Marí ha rebut diversos premis i reconeixements, com ara el premi Mallorca de poesia, l’any 2005, per l’obra No pas jo, que el va donar a conèixer arreu del domini lingüístic. Dos anys més tard, va rebre el premi Ciutat de Palma Joan Alcover amb el poemari El tàlem.
L’últim reconeixement en forma de guardó li va arribar el 2016 amb el premi València Alfons el Magnànim de poesia, amb l’obra Tavernàries.
Venia sovint pel barri de Benimaclet, a participar de totes les festes poètiques que podia. Ara el recordarem pels seus versos.
JO SÓC LA VEU
Jo sóc la veu que han fet la veu d’uns altres
desteixint balbucejos, remors i altres consignes,
i si em tremola el llavi com li tremola a uns altres
és per haver admès l’eco d’un esperit-diable
que ha corsecat el coll amb tanta i tanta cendra.
Sóc la veu i la cendra, i ja m’hi fot
no poder encomanar cap altre encant més alt,
tanmateix puc jurar que encara em vibra amb força
el puny quan s’afaiçona pel nervi i per l’espasme,
vull dir, no he mort del tot, no he diluït encara
la veu entre les veus, la cendra entre les cendres,
i mastego encenalls per escopir l’incendi:
jo soc la veu d’uns altres que frisa per cremar-se
i per cremar els ignífugs fragments de morals fetes.
Podeu llegir ACÍ més poemes de Tavernàries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada