dilluns, 25 de març del 2019

Segle XIX literatures, contexte.

El segle xix de l’era comú es coneix com el segle de la industrialització on al llarg del món màquines de ferro que mengen carbó i deixen fum pleguen les ciutats i de vegades els pobles, els gremis de les ciutats on això succeeix van canviant-se per fàbriques massives. lo natural i el salvatge cada vegada és més mistèric i idealitzat. Els pagesos emigren per a treballar en les ciutats per un sou més alt.

És un època de canvis, la ciència i la economía es retroalimenten. William Whewell va encunyar el terme “científic”. Hi va ver una sèrie de revoltes burgeses molt grans que van recolzar-se amb el moviment obrer, el qual van tancar amb el sufragi universal. A la filosofia va sorgir el idealisme absolut, el materialisme dialèctic, el nihilisme i el nacionalisme.

A finals del segle van sorgir la cinematografia i l'animació a causa dels avenços científics.

La literatura que va propiciar tot aquests esdeveniments va ser per una banda el Romanticisme al principi i més tard el Realisme que va desembocar al Naturalisme.

El Romanticisme en reacció de l’enfonsament de la moral il·lustrada, sorgeix a la primera part del segle XIX i aquest moviment cultural i artístic que prioritza la imaginació, la fantasia i el sentiment enfront a la raó.

El realisme literari és una corrent estètica que va supondre una ruptura amb el romanticisme, tant en els aspectes ideològic com en els formals, en la segona meitat del segle XIX. Es va estendre també a les arts plàstiques en Llatinoamericà.

Influensers



Estem a l'era de la llibertat de creació, vull dir, a totes hores milers i milers de persones estan creant continguts i difonent los i mirants uns altres. i clar això no té res de roí, no?

Però anem a l'ou de la qüestion "els influencers" que són aquestes persones?, quin perill poden tindre?, amb les noves tecnologies és possible viure de les xarxes socials, aquells que treballen d'això són el influensers persones que tenen una gran repercussió social de la qual s'aprofiten per ha fer publicitar i guanyar diners. El problema no és tan fàcil de definir no és assoles que els influencer no necessiten tenir una formació respecte al treball que exerceixen la qual cosa vol dir que qualsevol pot ser un influencer. Qualsevol pot tindre una repercussió social i adoctrinar als seus influenciats. A més a més si els que miren aquesta classe de continguts no tenen una edat amb un pensament crític ben desenvolupat pot generar un mal desenvolupament de la personalitat de la mateixa persona. Ja que segueix al peu de la lletra el que diga els seus influencers. Però no tot és roí, ja que cada vegada més les persones que tenen una gran influència social son més poperes i això vol dir que d'ara endavant els influents tindran un nivell de vida no massa distint de les persones que les segueixen.

La majoria dels continguts creats a les xarxes socials o col·loquialment dit "memes" són una merda. Encara que la suma de tots aquests continguts que s'estan fent als últims anys són moltíssims més que a la resta de la humanitat.


La mort no és el final, continua amb els vius!



Van cridar a la porta de baix. Vaig agafar el telèfon tremolant i una veu pausada va interrogar-me.

”ets tu el senyor cristof?”

”si…, sí sóc jo!” vaig dir amb el cor a la gola “per què?”

”mire, sóc un investigador de la comissaria, vinc a… millor deixe-me pujar” i va trencar la conversa amb un cop de porta.

L’espera va ser llarguíssima, poc a poc el so de les goteres i de les trepitjades es va fer insuportable, ressonava en mi fins que el grinyol de la porta ho va trencar i va deixar pas a la imatge altíssima i esvelta d’aquell personatge: trets afilats, cabell vermell, mirada penetrant i una llarga gavardina. I llavors va dir amb veu forta:

-”seiem?”

Res més vam fer això aquest individu, va deixar cap girada una fotografia damunt la taula i va sentenciar.

“abans que res, té altra qüestió?”

sense pensar ho vaig dir tremolant

“ no, no”

Àgilment va agafar la fotografia i li va fer una ullada entre els seus ossuts dits, llavors va dir.

