Tothom plora

Xim va pensar que si només les dones tenien dret a les llàgrimes, quan un home noble i generós és traït i penjat per aquell que ostenta el màxim atribut de noblesa, significava que el món estava mal fet. «Potser ploren perquè elles no es fan solidàries d’aquesta vergonya, va pensar». Quim va caure adormit amb un son profund.

Tenia visions, escoltava de manera repetitiva les burles de Conrat Llança i la resta de persones que en algun moment s’havien rist d’ell quan manifestava els seus sentiments. Pegava voltes en el llit i la suor li baixava pel front. Desesperat, va obrir els ulls i es va incorporar, estava fart. Hi havia coses que no el deixaven ser com volia, no entenia per què no podia expressar-se com les dones. Per què podien plorar i ell no? Se sentia sol, no trobava respostes, estava angoixat. Va tornar a plorar, seguia actuant com una dona.

Però des de ben menut, Quim sabia que era un xic. Va créixer, tenia pèls, la seua veu i els seus genitals eren indubtablement masculins. Però aquella nit els pensaments se li van creuar. «Què em passaria si un dia estiguera dins un cos femení? Em deixarien expressar-me com sóc?», va pensar. Després de pegar-li voltes hores i hores, ho va veure clar. Havia decidit que des d’aquell dia seria una altra persona, ignoraria les crítiques i manifestaria sense vergonya els seus sentiments.

Mar Miralles Lozano

PLORAR ÉS DE NENES!

Quima és una nena de set anys. Una nena amb pennis. Estava més que farta que tothom, inclosos els seus pares, li obligaren a dur roba i sabates que no l'agradaven i l'anomenaren Quim, quan ella sabia que no era aquest el seu nom.

-Quim, posa't la roba d'una vegada! -li cridava un dels pares.
-No sóc Quim, sóc Quima! I no m'agrada aquesta roba!
-Deixa't ja de bogeries i fes cas al pare. Si seguixes així mai li agradaràs a la Maria -li recordava l'altre pare.
-Però a mí no m'agrada la Maria!
-Calla, Quim!

El pare Pere va començar a vestir-la i el pare Joan no deixava de renegar. A Quima li guanyà la ràbia i va estallar en plor.
-I ara plores? Però què et passa? -es desesperava Joan.
-Quim, no plores, vinga. Explica'm què et passa. Què no saps que plorar és de nenes?
-Sóc Quima i sóc una nena, i si l'única manera de fer que em coneixeu és plorant, no deixaré de plorar!

La insitència de Quima va ser tan gran que a Joan li guanyà la desesperança i també va estallar en plor.
"Un nen també pot plorar!"
Joan recorda les paraules de Quima i va ser aleshores quan les va creure.
El pare Joan i el pare Pere -els dos, perquè tan gran era l'amor del Pere al Joan que mai podria negar-se a acceptar les seues idees-, van acceptar per fi a Quima i van aprendre a escoltar - de veres- la seua filla, adonant-se que no eren els únics que podien ensenyar ni els únics capacitats per tindre la raó.
Gràcies a la força extra que li donaren dues persones tan importants com eren els seus pares, Quima aconsseguí ser ella mateixa, sense l'impediment -ni l'acceptació- de ningú.

Intent d'escriure

Hi havia una vegada un home...no, així no.

Fa molts i molts anys va viure un gran cavaller que...no, així tampoc.

Conten que en un país molt llunyà, vivia un jove formidable que...així menys encara.

Com començar a escriure sobre el poder si ni tan sols sabria definir-ho? Com pretenc contar un conte sobre la força i l’honor i només nomenar personatges masculins? Al llarg de la història s’han escrit contes i escoltat llegendes sobre grans cavallers, homes forçuts i joves valents, però poques històries s’han publicat amb dones fortes, valentes i poderoses; i si s’han publicat, han tingut poc d’èxit, ja que no és “l’habitual”. Així que he decidit escriure una història fantàstica on LA protagonista siga un gran exemple a seguir i que, des del meu punt de vista, descriga a la perfecció el poder. Allà va.

