dijous, 7 de febrer del 2019

el pensament de quima



La meva patria, fa temps miraba aquestes homes y dones con prejudici creient que el passat era més gloriós que ara, però a soles era mi enyorança a la gent de la anterior epoca, creia que la gent d’ara era infantil, cruda i cridanera; que es deixaven anar per tonteries com l’honor i la caballería. i el rei més gloriós ques seus ascendent es un traicioner en tota regla. En l’edat del honor i estes coses el menys honorables es el rei.




I ara ho deu meu! ja és tard per al meu perdo, setjen la ciutat el caganers botiflers els reixos i les seves ànsies de poder, nosaltres vam coronar al nostre rei i sense pietat el seu fill en va tractar, no me imagine com ens tractara aquest rei afrancesat, si aplega a conquerirnos. 




No puc perdre el temps, podré ser jo l’unica que faci front aquesta injusticia, pero no puc tancar el ulls quan el meu poble es aterroritzat en els seus propis carrers. ( sense dubte va agafar una perruca , una casaca i el seu arcabús. es va enfilar al mur de la ciutat).

EN AQUEST LA PRINCESA ES SALVA A SI MATEIXA, AMANDA LOVELACE

a prende per cul la idea
de què n'hi ha
una cosa
com el destí,
de què existeix
una espècie de
pla misteriós,
de què hi ha un déu que
simplement
no ens dóna res
que no pugam
superar.

el dolor
no em va
fer
millor persona.
no em va
ensenyar a no
donar res
per fet.
no em va ensenyar
res
excepte com
tindre por
d'estimar algú.
sóc
massa
jove
per a estar tan
fotudament
trencada
i
si poguera tornar enrere
en el temps
i donar-me
a mi mateixa
la meua infància,
                                  ho faria.

Traducció: Tere C. Sauri.



Amanda Lovelace és una poeta americana autora de dos poemaris titulats En aquest la princesa es salva a si mateixa i En aquest la bruixa no crema. La seua poesia beu de l'estil de Rupi Kaur i, encara breu, conta sempre la seua història. Ja coneixia el primer poemari mencionat i vaig decidir donar-li una oportunitat. No va arribar a encisar-me com Kaur, però el poema que he escollit sí ho va fer.

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...