“no hi ha dubte, ha sigut un suïcidi” Mentre girava la fotografia.

I el misteri era resolt, la foto era de la meua estimada.

Aquestes paraules van il·luminar tota l'habitació van ressaltar tots els quadres on ella hi era, va semblar com si les parets tremolaven al temps de que estes es separaven. I jo, jo cada vegada em feia més petit.

L'investigador es va alçar i es va anar sense fer soroll.

El silenci li va provocar un terratrèmol de pensaments, preguntant-se si tenía la culpa, si ell era el culpable d’aquella mort, però ella només era feliç amb la seua presència.

dimarts, 19 de març del 2019

REBRÉ A LA MORT COM A UNA VELLA AMIGA

(Avís de contingut sensible: suïcidi, autolesió)

Fa massa temps que veig la Mort com un objectiu. Tot per les agressions i les violències dels altres.
Tot va començar al segon cicle de primària (per les lagunes, no sé si tenia 8 o 9 anys). Pel bullying, va començar tot. Quan vaig tornar a casa un dia plorant, vaig agafar un ganivet de la cuina i, a punt de clavar-me'l, va arribar el meu pare i em va detindre. Després vaig fer el que considere el meu segon intent de suïcidi, també el més estúpid de tots: vaig agafar l'ordinador portàtil de ma mare, vaig anar a una espècie de despatx que teniem i em vaig posar a llegir històries d'eixes de por per a "morir-me de por mentre dormia." Realment. Penosa.
La continuació no és molt millor. Ja  a l'abisme, no vaig remontar els cursos següents. La Mort va estar al meu costat, sempre tentant-me, sempre xiuxiuejant-me. No li tenia por. De vegades, la desitjava com una amant desitja la seua parella. En moltes ocasións, m'autoloesionava; i, paradòxicament, els talls a les venes no eren quasi presents. Jo era més de pegar-me amb les falanges, on sabia que em faria mal; d'intentar asfixiar-me amb coixins; de rascar-me massa fort per provocar-me dolor... Jo volia la Mort. La volia, i mai no va respondre les meues súpliques. Per què? Per què no vas vindre a ajudar-me, a alliberar-me?
I ara?
Ara, es podria dir que he tingut sort. Gràcies al treball constant i a unes amistats meravelloses, m'estic recuperant. Estic començant a veure les coses boniques, les coses que importen.
I tinc la certesa que, quan m'arribe l'hora, i citant a Harry Potter, rebré a la mort com a una vella amiga.

dimecres, 13 de març del 2019

L'horrible però veritable història i realitat de l'oblit

L'oblit


Vaig oblidar fer aquest text a més també va hi vaig oblidar de què tractava, com veus tic experiència amb aquest àmbit. L'oblit és com l'aire és necessari però oxida, però per què és necessari l'aire?, perque oxida. Necessitem oblidar com qui respira, per què?, perquè sinó, recordem i que passa amb el recordar?, recordar és perillós, pot paréixer bonic però és un ganivet sense mànec, quan talles et talles.

De la mateixa forma recordar alguna cosa bonica pot recordar ames alguna cosa que no ho és tant per això necessitem oblidar, oblidar els mals que ens han fet i els que hi hem fet. Hi ha gent que diu ser forta però tremolen davant dels records.

Sóc el mateix d'ahir? a vegades hi pense que no, que no ho sóc. La matèria que avui em construeix ahir no hi era, era altra una més bella. Això també fa als records, hi ha coses que les volem fora, vergonyes que a aquell temps no hi eren, ara en la ment ho són.

Però oblidar també és una arma de doble fil. Quan oblidem el mal a vegades oblidem els records feliços. Un preu hem de pagar, mai en la vida és gratis.