Ella

Fa molts i molts anys, quan el món estava repartit en regnes, regnats per reis, quan la fam, les malalties, la pobresa, la guerra i l’esclavitud en el poble eren habituals, vivia una donzella a la qual no deixaven fer el que més estimava i més il·lusió li feia en la seua vida; lluitar. (no hem viatjat en el temps gaire, no?) El seu nom era Eleonora. Venia d’una família humil i treballadora. Era filla d’un expert ferrer dedicat des de jove a la siderúrgia i d’una matrona reconeguda en el poble per la gran quantitat de parts que havia assistit. Malgrat la fama que tenien els seus pares pels treballs heretats que realitzaven, és a dir, que continuaven la tradició familiar, Eleonora no podia dedicar-se a la cavalleria perquè “és cosa d’homes” li deien. Des de ben xicoteta jugava a lluitar amb les espases que el seu pare elaborava, però quan va deixar clar que volia ser cavallera, els seus pares li ho negaren i immediatament la seua mare li ensenyà la seua professió amb l’objectiu que es dedicara a l’art de la ginecologia. Però varen cometre un gran error.

Foto

Eleonora va anar fent-se major i a la vegada va anar formant-se com a matrona. No penseu que va abandonar el seu somni, ja li hagués agradat als seus pares. D’amagades entrenava amb l’espasa i va aconseguir tindre un control total de l’arma. Una nit, va eixir de casa i entrà per primera vegada a una taverna. Tot era diferent quan el sol deixava pas a la lluna i les estrelles brillaven al cel negre. La gent reia i brindaven les seues copes molt alt per a atraure la salut, els diners i la pau, perquè malgrat no tindre per menjar, ni tan sols una moneda d’or, el poble era feliç. No sabria explicar-ho, però donaven gràcies per estar vius. Cantaven alegres cançons i es deixaven portar pel ritme de l'acordió que tocava un jove damunt d’una de les taules. Ni en els seus millors somnis hauria imaginat aquell espectacle que estava presenciant en aquell moment. Va comprendre que la felicitat està allà on no la busques, en les xicotetes coses, com en una reunió de vells amics en una taverna a mitjanit. Ella, que sempre s’havia imaginat servint al rei i recompensada per les lluites guanyades amb cofres plenes de monedes d’or, va posar els peus a terra i es va veure gaudint amb la resta d’homes i algunes dones d’unes copes de vi i diverses converses que la portaren a parlar amb un senyor que s’havia entrenat per ser cavaller durant tota la seua vida. Era un dels millors en aquell ofici. Després d’haver-se presentat, Eleonora li contà la seua situació. Potser va ser el ví que l’espentà a desfogar-se amb aquell home, però allò no quedà en un diàleg qualsevol de qualsevol nit. Aquell home li va prometre ensenyar-li tot el que sabia per convertir-la en una gran cavallera.

Va tindre molta sort, aquell home era molt bo i no pensava com la resta. En cap moment va dubtar del talent d’Eleonora i va ser qui més l’espentava i animava per complir el seu somni.

Després de molts dies entrenant en secret, l’entrenador de la jove li va concertar una cita amb el rei amb la pretensió de posar-la en l’exèrcit que s’estava organitzant per a conquerir un poble no molt lluny d’on es trobaven. No s’ho creia. Va arribar a pensar que s’estava burlant d’ella; fins que arribà el dia. Nerviosíssima, Eleonora va entrar al castell i després d’una xerrada amb el rei, simpatiquíssim per cert, li demostrà el que sabia fer. Lluità contra dos dels millors homes que la creien incapaç de guanyar i, sorprenentment, acabà amb ells en un no res. No li resultà fàcil, però va recordar totes les vegades que li negaren el seu somni i la manaren a fer altres coses “més convenients per a una dona”. Va destruir aquelles paraules com destruí a aquells dos estúpids cavallers.

