Huyendo de mis miedos,
poniendo candados a mis emociones,
limpiando el cajón de recuerdos,
de fotos que retrataban amores
destinados a ser arrugados,
a ser pelotas de papel
y acabar tiradas en el cubo de la basura.
Huyendo de mis errores,
de esa frase de más,
de ese te quiero que me callé,
de esos celos inventados.
Huyendo de mis aterrizajes,
todos de emergencia,
en camas de desconocidas.
Huyendo de mi infancia,
de cada caída al suelo
que no conseguía olvidar.
Huyendo de los amores de verano,
de los besos mortales,
de los besos con una copa de más,
de los besos sin sentimiento.
Huyendo,
huyendo,
huyendo.
Te encontré a ti
y dejé de huir.
DIEGO BERGASA
Llibre: Tu Cuerpo En Verso.
Biografia
Diego Bergasa va naixer al sud de Madrid en l'estiu del 1996 (29 d'agost del 1996) encara que les seves arrels surten des d'un petit poble Burgalés, Guzmán. Va començar a escriure per obligació de la vida per a oblidar una de les muses que la vida va possar pel seu camí.
"—Quan les germanes entraren al saló del tro, montant un escàndal i exigint que la seua germana retornés a casa amb elles, el príncep va insistir en que només eren noies geloses que volien ser princeses, que eren noies a les que les agradava embriagar-se i ballar i alliberar les seues virtuts. En realitat, a les germanes les agradaven eixes coses, i era precisament perquè havien vist tant i fet tant que es cuidaven de confiar en cares boniques i títols brillants. Li apuntaren amb el dit i van alçar les seues veus atronadores i exigiren saber per què, si el príncep estimava tant a la seua germana, la anava a deixar fer tasques per provar el seu valor. I quan no va respondre, van estampar els seus entaconats peus a terra i exigiren saber per què, si el príncep realment mereixia a la seua germana, es doblegava tan fàcilment a la voluntat dels seus pares. El príncep no tenia resposta; estava allí de peu, encara bonic, però un poquet menys ara que no tenia res a dir.
»Les germanes es van disculpar per no haver-hi fet la seua part de la feina i van prometre portar a la seua germana a festes per a que no tinguera que conformar-se amb el primer xic que entrara volant per la seua finestra. La germana petita va veure la saviesa al pacte i van retornar juntes a casa, on els seus dies es van plenar de treball molt més fàcil per ser compartit, i les seues nits es van plenar de rises i cuidats.
—I quina lecció es suposa que tinc que aprendre d'aquesta història? —va preguntar la bèstia, quan la xica va acabar.
—Que n'hi han coses millors que els prínceps."
Il·lustració d'Ayama i el bosc d'espines.
Aquest fragment és d'un dels meus llibres de contes preferits, El llenguatge de les espines, de Leigh Bardugo. Aquest és en particular d'un conte anomenat Ayama i el bosc d'espines, un dels millors de l'antologia. M'agrada perquè fa predominar la sororitat i la feminitat per damunt del primer home que et llança un pirop, com es veu en la relació de les germanes. Quan el vaig llegir per primera vegada es va sentir molt bé i molt... refrescant. La resta de contes de l'antologia, que eixirà aquest mes en castellà per l'editorial Hidra, són igual o millors que aquest fragment que vos presente. Vos anime molt a comprar l'edició en castellà quan ixca, l'edició en valencià si ix també o, directament, l'edició anglesa, l'idioma original, que vos furtarà el cor.
Leigh Bardugo és l'autora d'aquesta col·lecció de contes, que formen part de l'univers de les seues novel·les, el Grishaverse. Eixe univers inclou la trilogía Sombra i Os, la duologia Sis de Corbs i el seu nou llibre Rei de Cicatrius.
Durant la seua primavera va viure a diverses ubicacions encara aixo va terminar estudiant a Barcelona en la facultat de filosofia i lletres. va ser profesora d'angles a Valencia.
despres de la guerra civil es va tindre que exiliar a França i mes tard a Chile on va viure vint anys. Fins que al 1960 va tornar a barcelona.
va traduir llibres del angles al catala i classincs de lalliteratura catalana al angles.
al 1998 li fos otorgada la creu de sant jordi i al 2006 va ser poetissa honorifica en sexta edicio del festival de sant cugat.