Y també hi ha gent varada a l'oblit, en un limbe. No obliden el passat no, obliden allo que acaben de viure. Una presó temporal, fora de l'enteniment humà, viure cada moment al mateix moment però distint. Això és l'oblit no jugues amb això.


dissabte, 9 de març del 2019

Cultura

Cultura


Cultura que ve del llatí cultus que ve a ser el creixement de l'esperit i les facultats intel·lectuals d'aquest, la mateixa arrel nos dona cultius, la cultura es els coneixements sobre els que ens envolta en una època, també se diu cultivat a les persones que tenen molta Quantitat de coneixements científics, filosòfics, humanístics i literaris. a vegades també es diu que la cultura es la tradició i particularitats que té cada civilització, poble o regió.

moltes vegades es crida cultura a coses com la caça, la tauromaquia… per a argumentar discursos antiprogresistes o tradicionals. pero no compten amb que la cultura pot canviar i que això no es cultura.

a mes Segons l'enfocament analític que se segueixi, la cultura pot ser classificada i definida de diverses maneres. Per exemple, hi ha estudiosos que han dividit a la cultura a tòpica (inclou una llista de categories), històrica (la cultura com a herència social), mental (complex d'idees i hàbits), estructural (símbols pautats i interrelacionats) i simbòlica (significats assignats en forma arbitrària que són compartits per una societat).
La cultura també pot diferenciar-se segons el seu grau de desenvolupament: primitiva (aquelles cultures amb escàs desenvolupament tècnic i que no tendeixen a la innovació), civilitzada (s'actualitza mitjançant la producció de nous elements), pre-alfabeta (no ha incorporat l'escriptura) i alfabeta (utilitza tant el llengua escrit com l'oral).

La cultura també son les creacions literàries, hui en dia hi ha una mena de industria cultural que comercia amb això, fent cada vegada una cultura pixor.

Cultura?

Cultura. Què és, al cap i a la fi? D’acord amb María Moliner, aquest mot té dues accepcions principals,
parlem del “conjunt de coneixements, grau de desenvolupament científic i industrial, estat social, idees,
art, etc., d’un país o d’una època” o del “conjunt de coneixements no especialitzats, adquirits per una
persona mitjançant l’estudi, les lectures, els viatges, etc.”, accepció aquesta última a la qual ens referim
quan parlem d’una persona culta.
És indubtable que la cultura és allò propi compartit per la comunitat d’un lloc i d’una època particulars, i
en termes purament geogràfics, hi ha nombroses cultures “concèntriques” (cultura europea > cultura
espanyola > cultura andalusina > cultura mallorquina, per exemple). A més, totes les cultures neixen i es
desenvolupen per mitjà del contacte amb altres cultures o de la mescla d’aquestes.
Però bé, m’agradaria centrar-me en el fenòmen que anomene (i espere que no només jo) degradació de
la cultura. És aquesta una característica preocupant del nostre món “globalitzat” (eufemisme de
imperialitzat), en el qual cada vegada la identitat dels pobles és més difusa degut a la influència
econòmica (i evidentment cultural) del Estats Units. Per què degradació? Doncs perquè allò important
per a les èlits és tindre a la població idiotitzada, embobada, completament incapaç d’un mínim de
pensament crític que puga suposar una amenaça teòrica o pràctica al sistema.
Així, poc a poc la qualitat cultural és substituïda per la banalitat sense màscares, els productes ja són
tan roïns que les productores ni es molesten en disimular-lo, ja que evidentment, una persona que s’ha
passat huit hores treballant (en el millor dels casos) prefereix qualsevol basura evasiva i ridícula de
Steven Seagal pegant tirs, o de Jorge Javier Vázquez cacarejant, abans d’una pel·lícula o llibre de
qualitat, ja que per a això és necessari reflexionar, i en la majoria dels casos aquestes obres ens
recorden la nostra vida de merda. Inclús en el terreny musical, la gent prefereix “escoltar” reggaeton
abans de qualsevol peça de qualitat (com si no hi haguera per a elegir), degut a que el reggaeton
està de moda, se li dóna visibilitat… així és com funciona.
Per tant, si s’entén per persona culta algú que, per exemple, ha llegit El Quixot, coneix la música de
Brahms i s’ha vist la filmografia de Bergman (cuidao, què difícil i snob tot)... dins d’unes dècades, la
concepció social d’allò que és una persona culta, serà qui haja llegit Cincuenta sombras de Grey,
conega la “música” de Daddy Yankee i s’haja vist la filmografia de Tarantino?

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...