Finalment, Eleonora es convertí en la cap de l’exèrcit reial. Moltes xiquetes la veien com a una ídola i sempre els hi deia: “No deixeu que cap persona vos diga què sou i que heu de ser i molt menys un home. Sou vosaltres qui decidiu el vostre camí per arribar al futur desitjat. No oblideu que la valentia comença ací, lluitant per allò estimat”.

A arrel de l'últim paràgraf del capítol L’Honor i el valor del llibre Quim/Quima.

Resum Coherència

Fa pensar que per a cada situació existeix un nombre determinat d`informacions pertinents. Dit d`altra manera hi ha informacions rellevants , i n´hi ha d´altres d´irrellevants. Suggereix que les informancions rellevants s´han d´estructurar d´una manera determinada.

La coherència és la propietat del text que selecciona la informació  i que l´organitza  en una estructura comunicativa.
A. van Dijk. ha proposat la macroestructura que caracteritza els dues aspectes. És un tipus de                d´esquema que conté totes les informacions la importància i les interrrelacions.    

Influencers y demás mierda

Això dels influencers de la nostra generació és de riure per no plorar. Per a començar, que s’utilitze la palabra influencer, en la llengua de l’imperi, i no influència, ja diu molt de a què ens enfrontem: A un exèrcit de indesitjables i banals persones que es guanyen la vida a força de contaminar als seus il·lusos followers amb la seua nociva verborrea sobre temes encara més banals i patètics (de videojocs a reggaeton, un assortiment variat) que substitueixen a la cultura (i també al sentit comú), o bé amb suposat talent telebasuril. Qui no té de influencer a un youtuber (El Rubius, Auronplay, Dalas), té a un cantant de fem (Ariana Grande, Maluma, Daddy Yankee) o a un actorucho hollywoodià “de medio pelo” (DiCaprio, Emma Stone, Ryan Gosling).

És molt graciós quan aquests individus fan com que s’indignen i fan una “crítica” sobre qualsevol assumpte sense tindre ni idea, i resulta encara més divertit quan els seus seguidors repeteixen com lloros allò que ells han dit.

Jo no tinc cap “ídol”, cap influencer ni res paregut. Allò que si tinc son INFLUÈNCIES, tant humanes com artístiques, generalment vàries en cada camp concret, encara que aquests camps estan interconectats. Per exemple, en l’aspecte polític-econòmic-social tinc a Marx i companyia, en el cinematogràfic a Hitchcock i Haneke entre altres, en el literari a Roald Dahl i Mary Shelley entre altres.Per concloure, diré que és depriment recordar que la majoria dels joves avui tenen per “ídols” a persones banals i aprofitades a les quals podriem calificar de “anti-cultura”, i expandeixen la paraula d’aquesta “anti-cultura” per tot arreu, des d’una cançó fins un vídeo, des d’un tuit fins una pel·lícula, i des d’un best-seller fins la mass media.

Literatura comparada - Va dir el filòsof

Habibi, estimada! Però Tahara havia desaparegut. I Quim havia descobert per primer cop que un amor no en val un altre. Tot és tot, havia dit el filòsof. Tot és igual a si mateix, l’espècie és igual a si mateixa, i allò que fa que un individu sigui un individu és només la quantitat de la matèria, el pes, la mesura, l’espai que ocupa en el món. Però vet aquí que el pes, la mesura i aquest petit espai que ocupa, i que de sobte arrenca a cantar i es diu Tahara, és insubstituïble.