Pense en tu, en el teu cos, en els teus llavis, en les mans amb què em dius tanta bellesa, en els teus pits quan els bese i acarone, en la teua mirada, que és cel i és terra. Pense en tu i en la pell se m'incendia el desig i el dolor i la tristesa de no tenir-te, amor, entre els meus abraços i així sentir el món tot gel i absència.
Marc Granell va nàixer a València el 19 d'abril de 1953. Va estudiar Filosofia i Filologia a la Universitat de València, però les va deixar inacabades. I en aquest moment va començar a moure's en els ambients poètics universitaris, i poc després, amb l'autor immers en el grup de poetes i narradors.
COMENTARI: El tema del poema és d'un amor amb molta passió sexual entre dos amants, que narra com viuen aquestes situacions . En el primer vers, ens narra el viatge d'un cos d'una dona en el qual ens dóna una idea de com és aquesta persona, i com ho conta, i de que manera ho sent. Ell amb molt de romanticisme intenta embellir el cos de la dona. A més a més amb les seues paraules ens intenta explicar que li agrada moltissim el cos de la seva amada, el respeta, i que tal i com és, és perfecte. En el segon vers, conta que no pot deixar de pensar amb ella, que quan pensa la pell s'il·lumina i que cada vegada que no están junts, que la distáncia els separa, és com si el seu cos estiguera mort, com si no reaccionara. Que la seva vida és ella i tan sóls ella.
Paradoxalment, mai havia llegit cap poema de Benedetti. Dic paradoxalment, perquè aquest és un dels autors preferits de ma mare (i de fet li va fer una entrevista radiofònica), i tenim a casa bastants llibres d'ell, tant poemaris com novel·les i una recopilació de contes (aquesta sí la vaig llegir fa temps, i tinc bons records, sobretot d'un relat pertorbador titulat "Jules y Jim" -cap relació amb la pel·lícula de Truffaut-). Encara que tampoc m'estranya, ja que mai m'ha interessat massa la poesia.
Aquest poema en particular m'ha cridat l'atenció perquè l'autor, amb el seu particular estil sutil-no sutil, irònic, ens parla de la solitud, de la trivialitat de l'existència i d'allò banal i plaent (potser falsament plaent) que fem les persones per no pensar en aquesta trivialitat, i tot això d'una manera relativament clara.
ÉSTA ES MI CASA
No cabe duda. Ésta es mi casa
aquí sucedo, aquí
me engaño inmensamente.
Ésta es mi casa detenida en el tiempo.
Llega el otoño y me defiende,
la primavera y me condena.
Tengo millones de huéspedes
que ríen y comen,
copulan y duermen,
juegan y piensan,
millones de huéspedes que se aburren
y tienen pesadillas y ataques de nervios.
No cabe duda. Ésta es mi casa.
Todos los perros y campanarios
pasan frente a ella.
Pero a mi casa la azotan los rayos
y un día se va a partir en dos.
Y yo no sabré dónde guarecerme
porque todas las puertas dan afuera del mundo.
Benedetti va nàixer en un petit poble d'Uruguay al 1920, i pocs anys després va traslladar-se amb la seua família a Montevideo, on va estudiar, encara que va començar a treballar als 14 anys. La seua trajectòria literària va començar al 1945, quan va fundar el semanari "Marcha". Degut al seu compromís d'esquerres, al 1973 va veure's obligat a exiliar-se a causa del colp d'estat a Uruguay, i va viure a Espanya fins el 1983, quan va tornar a la seua terra. Aquest gran poeta, novel·lista, contista, dramaturg i crític va a morir al 2009, havent estat la figura més important de la literatura uruguaiana de la segona meitat del segle XX juntament amb Onetti.
qui entra dins dels somnis
que una nena que ja no hi és
em va dir que series amb ella abans que hi fossis?
cap bisturí té la clau
la carn no cap dins la carn
són meves totes les petjades?
hi ha paret darrere tots els miralls?
el passadís són les arrels d’un bosc
un bosc que no fa por
s’escolten passes
sóc jo?
a la casa de vidre
la llum no entra per la porta
Teresa Colom és una poeta i escriptora andorrana.Llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universitat Pompeu Fabra. Va dirigir la seva carrera professional cap al camp de les finances i en 2004 va tornar a l'entitat bancària on havia estat treballant des del 1995 per dedicar-se a escriure. Teresa, ha participat en molts festivals i ha fet nombroses lectures en biblioteques arreu del món. A l'any 2000 va formar part del grup Donzelles i va escriure articles al Diari d'Andorra i en 2015 va ser designada com a comissària de la Setmana de la Poesia de Barcelona.
