Text teatral - Olimpia de Gauges i Xima

XIMA.- (Entrant en un lloc de reunió de dones.) Disculpeu-me, estic exhausta, puc prendre alguna cosa?

OLIMPIA.- Com no, filla! Passa, passa, que a més t’explicaré què fem nosaltres ací i allò pel que lluitem.

XIMA.- Vosaltres? Qui sou “vosaltres”?

OLIMPIA.- Som grups de dones franceses conscients de la nostra situació, que ens reunim en locals
com aquest per debatre i organitzar-nos per combatre aquesta.

XIMA.- I què haveu aconseguit, fins ara?

OLIMPIA.- (Donant-li una tassa de te.) Bé, això depén d’allò que consideres per “aconseguir”: pensem
que cada vegada més dones prenen consciència de la injustícia en que vivim, i hem redactat un
manifest, la Declaració de Drets de la Dona. Perquè tot el que proposen els revolucionaris està molt bé,
però s’obliden d’un petit detall: nosaltres, la meitat de la població. Ara tenim un sistema parlamentari, sí,
però de què serveix si només els homes poden votar i decidir?

XIMA.- I creieu que finalment el govern acceptarà les vostres reivindicacions?

OLIMPIA.- Estem convençudes de què, encara que triguem segles, en algun moment aconseguirem els
nostres objectius, la Història ens donarà la raó.

Contem històries de dones d'ara i d'ací

La meua àvia paterna va tindre vuit germans i germanes, i l’única d’elles que encara viu, amb
93 anys, és la meua tia àvia Carmen. No vaig conèixer a la meua àvia, però amb Carmen
sempre he tingut una relació nét-àvia.

Ella va nàixer al 1925 en Calamocha, en temps de Primo de Rivera, i poc després va viure la
República i la Guerra Civil, esdeveniment del que ella guarda una sèrie de records, cap d’ells
positiu: una nit, els feixistes van anar al poble i van treure a déu homes a colps de les seues
cases, un d’ells germà de Carmen. Ella va li va tapar els ulls a la seua neboda per a què la
xiqueta no veiés com l’Exèrcit franquista s’emportava al seu pare. Van dir que se’ls amportaven
a la presó de Terol, però els van afusellar de camí.

La família va patir fam a la postguerra, i al 1960, Carmen va traslladar-se a Londres per a
treballar (des de cuinera d’un convent fins a netejadora d’un hospital), i allí va casar-se amb
Higinio, un cambrer madrileny.

Van retornar junts a Espanya al 1975, any de la mort de Franco (encara que no va haver-hi
relació) i ella va treballar al barri de Natzaret com a cuinera en un col·legi de monges. Va
retirar-se uns anys després i des d’aleshores rep dues pensions, una espanyola i altra britànica.

Actualment, Higinio està a una residència, i ella té a casa la companyia d’un periquito.

Text de creació - Es van mirar (Poema)

Es van mirar,

es van acostar,

es van tocar,

es van besar,

es van casar,

es van cansar,

es van enfadar,

es van enganyar,

es van separar,

van descansar.

POEMA

Soy una mancha negra

en un simple papel blanco.

Soy polvo, que nada más verlo se va.

Huyo, tengo miedo,

me paro, pienso.

Prosigo dejándome llevar por el subconsciente,

y algo me hace cambiar,

algo esencial, algo especial.

Una parte de mi nota el cambio,

los colores vuelven a reaparecer,

a reaparecer en mi interior,

en mi vida.

Siento que soy algo más,

algo más que forma parte de este mundo,

una pequeña e insignificante mancha

que puede seguir el camino,

el camino que me lleve hasta ti.

Quima i la sua estimada companya

(Quima patint per la infecció d'Olympe.)

QUIMA: Estàs bé?
OLYMPE: (suant) Millor que mai.

(Quima agafa un drap mullat i se'l posa al front, Olympe mentre estirada al llit.)

OLYMPE: Relaxa't Quima, ja saps el dit: mala herba mai mor.

(Quima amb els ulls plens de llàgrimes)

QUIMA: No creus que això te'l haguera de dir jo? (Diu Quima amb un somriure trist.)

Desobte entra la policia a l'habitació on estan amagades.

QUIMA: Què passa?
                No podeu portar-vos-la, està malalta, necessita ajuda !