En aquest fragment de Quim/Quima, ubicat a la pàgina 45 del llibre, Maria Aurèlia Capmany fa una referència a la filosofia clàssica per a després traure-li un però. Això de tot és igual a si mateix s’anomena principi d’identitat, un principi clàssic de la filosofia i la lògica, segons el qual qualsevol entitat és idèntica a si mateixa. Aquest principi és, juntament amb el principi de no contradicció i el principi del tercer exclòs, una de les lleis clàssiques del pensament, postulada per Aristòtil. Encara així, Parmènides, anterior a Aristòtil, ja va postular al seu manuscrit sobre la natura que allò que és és i allò que no és no és. Al segle XVII, aquesta referència ja era comú entre els filòsofs.

Però, posteriorment, s’han fet diverses crítiques a aquest plantejament, entre les quals destaquen la de Hegel (1770-1831, qui creia que la identitat no és evident en si mateixa, sinó que és afirmada, perquè la identitat conté dins de si diferència, i va proposar una nova lògica basada no en el principi d’identitat sinó en el de no contradicció, la lògica dialèctica) i la de Wittgenstein (1889-1951, qui considerava que A implica no-A, això és, que per a tot A deu existir alguna cosa que és no-A, donat que si una afirmació té sentit, la seua negació també ha de tenir-lo, i si una afirmació justifica una regla, la seua negació també hauria de fer-ho lo qual és absurd).

Influencers, de veritat?

Al llarg dels últims anys, han aparegut unes figures que s’han fet molt importants per a milions de joves de totes les edats i que gràcies a les xarxes socials han fet de la seua passió, el seu treball. Solen tractar temes com la bellesa, la moda i l’estil de vida de manera molt subjectiva, temes socials (feminisme, racisme, homofòbia, transfòbia…) o simplement fan comèdia. Però com és de gran la seua influència?

Es sap que l’impacte dels i les influencers ha crescut massivament i han comprès camps inimaginables com ara el turisme. Les marques quan promocionen un producte nou, necessiten que aquestes persones el consumen i donen una opinió sobre ell, generalment és bona, i aconsellen que els seus seguidors i seguidores ho compren. A canvi, poden guanyar diners o viatges a llocs que, per aquests i aquestes influencers, es posarà de moda; tota una estratègia de màrqueting. D’aquesta manera guanyen tots i totes, però aquest pla ens porta a les persones normals a un hàbit que suposa conseqüències ecològiques nefastes: el consum irresponsable. Això vol dir que comprem sense mesura, sense pensar si ho necessitem o no, si les condicions laborals de qui ha fet el producte són bones, si fa mal al medi ambient… sense preocupacions. Només ho fem perquè algú ens ha dit que és bo, i ens ho hem de creure.

També n’hi ha que prefereixen fer gràcia i comentar vídeos virals o donar-li un to humorístic del tema que volen tractar.  Està clar que no totes aquestes influències porten per aquest camí. N'hi ha d’altres que dediquen els seus vídeos de Youtube a parlar sobre temes considerats com tabús o simplement per explicar algun tipus de tema social i la seua opinió sobre allò del que parla.
Amb l’aparició d’aquestes persones, han aparegut també, els anomenats haters; persones que dediquen el seu temps en visitar els perfils dels famosos i famoses per criticar, insultar, opinar sobre la seua carrera d’una forma molt ofensiva o, inclús, amenaçar de mort. No sé molt bé quin és el propòsit que hi tenen fent aquest tipus de comentaris, si no t’agrada aquest personatge públic, no el seguisques en xarxes socials. Fàcil, no? Doncs supose que per enveja o per gran quantitat de temps lliure, prefereixen faltar-li el respecte a les celebritats. On ha quedat aquest valor? On estan els i les influencers per influenciar en un tema que de veritat importa? Encara que no rebràs res material a canvi, pots actuar per donar-li sentit al teu nom. El món no necessita més moda o paraules que després es contradiuen. El que la societat de veritat necessita és valors que ens porten a les persones a una millor convivència i benestar; sentir-nos segurs i segures amb les i les nostres iguals.

Si eres influencer, aprofita l’enorme poder del qual disposes per millorar el món. Fes saber als teus seguidors i seguidores, el que volem transmetre qui no som ningú.