Literatura comparada
“Senyors,
necessitem un rei noble, un rei que sigui humil i que no faci mal als
altres. Així doncs, és evident que no hauríem d’optar pel lleó,
perquè no s’alimenta 24 d’herba sinó que es cruspeix animals,
i, a sobre, té una veu que, quan crida, ens fa tremolar de por a
tots. Per tant, si voleu seguir el meu consell, crec que hauríem de
triar el cavall com a rei, perquè ell sí que és gran, bell i
humil. Tingueu present que el cavall és una bèstia lleugera, no és
orgullós i no menja carn. [...]
Hi
va haver molts arguments d’una part i l’altra, tants, que tota la
cort d’animals es va alterar i fou impossible l’elecció. I l’ós,
el lleopard i la pantera, que tenien l’esperança de ser coronats
reis, van dir que volien que la cort s’allargués fins que es
pogués determinar quina bèstia era la més digna de ser el rei. La
Renard, però, es va adonar que l’ós, el lleopard i la pantera
posposaven l’elecció perquè aspiraven a convertirse en reis, i va
explicar una faula d’homes:
-En
una catedral s’havia de celebrar l’elecció d’un bisbe i hi
havia un desacord absolut. Per una banda, els canonges volien que fos
bisbe el sagristà d’aquella església, que era un home molt savi,
llegit i ple de virtuts. Per altra banda, l’ardiaca (un alt càrrec
de l’Església, que habitualment era el successor del bisbe) i el
director del cant del cor pretenien que fos elegit bisbe l’ardiaca,
tal com manava la tradició, i l’opció del sagristà no els
agradava gens. Ells s’estimaven més que ho fos un canonge ras, un
canonge que era molt bona persona i que no sabia de lletra. Aquell
canonge, una persona dèbil i fàcil de manipular, seguia la
discussió amb els ulls esbatanats, meravellat del que deien
l’ardiaca i el director del cant del cor. Els arguments d’uns i
altres anaven i venien, fins que un canonge va afirmar: «Si el lleó
és el rei, i l’ós, la pantera i el lleopard van en contra de la
seva elecció, sempre seran mal vistos pel rei, i vés a saber què
els pot arribar a fer per castigar-los; en canvi, si el cavall és el
rei, i el lleó comet alguna ofensa contra seu, com es podrà venjar,
el cavall, que no és tan fort com el lleó?».”
Un
clar exemple del treball de Ramon Llull. L’escriptor utilitzava
contes breus amb una moralitat final que tenia relació amb la
història que estava contant, és a dir, un conte dins d’un altre.
Aquesta tècnica, anomenada exemplum, es feia servir, a partir del
segle XII, de forma massiva per fer més clara la idea principal.
Normalment
es solien incloure en els sermons, tot i podien anar sols, circulant
de forma oral o escrita. Per aquest motiu apareix en el llibre de
Maria Aurèlia Capmany, Quim/Quima. En el fragment on apareix un
exemplum la situació és la següent: el protagonista es troba en
l’any 1000 baix la custòdia d’un ardiaca i, apareix amb un
xiquet sarraí al qual han d’alimentar i l’ardiaca no sap si és
bona idea allò que estan fent perquè és d’una religió diferent.
Agafa a Quim i li va un llarg sermó utilitzant l’exemplum per
arribar d’una forma ben clara a que “la mesura, la justicia, la
bondat i la bellesa suporten el regne de la intel·ligència”. El
conte que utilitza l’ardiaca tracta sobre un rei foll que desitjava
regnar sobre un rei savi i aquest, també desitjava regnar sobre el
rei boig per portar el regnat a la mateixa pau i justícia de la que
gaudia el seu poble. Arribaren a la guerra i el rei foll guanyà,
deixant a l’altre rei mort. Per la seua ignorància portà al regne
a la pobresa i a molts mals.
La
relació és evident i hi ha poca diferència, ja que la utilització
de l’exemplum és senzilla i sempre és igual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada