PLORAR ÉS DE NENES!

Quima és una nena de set anys. Una nena amb pennis. Estava més que farta que tothom, inclosos els seus pares, li obligaren a dur roba i sabates que no l'agradaven i l'anomenaren Quim, quan ella sabia que no era aquest el seu nom.

-Quim, posa't la roba d'una vegada! -li cridava un dels pares.
-No sóc Quim, sóc Quima! I no m'agrada aquesta roba!
-Deixa't ja de bogeries i fes cas al pare. Si seguixes així mai li agradaràs a la Maria -li recordava l'altre pare.
-Però a mí no m'agrada la Maria!
-Calla, Quim!

El pare Pere va començar a vestir-la i el pare Joan no deixava de renegar. A Quima li guanyà la ràbia i va estallar en plor.
-I ara plores? Però què et passa? -es desesperava Joan.
-Quim, no plores, vinga. Explica'm què et passa. Què no saps que plorar és de nenes?
-Sóc Quima i sóc una nena, i si l'única manera de fer que em coneixeu és plorant, no deixaré de plorar!

La insitència de Quima va ser tan gran que a Joan li guanyà la desesperança i també va estallar en plor.
"Un nen també pot plorar!"
Joan recorda les paraules de Quima i va ser aleshores quan les va creure.
El pare Joan i el pare Pere -els dos, perquè tan gran era l'amor del Pere al Joan que mai podria negar-se a acceptar les seues idees-, van acceptar per fi a Quima i van aprendre a escoltar - de veres- la seua filla, adonant-se que no eren els únics que podien ensenyar ni els únics capacitats per tindre la raó.
Gràcies a la força extra que li donaren dues persones tan importants com eren els seus pares, Quima aconsseguí ser ella mateixa, sense l'impediment -ni l'acceptació- de ningú.