ALDA LARA

ALDA LARA

Alda Ferreira Pires Barreto de Lara Albuquerque és una escriptora, poetessa i contista angolesa. Va néixer a Benguela el nou de juny del 1930. 
Lara va escriure les seues obres en portugués, idioma oficial d'Angola, a causa dels mecanismes culturals, socials i polítics que es remunten a la història colonial.
Ve d'una família portuguesa adinerada. Va rebre una  cristiana, va assistir a una escola per a dones en Sá da Bandeira abans de mudar-se a Portugal per finalitzar la seua educació secundària.
Va tenir una vida estudiantil activa i va començar la seua carrera com a escriptora publicant poesia a la revista literària Mensagem, destinada a africans. Després, va assistir a la Universitat de Coimbra (institució portuguesa d'ensenyament superior situada a la ciutat de Coimbra) i va obtenir el títol de metge. Es va casar amb l'escriptor moçambiqués-portugués Orlando Albuquerque, amb qui va tenir els seus quatre fills.
Temps després se'n va anar a viure una altra vegada a Moçambic el 1961, després d'haver viscut a Portugal durant tretze anys. No obstant això, el seu retorn seria efímer, ja que va morir el trenta de gener del 1962 a Cambambe. Va ser el seu marit qui es va encarregar de recopilar i publicar les seues obres.
Alda Lara és una referència cultural a Angola i els seus poemes reflecteixen la lluita per la independència del seu país. Alda denúncia en els seus escrits la precària situació laboral que vivien els angolesos en l'època de la colònia. Destaca el seu paper polític en la lluita contra els portuguesos.

PORTUGUÉS                       CASTELLANO VALENCIANO

           

E apesar de tudo, Ainda sou a mesma! Livre e esguia, filha eterna de quanta rebeldia me sagrou. Mãe-África! Mãe forte da floresta e do deserto, ainda sou, a Imã-Mulher de tudo o que em ti vibra puro e incerto... A dos coqueiros, de cabeleiras verdes e corpos arrojados sobre o azul... A do dendém Nascendo dos braços das palmeiras... A do sol bom, mordendo o chão das Ingombotas... A das acácias rubras, Salpicando de sangue as avenidas, longas e floridas... Sim!, ainda sou a mesma. A do amor transbordando pelos carregadores do cais suados e confusos, pelos bairros imundos e dormentes (Rua 11!... Rua 11!...) pelos meninos. de barriga inchada e olhos fundos... Sem dores nem alegrias, de tronco nu e corpo musculoso, a raça escreve a prumo, a força destes dias... E eu revendo ainda, e sempre, nela, aquela Longa história inconsequente... Minha terra... Minha, eternamente... Terra das acácias, dos dongos, dos cólios baloiçando, mansamente... Terra! Ainda sou a mesma. Ainda sou a que num canto novo pura e livre, me levanto, ao aceno do teu povo!

Y a pesar de todo, ¡Aún soy la misma! Libre y esbelta hija eterna de tanta rebeldía Gané ¡Madre África! Madre fuerte del bosque y del desierto, Aún soy, la Imán-Mujer de todo lo que en ti vibra puro e incierto ... La de los cocoteros, de las cabelleras verdes y cuerpos arrojados sobre el azul … La de la palma Nacimiento de los brazos de las manos de las palmeras… La del sol bueno, mordiendo el suelo de las Ingombotas… La de las carícias carmesí, Salpicando de sangre las avenidas, largas y floridas … ¡Sí!. aún soy la misma. La del amor transbordado   por los cargadores del muelle los sudorosos y confusos, por los barrios inmundos y durmientes (Calle 11! ... Calle 11! ...) por los niños. de barriga hinchada y ojos profundos … Sin dolor ni alegría, de tronco desnudo y el cuerpo musculoso, la raza escribe a plomo, la fuerza de estos días … Y yo repetía aún, y siempre, en ella, aquella Larga historia inconsecuente … Mi tierra… mia eternamente… Tierra de las caricias, de los dongos, de los cólios oscilantes, mansamente ... Tierra! Todavía soy la misma. Aún soy la que en un rincón nuevo pura y libre, me levanto, ¡al acento de tu pueblo!

I malgrat tot, Encara sóc la mateixa! Lliure i esvelta filla eterna de tanta rebel·lia Vaig guanyar Mare Àfrica! Mare forta del bosc i del desert, encara sóc, la imant-Dona de tot el que en tu vibra pur i incert ... La dels cocoters, de les cabelleres verdes i cossos llançats sobre el blau … La de la palma Naixent dels braços de les mans de les palmeres ... La del sol bo, mossegant el terra de les Ingombotas ... La de les carícies carmesí, Esquitxant de sang les avingudes, llargues i florides ... Sí!, encara sóc la mateixa. La de l'amor transbordant pels carregadors del moll els suats i confusos, pels barris immunds i dorments (Carrer 11!... Carrer 11!...) Pels nens. De panxa unflada i ulls profunds ... Sense dolor ni alegria, de tronc nu i el cos musculós, la raça escriu a plom, la força d'aquests dies ... I jo repetia encara, i sempre, en ella, aquella Llarga història inconseqüent ... La meua terra ... Meua eternament ... Terra de les carícies, dels dongos, dels còlics oscil·lants, mansament ... Terra! Encara sóc la mateixa. Encara sóc la que en un racó nou pura i lliure, m'aixeque, A l'accent del teu poble!

