada i ulls profunds ... Sense dolor ni alegria, de tronc nu i el cos musculós, la raça escriu a plom, la força d'aquests dies ... I jo repetia encara, i sempre, en ella, aquella Llarga història inconseqüent ... La meua terra ... Meua eternament ... Terra de les carícies, dels dongos, dels còlics oscil·lants, mansament ... Terra! Encara sóc la mateixa. Encara sóc la que en un racó nou pura i lliure, m'aixeque, A l'accent del teu poble!