Això va de nosaltres

Una altra dona, una jove violada a un carreró.
 S’aturen els nostres cors, ens cauen les llàgrimes escoltant el seu testimoni.
 S’atura el nostre món però, per desgràcia, el món no s’atura.
 No s’atura la justícia patriarcal: de nou unes èlits judicials perpetrant el motlle patriarcal, buscant qualsevol prova per tractar de culpabilitzar a la víctima: ja no només resulta que el cos de les dones no és d’elles ni a la nit a un carreró ni compartint llit amb el marit: també resulta que la seua felicitat és nostra, dels homes.
Que no va estar tant violada si puja fotos a les xarxes somriguent, si tracta de ser feliç és una mica més culpable. Aquesta justícia vol a les dones amargades, fotudes de per vida.

Tot això evidència també que l’Estat espanyol necessita urgentment revisar qui té a les files dels seus cossos armats, de l’Exèrcit, de la Policia i de la Guàrdia Civil. Perquè recordem que dos dels agressors de La Manada eren Guàrdia civil i militar, i per desgràcia, van ja molts casos de violències masclistes per part de membres dels cossos armats, i aquest de La Manada ben segur no en serà l’últim.  S’ha de revisar quin és el procés per on s’arriba a acceptar el perfil psicològic de gent que acaba violant dones als carrerons o planificant ‘violar a una guiri y darle una paliza a un niño inglés de 12 años’.

Però no ens equivoquem, els homes.
Això no només va de violències estructurals d’Estat: això va de tots nosaltres.
Tots els homes som aquesta manada: tots.
Tots som la Manada.
Quant de temps anem a estar denunciant cada assassinat o violació sense fer res?

És l’hora que els homes passem també a l’acció de voluntat feminista. No ens quedem en les paraules: si els negres no ens han d’ensenyar a no ser racistes tampoc deixem que les dones ens hagen de repetir constantment què fer per elles.
 Eixe col·lega teu que fa conyes amb violacions, que insulta a la seva parella o li exerceix maltratament psicològic.
 És l’hora que els homes denunciem entre nosaltres aquestes actituds, que ens assenyalem entre nosaltres.
És l’hora de deconstruïr-nos i acceptar que si sempre és el nostre gènere qui assassina o agredeix a l’altre potser és l’hora que sigam nosaltres qui ho aturem tot.
Assenyalem-nos, denunciem les nostres actituds, aturem aquest món on cada matinada, a la ciutat, s’escolta amb nom de dona un crit de dolor.

David