Hi
havia una vegada un home...no, així no.
Fa
molts i molts anys va viure un gran cavaller que...no, així tampoc.
Conten
que en un país molt llunyà, vivia un jove formidable que...així
menys encara.
Com
començar a escriure sobre el poder si ni tan sols sabria definir-ho?
Com pretenc contar un conte sobre la força i l’honor i només
nomenar personatges masculins? Al llarg de la història s’han
escrit contes i escoltat llegendes sobre grans cavallers, homes
forçuts i joves valents, però poques històries s’han publicat
amb dones fortes, valentes i poderoses; i si s’han publicat, han
tingut poc d’èxit, ja que no és “l’habitual”. Així que he
decidit escriure una història fantàstica on LA protagonista siga un
gran exemple a seguir i que, des del meu punt de vista, descriga a la
perfecció el poder. Allà va.
Ella
Fa
molts i molts anys, quan el món estava repartit en regnes, regnats
per reis, quan la fam, les malalties, la pobresa, la guerra i
l’esclavitud en el poble eren habituals, vivia una donzella a la
qual no deixaven fer el que més estimava i més il·lusió li feia
en la seua vida; lluitar. (no hem viatjat en el temps gaire, no?) El
seu nom era Eleonora. Venia d’una família humil i treballadora.
Era filla d’un expert ferrer dedicat des de jove a la siderúrgia i
d’una matrona reconeguda en el poble per la gran quantitat de parts
que havia assistit. Malgrat la fama que tenien els seus pares pels
treballs heretats que realitzaven, és a dir, que continuaven la
tradició familiar, Eleonora no podia dedicar-se a la cavalleria
perquè “és cosa d’homes” li deien. Des de ben xicoteta jugava
a lluitar amb les espases que el seu pare elaborava, però quan va
deixar clar que volia ser cavallera, els seus pares li ho negaren i
immediatament la seua mare li ensenyà la seua professió amb
l’objectiu que es dedicara a l’art de la ginecologia. Però varen
cometre un gran error.
Eleonora
va anar fent-se major i a la vegada va anar formant-se com a matrona.
No penseu que va abandonar el seu somni, ja li hagués agradat als
seus pares. D’amagades entrenava amb l’espasa i va aconseguir
tindre un control total de l’arma. Una nit, va eixir de casa i
entrà per primera vegada a una taverna. Tot era diferent quan el sol
deixava pas a la lluna i les estrelles brillaven al cel negre. La
gent reia i brindaven les seues copes molt alt per a atraure la
salut, els diners i la pau, perquè malgrat no tindre per menjar, ni
tan sols una moneda d’or, el poble era feliç. No sabria
explicar-ho, però donaven gràcies per estar vius. Cantaven alegres
cançons i es deixaven portar pel ritme de l'acordió que tocava un
jove damunt d’una de les taules. Ni en els seus millors somnis
hauria imaginat aquell espectacle que estava presenciant en aquell
moment. Va comprendre que la felicitat està allà on no la busques,
en les xicotetes coses, com en una reunió de vells amics en una
taverna a mitjanit. Ella, que sempre s’havia imaginat servint al
rei i recompensada per les lluites guanyades amb cofres plenes de
monedes d’or, va posar els peus a terra i es va veure gaudint amb
la resta d’homes i algunes dones d’unes copes de vi i diverses
converses que la portaren a parlar amb un senyor que s’havia
entrenat per ser cavaller durant tota la seua vida. Era un dels
millors en aquell ofici. Després d’haver-se presentat, Eleonora li
contà la seua situació. Potser va ser el ví que l’espentà a
desfogar-se amb aquell home, però allò no quedà en un diàleg
qualsevol de qualsevol nit. Aquell home li va prometre ensenyar-li
tot el que sabia per convertir-la en una gran cavallera.
Va
tindre molta sort, aquell home era molt bo i no pensava com la resta.
En cap moment va dubtar del talent d’Eleonora i va ser qui més
l’espentava i animava per complir el seu somni.
Després
de molts dies entrenant en secret, l’entrenador de la jove li va
concertar una cita amb el rei amb la pretensió de posar-la en
l’exèrcit que s’estava organitzant per a conquerir un poble no
molt lluny d’on es trobaven. No s’ho creia. Va arribar a pensar
que s’estava burlant d’ella; fins que arribà el dia.
Nerviosíssima, Eleonora va entrar al castell i després d’una
xerrada amb el rei, simpatiquíssim per cert, li demostrà el que
sabia fer. Lluità contra dos dels millors homes que la creien
incapaç de guanyar i, sorprenentment, acabà amb ells en un no res.
No li resultà fàcil, però va recordar totes les vegades que li
negaren el seu somni i la manaren a fer altres coses “més
convenients per a una dona”. Va destruir aquelles paraules com
destruí a aquells dos estúpids cavallers.
Finalment,
Eleonora es convertí en la cap de l’exèrcit reial. Moltes
xiquetes la veien com a una ídola i sempre els hi deia: “No deixeu
que cap persona vos diga què sou i que heu de ser i molt menys un
home. Sou vosaltres qui decidiu el vostre camí per arribar al futur
desitjat. No oblideu que la valentia comença ací, lluitant per allò
estimat”.
A
arrel de l'últim paràgraf del capítol L’Honor
i el valor
del
llibre Quim/Quima.