Cultura. Què és, al cap i a la fi? D’acord amb María Moliner, aquest mot té dues accepcions principals,
parlem del “conjunt de coneixements, grau de desenvolupament científic i industrial, estat social, idees,
art, etc., d’un país o d’una època” o del “conjunt de coneixements no especialitzats, adquirits per una
persona mitjançant l’estudi, les lectures, els viatges, etc.”, accepció aquesta última a la qual ens referim
quan parlem d’una persona culta.
És indubtable que la cultura és allò propi compartit per la comunitat d’un lloc i d’una època particulars, i
en termes purament geogràfics, hi ha nombroses cultures “concèntriques” (cultura europea > cultura
espanyola > cultura andalusina > cultura mallorquina, per exemple). A més, totes les cultures neixen i es
desenvolupen per mitjà del contacte amb altres cultures o de la mescla d’aquestes.
Però bé, m’agradaria centrar-me en el fenòmen que anomene (i espere que no només jo) degradació de
la cultura. És aquesta una característica preocupant del nostre món “globalitzat” (eufemisme de
imperialitzat), en el qual cada vegada la identitat dels pobles és més difusa degut a la influència
econòmica (i evidentment cultural) del Estats Units. Per què degradació? Doncs perquè allò important
per a les èlits és tindre a la població idiotitzada, embobada, completament incapaç d’un mínim de
pensament crític que puga suposar una amenaça teòrica o pràctica al sistema.
Així, poc a poc la qualitat cultural és substituïda per la banalitat sense màscares, els productes ja són
tan roïns que les productores ni es molesten en disimular-lo, ja que evidentment, una persona que s’ha
passat huit hores treballant (en el millor dels casos) prefereix qualsevol basura evasiva i ridícula de
Steven Seagal pegant tirs, o de Jorge Javier Vázquez cacarejant, abans d’una pel·lícula o llibre de
qualitat, ja que per a això és necessari reflexionar, i en la majoria dels casos aquestes obres ens
recorden la nostra vida de merda. Inclús en el terreny musical, la gent prefereix “escoltar” reggaeton
abans de qualsevol peça de qualitat (com si no hi haguera per a elegir), degut a que el reggaeton
està de moda, se li dóna visibilitat… així és com funciona.
Per tant, si s’entén per persona culta algú que, per exemple, ha llegit El Quixot, coneix la música de
Brahms i s’ha vist la filmografia de Bergman (cuidao, què difícil i snob tot)... dins d’unes dècades, la
concepció social d’allò que és una persona culta, serà qui haja llegit Cincuenta sombras de Grey,
conega la “música” de Daddy Yankee i s’haja vist la filmografia de Tarantino?