En aquests últims anys una poeta s'ha obert camí en el món de l'art davant aquesta societat on el predominant és que no ho faça. Aquesta dona és Rupi Kaur.
Recentment ha caigut en les meues mans (gràcies a certa mestra de Literatura Universal) el seu últim poemari traduït al valencià: el sol i les seues flors. En ell, Kaur relata una història d'amor i desamor, tant amb altra persona com amb ella mateixa, en cinc parts, amb una prosa que crida: revolució de l'amor a la poesia. Per què? Perquè no és freqüent veure a una dona a aquesta societat pregonant que les dones ens estimem a nosaltres mateixes. I això és el que fa Kaur: estimar els nostres pèls, les nostres estries, la nostra naturalitat. Perquè la naturalitat d'una dona ha estat censurada i decorada des de fa massa temps. Lleva't els pèls de les cames, de la figa. Somriu-li al món, encara si solament vols cridar-li que es calle. Sigues delicada, comedida, estigues conforme amb tot. Kaur, amb aquest llibre, ha volgut alçar el dit del mig davant aquestes ordres. I amb ella, totes les dones a les que, encara amb els ulls ja oberts com a plats, ens ha fet veure les coses d'una altra manera.
És un fet innegable que n'hi ha massa homes a la poesia. No estic diguent que no siguen bons. El que dic és que n'hi ha molts i això no es pot negar. El que també dic és que, encara comprensible per a les seues èpoques, eren uns masclistes de manual (i si a aquesta época continuem fent com si els seus poemes no l'eren, es que som idiotes). Si la dona no era l'objecte (que no subjecte) dels seus escrits com a musa o com a l'amor llunyà, era un objecte de subjugació. Cite a Pablo Neruda, on relata com va violar a una limpiadora: "Una mañana, decidido a todo, la tomé fuertemente de la muñeca y la miré cara a cara. No había idioma alguno en que pudiera hablarle. Se dejó conducir por mí sin una sonrisa y pronto estuvo desnuda sobre mi cama. Su delgadísima cintura, sus plenas caderas, las desbordantes copas de sus senos, la hacían igual a las milenarias esculturas del sur de la India. El encuentro fue el de un hombre con una estatua. Permaneció todo el tiempo con sus ojos abiertos. Impasible. Hacía bien en despreciarme"; a Oscar Wilde: "El hombre bígamo tiene dos mujeres. El monógamo también";a Francisco de Quevedo: "¡Oh, qué plaga, qué aburrimiento, qué tedio es tener que tratarse con ellas mayor tiempo en los breves instantes en que son buenas para el placer!" i així podría estar-me fins a 2020, però he vingut ací a parlar de Kaur, no d'aquestos jambos, així que em conformarè deixant-vos aquest article on n'hi han molts exemples de masclisme al món de la poesia d'eixes èpoques. Al que volia arribar amb l'anterior paràgraf és a que aquesta faceta de l'art ha estat plena per massa temps d'homes que l'han model·lat com han volgut, però ara Kaur està tirant les rajoles una a una. I com ella, moltes dones silenciades per ells mateixos han trobat de tirar alguna pedra a eixes parets. I ara, al segle XXI, tenim a moltes dones escriptores, poetes, artistes, cantants, esculptores, de tot el que vos pogueu imaginar, derribant els ciments amb totes les forces de la natura que tenim les dones. I Kaur no només parla de masclisme, no: ella, sent filla d'immigrants originals de l'Índia que ara viuen a Canadà, ha vist el racisme en primera persona. Al igual que les imposicions masclistes, les imposicions racistes també són dures, i el reflexa molt bé a la tercera part del poemari, parlant, entre altres coses, de la relació dels seus pares quan van arribar al "nou món", de l'accent de la seua mare, de les dificultats del seu pare amb l'anglés… I, també, de que solien assassinar als nadons si naixien dones. De tots els seus poemes, el que parla d'eixa pràctica ha sigut un dels que m'han fet tremolar.
Kaur és un exemple de que el feminisme s'està obrint pas al món de l'art. I no es l'únic. Recolzem-les com a lectores. Sigam elles. Continuem la revolució.
Huyendo de mis miedos,
Leigh Bardugo és l'autora d'aquesta col·lecció de contes, que formen part de l'univers de les seues novel·les, el Grishaverse. Eixe univers inclou la trilogía Sombra i Os, la duologia Sis de Corbs i el seu nou llibre Rei de Cicatrius.
