dimarts, 28 de gener del 2020

Otelo, Shakespeare



Otelo és un general de Venècia que, després de guanyar diferents batalles és nomenat governador de Xipre i es casa amb la filla d'un home ric anomenada Desdèmona. Yago, que és un subordinat d'Otelo vol destruir-lo, per això, busca com aliat a Rodrigo que està enamorat de Desdèmona.

L'estratègia de Yago és fer que Otelo es pose molt gelós. Així que el primer que fa és provocar  sospites sobre una relació entre Casio, home important al govern de Xipre, i la pròpia Desdèmona. Yago convenç a Rodrigo perquè mate a Casio ja que així Desdèmona s'enamoraria de ell.

Rodrigo no aconsegueix matar a Casio que es defensa i ix victoriós de l'atac amb espasa. Otelo li demana a la seua dona que es penedisca dels seus pecats i rese les seues oracions. A continuació la mata ofegant-la amb un coixí.

FRAGMENT ( Rodrigo parlant amb Yago sobre el seu enamorament:
RODRIGO: Yago.

YAGO: Què dius, noble cavaller?

RODRIGO: I què imagines tu que faré?

YAGO: Ficar-te al llit i reposar.

RODRIGO: Vaig a tirar-me de cap a l'aigua
YAGO: Si fas tal bogeria, no serem amics. Vaja un ximple!

RODRIGO: La bogeria és la vida quan la vida és dolor, i la millor medicina d'un ànim malalt és la mort.

YAGO: Quin desvari! Conec bé el món, i encara no sé d'un home que s'estime de bo a si mateix. Abans que ofegar-me per una dona, em convertiria en mico.a
RODRIGO: I què he de fer? M'avergonyisc d'estar enamorat, però com remeiar-ho?

YAGO: Per què no has de remeiar-ho? La voluntat és l'hortolà de la vida, i pot criar en ella ortigues i cards, o hisops i timó: una sola herba o moltes: enriquir la terra o empobrir-la: tindre-la de guaret o abonar-la. Per a això és la prudència, el cervell i el lliure albir. Si en la balança de la humana naturalesa, el platet de la raó no contrapesara al dels sentits, ens portaria a cometre mil aberracions. Però per aquesta raótenim la llum de la ment que doma aqueixa sensualitat, de la qual em sembla que no és més que una branca el que anomeneu amor."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...