(Diu plorant d'ira mentre es porten a Olympe)

POLICIA: La teua companya és acusada per ser l'autora d'un pamflet a favor dels Girondins.

Quan se'n van Quima agafa totes les joieries i les ven, pera que la detenció d'Olympe fora més suportable. Així va aconseguir que Olympe fos traslladada a una pensió burgesa on es recloïen als detinguts malalts de l'alta societat.

(Olympe no para de repetir...)

OLYMPE: Vull ser jutjada! PER PODER DEFENSAR-ME.

Olympe aconsegueix un full i un bolígraf i fa pamflets que aconseguix donar a Quima.

QUIMA: Què és açò?
OLYMPE: Ací conte tot el que m'ha passat.
QUIMA: Vols que ho difonga?
OLYMPE: Sí.

I així va ser. Els pamflets tingueren una àmplia difusió.
Al final Olympe va anar a judici, on va ser condemnada a mort. Fou guillotinada, i Quima encara recorda les últimes paraules.

OLYMPE: Lluita per mi.
                  Lluita per tu.

L'ARBRE DE LA CIENCIA

L'ARBRE COMÚ

Un arbre amb els seus arrels, tronc, branques, fulles i fruits està representant simbòlicament a les diferents disciplines de la ciència. Els arrels representen els principis bàsics de cada ciència; el tronc és l'estructura; les branques, els gèneres; les fulles, les espècies; i els fruits, l'individu, els seus actes i les seues finalitats. D'aquesta manera convergeixen la filosofia natural i moral. L'objectiu d'aquesta comparació va servir per a permetre la comprensió del coneixement universal, l'art i la ciència.

AUTORES

S.XVIII

Jane Austen:  Va nàixer la nit del 16 de desembre de 1775 en la rectoría de Steventon, Hampshire (Hants.), en el sud d'Anglaterra. Era la setena dels huit fills -la segona i menor de les dones- que van engendrar el clergue anglicà George Austen i la seua esposa Cassandra (Leigh).

És una de les més cèlebres escriptores britàniques, autora de Sensatesa i sentiments / Judici i sentiment / Sentit i sensibilitat (Sense and Sensibility, 1811), Orgull i prejudici (Pride and Prejudice, 1813) -la més coneguda i popular de les seues novel·les-, Mansfield Park (1814) potser la més complicada de les seues novel·les, Emma (1815) que es considera la seua gran obra mestra, L'abadia de Northanger (Northanger Abbey) i Persuasió (Persuasion, publicades pòstumament en 1817), entre altres.

Alguns tendeixen a menysprear la seua obra per creure equivocadament que es tracta tan sols de novel·les per a dones o novel·les roses. Si bé és cert que la història d'amor en les seues novel·les és el primer que pot atraure l'atenció del lector, qui es limite només a veure aqueix detall queda privat d'un material molt més enriquidor com la fina ironia i el minuciós estudi que fa de la naturalesa humana i del seu àmbit social, que és el que ha portat al fet que es consideren grans obres de la literatura anglesa i universal.

Eliza Haywood:  Shropshire, c. 1693 - Londres, 25 de febrer de 1756 . Va ser una escriptora, actriu i editora anglesa. Descrita com «prolífica fins i tot pels estàndards d'una edat prolífica», va escriure i va publicar més de setanta obres abastant la ficció, drama, traduccions, poesia, literatura i publicacions periòdiques a diaris. Haywood és una figura important del segle XVIII, reconeguda com una de les fundadores de la novel·la en anglès.

La primera entrada als registres públics on apareix és a Dublín el 1715, on figura com "Mrs. Haywood" que realitza l'adaptació de Shakespeare de Thomas Shadwell, Timon of Athens; or, The Man-Hater al Smock Alley Theatre. i s'identifica ella mateixa com "vídua", mentre que estava registrada com a "senyora" Haywood en els registres públics, malgrat no s'ha trobat cap registre del seu matrimoni, i la identitat del seu marit roman desconeguda.

La carrera d'escriptora de Haywood va començar el 1719 amb el primer lliurament de Love in Excess i va acabar el 1756, l'any en què va morir, amb els llibres de conductaThe Wife i The Husband, i la revista quinzenal The Young Lady. Va escriure en gairebé tots els gèneres, i moltes de les seves obres van ser publicades anònimament. Avui en dia, Haywood és considerada "l'autora de professió i la dona de negocis més important de la primera meitat del segle XVIII"