Manel Marí, en la memòria

Manel Marí va nàixer a Eivissa, 17 d'agost de 1975, i va morir a València, 31 de gener de 2018.
Marí ha rebut diversos premis i reconeixements, com ara el premi Mallorca de poesia, l’any 2005, per l’obra No pas jo, que el va donar a conèixer arreu del domini lingüístic. Dos anys més tard, va rebre el premi Ciutat de Palma Joan Alcover amb el poemari El tàlem.
 L’últim reconeixement en forma de guardó li va arribar el 2016 amb el premi València Alfons el Magnànim de poesia, amb l’obra Tavernàries. 

Venia sovint pel barri de Benimaclet, a participar de totes les festes poètiques que podia. Ara el recordarem pels seus versos.

JO SÓC LA VEU

Jo sóc la veu que han fet la veu d’uns altres
desteixint balbucejos, remors i altres consignes,
i si em tremola el llavi com li tremola a uns altres
és per haver admès l’eco d’un esperit-diable
que ha corsecat el coll amb tanta i tanta cendra. 


Sóc la veu i la cendra, i ja m’hi fot
no poder encomanar cap altre encant més alt,
tanmateix puc jurar que encara em vibra amb força
el puny quan s’afaiçona pel nervi i per l’espasme,
vull dir, no he mort del tot, no he diluït encara
la veu entre les veus, la cendra entre les cendres,
i mastego encenalls per escopir l’incendi:
jo soc la veu d’uns altres que frisa per cremar-se
i per cremar els ignífugs fragments de morals fetes.

Podeu llegir ACÍ més poemes de Tavernàries.

Marie de France

Marie de France

Va ser una poeta i autora medieval profeminista a part de la primera escriptora francesa que va viure en la segona mitat del s.XII (1160-1215) a Anglaterra.

Era una dona molt culta i dominava el llatí. No se sap molt més de la seua vida, ni tan sols qui era, sols coneixem el seu nom per una de les seues obres on posà "Marie ai nun, si sui de France..." que en el nostre idioma seria
 "Em dic Marie i sóc de França..." 
però és diu que potser es trata de Maria de Boulogne però no se sap res amb exactitud.

 La seua obra
 Principalment va escriure un recull de dotze lais que suposadament una estava dirigida al rei Enrique II de Inglaterra (Lai de Guigemar, Lai d'Equitan, Lai de Frêne, Lai du Bisclavret, L'Home llop, Lai de Lanval, Lai dels dos amants, Lai de Yonec, Lai Laostic, Lai Mliun, Lai du Chaitivel, Lai du Chèvrefeuille, Lai d'Eliduc)

També va escriure L'Espurgatoire de saint Patrice

Bibliografia

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marie_de_France 

https://es.wikipedia.org/wiki/Mar%C3%ADa_de_Francia_(poetisa)

http://leyendasmedievales.over-blog.es/article-maria-de-francia-y-los-lais-118698288.html 

Ai, Lady Catherine...

Lady Chaterine

Amb el motiu de llegir el llibre "Orgull i prejudici" hem creat aquesta cançó parodia.

Dolç verí

  

Text inspirat en els escrits de la primera sexóloga dona del món, Hildegard Von Bingen.

 

Això va de nosaltres

Una altra dona, una jove violada a un carreró.
 S’aturen els nostres cors, ens cauen les llàgrimes escoltant el seu testimoni.
 S’atura el nostre món però, per desgràcia, el món no s’atura.
 No s’atura la justícia patriarcal: de nou unes èlits judicials perpetrant el motlle patriarcal, buscant qualsevol prova per tractar de culpabilitzar a la víctima: ja no només resulta que el cos de les dones no és d’elles ni a la nit a un carreró ni compartint llit amb el marit: també resulta que la seua felicitat és nostra, dels homes.
Que no va estar tant violada si puja fotos a les xarxes somriguent, si tracta de ser feliç és una mica més culpable. Aquesta justícia vol a les dones amargades, fotudes de per vida.

Tot això evidència també que l’Estat espanyol necessita urgentment revisar qui té a les files dels seus cossos armats, de l’Exèrcit, de la Policia i de la Guàrdia Civil. Perquè recordem que dos dels agressors de La Manada eren Guàrdia civil i militar, i per desgràcia, van ja molts casos de violències masclistes per part de membres dels cossos armats, i aquest de La Manada ben segur no en serà l’últim.  S’ha de revisar quin és el procés per on s’arriba a acceptar el perfil psicològic de gent que acaba violant dones als carrerons o planificant ‘violar a una guiri y darle una paliza a un niño inglés de 12 años’.