Literatures d’Àfrica

Els primers textos literaris indígenes del nord d’Àfrica van sorgir en l’antic Egipte. Aquella literatura s’ha conservat gràcies als jeroglífics, un sistema d’escriptura introduït pels antics egipcis. Al llarg del temps, els nordafricans van introduir en la seua literatura l’idioma fenici, el grec i el llatí.

Els temes de l’antiga literatura africana solien referir-se a les relacions entre els animals i les persones. Hi ha una història popular entre molts dels pobles nordafricans que explica que un animal xicotet aconsegueix enfrontar-se a criatures més grans. Altres temes destacats són: l’equivocació dels reis en prendre decisions; Èpica de Sundiata, epopeia que es transmet oralment de generació en generació entre la població de l’Àfrica occidental; Gustavus Vassa, l’Africà, sobre el comerç d’esclaus durant l’època colonial. En aquesta etapa històrica també s’hi van escriure obres de teatre com The Girl Who Killed to Save, la primera obra africana publicada en anglès. Altres històries populars africanes que es van editar són Èpica de Dinga, sobre l’antic imperi de Ghana, o El llibre dels reis d'Etiòpia.

Després del colonialisme i amb l'augment de l'alfabetització la literatura africana s’ha desenvolupat de manera significativa, tant en el nombre d’obres com en la qualitat i el reconeixement internacional.

Berimbau

Diu la llegenda que una jove va sortir a passejar i en travessar el curs d'un riu, es va ajupir per a agafar aigua amb les mans. Mentre se la bevia, un home li va pegar un gran colp en el clatell i la va matar. En morir, el seu cos es va convertir en la fusta del berimbau, els seus braços i cames en la corda, el seu cap en la caixa de ressonància i el seu esperit en la música sentimental que es canta amb aquest instrument.

Mar Miralles Lozano

La literatura grega

En l'enllaç podeu trobar totes les etapes de la literatura grega en la pàgina huit i nou. Ara assoles vaig a especificar les dues primeres etapes de la literatura grega.

https://docs.google.com/document/d/1rMU1_Ir7iDHs77oX5AKQ1-6AH1ZNx_W5i9Gc1QBIT-k/edit#heading=h.x7lvxj5ahyel

La primera etapa de la literatura grega és la época arcaica que data dedel segle huit fins al segle sis abans de crist, les obres wue es pot destacar de aquest período son aquestes:

• La Ilíada és un poema de gènere èpic grec atribuït a Homer (segle VIII aC) en l'època Arcaica compost en hexàmetres per a ser recitat oralment pels rapsodes. L'obra, dividida en 24 cants, narra una part de la Guerra de Troia, concretament 51 dies del setge a la ciutat de Troia (Ílion) per part de les tropes aquees (és a dir: gregues) comandades per Agamèmnon a la recerca d'Hèlena, la dona del seu germà Menelau raptada per Paris, fill de Príam, el rei de Troia. En aquesta obra Homer usa part dels mites de l'època arcaicai forja epítets i fórmules que esdevindran clàssics més endavant.
  

• L'Odisea   és el segon dels grans poemes èpics grecs atribuïts a Homer; l'altre és la Ilíada. L’Odissea es considera un dels poemes fundacionals del cànon literari occidental. La seva influència és evident en molts temes de mitologia, en obres modernes (com James Joyce) i en llibres d'altres cultures. La paraula «odissea» ha passat a significar "viatge ple d'aventures" en la llengua comuna. Relata les aventures de l'heroi grec Odisseu (també anomenat Ulisses) des que va partir de la conquerida Troia fins que torna a casa, a Ítaca. En un principi, era un poema oral, després es va fixar per escrit i es va traduir a centenars de llengües.

Tant la Ilíada com l'Odissea foren considerades pels grecs de l'època clàssica que fou la segona etapa de la literatura grega que data desde el segle sis al quatre abans de crist, i per generacions posteriors, com les composicions més importants en la literatura de l'Antiga Grècia, essent emprades com a fonaments de la pedagogia grega. Ambdues obres formen part d'una sèrie més àmplia de poemes èpics, de diferents autors i extensions, denominat Cicle èpic; no obstant, de la resta de poemes tan sols s'han conservat diversos fragments. 

La segona estapa és l'època classica que d'aquesta época podem destacar La oda a Afrodita .

• Escrit per Safo és possiblement una de les més belles i delicades líriques pervenidas, Safo expressa la pena i l'ansietat per un amor no sempre correspost i el turment que aquest li dóna. Aquesta lírica assumeix la forma d'una oració en què Safo intenta involucrar la deessa a favor seu i aquesta promptament intervé de manera directa en aquesta poesia la força emotiva es conjuga amb l'elegància i la suavitat de les expressions. En la mitologia grega, la deessa de la bellesa i l'amor. El seu equivalent romà és Venus. Encara que es denomina sovint en la cultura moderna com "la deessa d'amor", és important assenyalar que en el passat no es referien a l'amor en el sentit romàntic sinò eròtic. Encara que la mitologia va estar casada amb Hefeso, va tenir altres amants, sent Ares el seu favorit. Amb els seus germans, va ocupar un lloc en el Panteó entre els dotze déus olímpics. Del seu nom són significats derivats, com la paraula afrodisíac i del seu nom a la romana (Venere) vénen venerar i venèries (referit a la sexual).