En aquests últims anys una poeta s'ha obert camí en el món de l'art davant aquesta societat on el predominant és que no ho faça. Aquesta dona és Rupi Kaur.
Recentment ha caigut en les meues mans (gràcies a certa mestra de Literatura Universal) el seu últim poemari traduït al valencià: el sol i les seues flors. En ell, Kaur relata una història d'amor i desamor, tant amb altra persona com amb ella mateixa, en cinc parts, amb una prosa que crida: revolució de l'amor a la poesia. Per què? Perquè no és freqüent veure a una dona a aquesta societat pregonant que les dones ens estimem a nosaltres mateixes. I això és el que fa Kaur: estimar els nostres pèls, les nostres estries, la nostra naturalitat. Perquè la naturalitat d'una dona ha estat censurada i decorada des de fa massa temps. Lleva't els pèls de les cames, de la figa. Somriu-li al món, encara si solament vols cridar-li que es calle. Sigues delicada, comedida, estigues conforme amb tot. Kaur, amb aquest llibre, ha volgut alçar el dit del mig davant aquestes ordres. I amb ella, totes les dones a les que, encara amb els ulls ja oberts com a plats, ens ha fet veure les coses d'una altra manera.
És un fet innegable que n'hi ha massa homes a la poesia. No estic diguent que no siguen bons. El que dic és que n'hi ha molts i això no es pot negar. El que també dic és que, encara comprensible per a les seues èpoques, eren uns masclistes de manual (i si a aquesta época continuem fent com si els seus poemes no l'eren, es que som idiotes). Si la dona no era l'objecte (que no subjecte) dels seus escrits com a musa o com a l'amor llunyà, era un objecte de subjugació. Cite a Pablo Neruda, on relata com va violar a una limpiadora: "Una mañana, decidido a todo, la tomé fuertemente de la muñeca y la miré cara a cara. No había idioma alguno en que pudiera hablarle. Se dejó conducir por mí sin una sonrisa y pronto estuvo desnuda sobre mi cama. Su delgadísima cintura, sus plenas caderas, las desbordantes copas de sus senos, la hacían igual a las milenarias esculturas del sur de la India. El encuentro fue el de un hombre con una estatua. Permaneció todo el tiempo con sus ojos abiertos. Impasible. Hacía bien en despreciarme"; a Oscar Wilde: "El hombre bígamo tiene dos mujeres. El monógamo también"; a Francisco de Quevedo: "¡Oh, qué plaga, qué aburrimiento, qué tedio es tener que tratarse con ellas mayor tiempo en los breves instantes en que son buenas para el placer!" i així podría estar-me fins a 2020, però he vingut ací a parlar de Kaur, no d'aquestos jambos, així que em conformarè deixant-vos aquest article on n'hi han molts exemples de masclisme al món de la poesia d'eixes èpoques.
Al que volia arribar amb l'anterior paràgraf és a que aquesta faceta de l'art ha estat plena per massa temps d'homes que l'han model·lat com han volgut, però ara Kaur està tirant les rajoles una a una. I com ella, moltes dones silenciades per ells mateixos han trobat de tirar alguna pedra a eixes parets. I ara, al segle XXI, tenim a moltes dones escriptores, poetes, artistes, cantants, esculptores, de tot el que vos pogueu imaginar, derribant els ciments amb totes les forces de la natura que tenim les dones.
I Kaur no només parla de masclisme, no: ella, sent filla d'immigrants originals de l'Índia que ara viuen a Canadà, ha vist el racisme en primera persona. Al igual que les imposicions masclistes, les imposicions racistes també són dures, i el reflexa molt bé a la tercera part del poemari, parlant, entre altres coses, de la relació dels seus pares quan van arribar al "nou món", de l'accent de la seua mare, de les dificultats del seu pare amb l'anglés… I, també, de que solien assassinar als nadons si naixien dones. De tots els seus poemes, el que parla d'eixa pràctica ha sigut un dels que m'han fet tremolar.
Kaur és un exemple de que el feminisme s'està obrint pas al món de l'art. I no es l'únic. Recolzem-les com a lectores. Sigam elles. Continuem la revolució.
És un fet innegable que n'hi ha massa homes a la poesia. No estic diguent que no siguen bons. El que dic és que n'hi ha molts i això no es pot negar. El que també dic és que, encara comprensible per a les seues èpoques, eren uns masclistes de manual (i si a aquesta época continuem fent com si els seus poemes no l'eren, es que som idiotes). Si la dona no era l'objecte (que no subjecte) dels seus escrits com a musa o com a l'amor llunyà, era un objecte de subjugació. Cite a Pablo Neruda, on relata com va violar a una limpiadora: "Una mañana, decidido a todo, la tomé fuertemente de la muñeca y la miré cara a cara. No había idioma alguno en que pudiera hablarle. Se dejó conducir por mí sin una sonrisa y pronto estuvo desnuda sobre mi cama. Su delgadísima cintura, sus plenas caderas, las desbordantes copas de sus senos, la hacían igual a las milenarias esculturas del sur de la India. El encuentro fue el de un hombre con una estatua. Permaneció todo el tiempo con sus ojos abiertos. Impasible. Hacía bien en despreciarme"; a Oscar Wilde: "El hombre bígamo tiene dos mujeres. El monógamo también"; a Francisco de Quevedo: "¡Oh, qué plaga, qué aburrimiento, qué tedio es tener que tratarse con ellas mayor tiempo en los breves instantes en que son buenas para el placer!" i així podría estar-me fins a 2020, però he vingut ací a parlar de Kaur, no d'aquestos jambos, així que em conformarè deixant-vos aquest article on n'hi han molts exemples de masclisme al món de la poesia d'eixes èpoques.
Al que volia arribar amb l'anterior paràgraf és a que aquesta faceta de l'art ha estat plena per massa temps d'homes que l'han model·lat com han volgut, però ara Kaur està tirant les rajoles una a una. I com ella, moltes dones silenciades per ells mateixos han trobat de tirar alguna pedra a eixes parets. I ara, al segle XXI, tenim a moltes dones escriptores, poetes, artistes, cantants, esculptores, de tot el que vos pogueu imaginar, derribant els ciments amb totes les forces de la natura que tenim les dones.
I Kaur no només parla de masclisme, no: ella, sent filla d'immigrants originals de l'Índia que ara viuen a Canadà, ha vist el racisme en primera persona. Al igual que les imposicions masclistes, les imposicions racistes també són dures, i el reflexa molt bé a la tercera part del poemari, parlant, entre altres coses, de la relació dels seus pares quan van arribar al "nou món", de l'accent de la seua mare, de les dificultats del seu pare amb l'anglés… I, també, de que solien assassinar als nadons si naixien dones. De tots els seus poemes, el que parla d'eixa pràctica ha sigut un dels que m'han fet tremolar.
Kaur és un exemple de que el feminisme s'està obrint pas al món de l'art. I no es l'únic. Recolzem-les com a lectores. Sigam elles. Continuem la revolució.