Però no ens equivoquem, els homes.
Això no només va de violències estructurals d’Estat: això va de tots nosaltres.
Tots els homes som aquesta manada: tots.
Tots som la Manada.
Quant de temps anem a estar denunciant cada assassinat o violació sense fer res?

És l’hora que els homes passem també a l’acció de voluntat feminista. No ens quedem en les paraules: si els negres no ens han d’ensenyar a no ser racistes tampoc deixem que les dones ens hagen de repetir constantment què fer per elles.
 Eixe col·lega teu que fa conyes amb violacions, que insulta a la seva parella o li exerceix maltratament psicològic.
 És l’hora que els homes denunciem entre nosaltres aquestes actituds, que ens assenyalem entre nosaltres.
És l’hora de deconstruïr-nos i acceptar que si sempre és el nostre gènere qui assassina o agredeix a l’altre potser és l’hora que sigam nosaltres qui ho aturem tot.
Assenyalem-nos, denunciem les nostres actituds, aturem aquest món on cada matinada, a la ciutat, s’escolta amb nom de dona un crit de dolor.

David

Heloïsa d'Argenteuil

1 de desembre de 1092- 16 de maig de 1164

BIOGRAFIA:

La vida d’ Heloïsa representa la figura de la passió amorosa que sobrepassa l’amor cortès.

Nascuda a una família noble a Paris.

Va ser escriptora, filòsofa i religiosa. Va destacar pel seu desig d’aprenentatge que es considerava excepcional en una dona. Prompte es va expandir la fama de la seua saviesa.

Per la seua capacitat de raonament filosofica fou posada sota la instrucció de Pere Abelard, el mestre més famós de la universitat parisina d’aquell moment. Tots dos iniciaren una relació clandestina.

Quan Fubert, el seu oncle, se'n va assabentar, va donar fi a qualsevol contacte entre els dos amants, però ella estava embarassada. I per a qué no s’expandira la noticia del seu amor, Abelard va raptar-la i la va exiliar a Gran Bretanya.  

Quan Fulbert es va enterar, contractà uns sicaris que van tallar els genitals a Abelard.

Després d'aquest fet, Abelard es féu monjo i Heloïsa, obligada, es feu monja.

Heloïsa i les seves monges fundessin un nou monestir, on ella fou l'abadessa.

S'inicià aleshores una fèrtil correspondència amb Abelard, en què reivindicava la força del seu amor i es lamentava de les desgràcies que a ell li sobrevenien per culpa d'aquesta relació.

Durant aquest període, Heloïsa feia referència la filosofia medieval amb les seves cartes a Abelard i les seves reflexions sobre la vida de les monges i les qüestions divines, avançant-se en molts aspectes a pensadors moderns, especialment en la conciliació de la teologia i la vida pràctica o el paper de la dona.

Malgrat els intents per reunir-se de nou amb el seu estimat, la relació continuà només mitjançant les cartes i amb breus visites, ja que ella rebutjava el lligam pecaminós.

OBRES:

Les tres famoses cartes que Eloísa va escriure a Abelardo daten de la dècada de 1130. Les dues primeres són obres de la literatura epistolar.

Eloísa mostrava en elles el seu ressentiment cap als esdeveniments que havien truncat tràgicament la seva experiència amorosa, que recordava com l'únic espai de llibertat al que havia tingut accés. La seva íntima rebel·lió es va expressar així mateix en l'obstinació amb la qual va declarar en la seva correspondència que el seu lliurament a la vida religiosa no havia estat una elecció sinó una imposició del propi Abelardo.

També conservem els seus Problemata, una sèrie de preguntes sobre l'Escriptura que va dirigir a Abelardo encapçalada per una carta d'introducció.

WEBGRAFIA:

http://mujericolas.blogspot.com.es/2016/05/eloisa-la-figura-mitica-de-la-pasion.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Helo%C3%AFsa

http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=eloisa

 

Desfici.

T'escric perquè sent que el meu cor es gela. Es gela com les muntanyes que veig des de la meua finestra, ací a dalt del castell. Guillem no hi és, ací, ha marxat aquest matí a combatre. Tinc por que no torne, però res comparat amb la por de no tornar a veure't . Oh, estimat Raimbaut d'Orange, amor de la meua vida, ho donaria tot per tindre't ací al meu costat. Em sento tan buida que no vull ni escriure, ni cantar...ni viure. No trobe sentit a aquesta espiral de dies grisos, de fred, de soledat, de mort. Peró per desgràcia no hi ets, i no has fet res per estar-hi, i no em queda altra que arreplegar els trossos que queden de mi i juntar-los. I fer-los crèixer. M'estime molt i no necessite que tu ho faces. Adéu.

Autora

Delfina