dimarts, 4 de desembre del 2018

Crítica del Jardí dels cirerers





Dijous, 29 de novembre vam assistir a la representació d’El jardí dels cirerers, una obra del dramaturg rus Anton Txèkhov adaptada per Manuel Molins. Es tracta d’una obra de teatre característica de finals del segle XIX que descansa en tres pilars: el temps, la casa i la família. En l'obra, l’escenari de la sala del Micalet està al mateix nivell que el pati de butaques, i els actors i les actrius entren i ixen per totes les portes. Eixa disposició fa que l’espai semble molt més ample i converteix l’escenari en la llar familiar.
Per a canviar d’escena s’escolta la mateixa sintonia, però en la representació també s’escolten altres sons que donen més versemblança a les accions. Quan estan al jardí i al riu se senten cants d’ocells, mentre que a la casa només s’escolten les veus dels personatges. La majoria dels actors i les actrius exageren molt les seues emocions de dolor, alegria i tristesa. I encara que no vi ha un protagonista principal, l’alcoiana Pilar Almería és la millor intèrpret, tant per la seua potència a l’hora de parlar com per l'autenticitat en el seu paper de mare de família.
En tot moment l’equip d’il·luminació ambienta cada escena: quan és de dia els llums tenen més potència i de nit s’enfosqueixen.
El vestuari es correspon amb l’aristocràcia russa: les dones, amb vestits amples, porten monyos recollits i sabates amb taló baix. Els homes duen tratges obscurs i, llevat del majordom, van sense corbata.  
La interpretació de la companyia i la professionalitat de l’equip tècnic convertir el teatre en una experiència ben positiva per a aprendre valencià i literatura universal. Hem après que calen moltes hores de treball per a representar una obra com aquesta.  



València, 3 de novembre del 2018
Mar Miralles, Cristina Marzo, Carla Benedicto i Nelson Prato

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...