Ulisses de James Joyce.

AUTOR: JAMES JOYCE.

(Dublín, 1882 - Zurich, 1941) Nascut en una família catòlica. Va estudiar en el col·legi de jesuïtes de Belvedere entre els anys 1893 i 1898.

La seua formació jesuítica  li va inculcar un esperit rigorós i metòdic que es reflectix fins i tot en les seues composicions literàries més innovadores i experimentals. Va manifestar cert rebuig per la busca nacionalista dels orígens de l'identitat irlandesa, i la seua voluntat de preservar la seua pròpia experiència lingüística li va conduir a reivindicar la seua llengua materna, l'anglès, en detriment d'una llengua gaèlica que estimava artificialment.

En 1902 es va instal·lar en París, en l'intenció d'estudiar literatura, pero en 1903 va retornar a Irlanda, on es va dedicar a l'ensenyança. En 1904 va contraure matrimoni i es va traslladar a *Zurich, on va viure fins a 1906, any en que va passar a Trieste, on va donar classes d'anglés en una acadèmia d'idiomes. 

ESTRUCTURA. 

En 1922 va publicar “Ulisses”, una novela vanguardista amb el títol original en anglés de “Ulysses”. El seu títol s’origina del protagonista de la versió llatina de l'Odissea d’Homer.

Joyce va dividir la seua obra en 18 capítols. Cadascun té un títol, una tècnica d'escritura i correspondències entre els seus personatges i els de l'Odissea, ademés de múltiples referències simbòliques i alegóriques.

La novela consta de tres parts: La Telemaquia (capítols 1 a 3), L'Odissea (capítols 4 a 15) i el Nóstos (capítols 16 a 18).

ARGUMENT.

Ulises és el relat d’un dia en la vida de tres personatges: Leopold Bloom, la seua dona Molly y el jove Stephen Dedalus. Un viatge d’un dia  en la què els temes homèrics s’inviertixen per mitjá d’un grup decididament antiheròic on la seua tragèdia ratlla la comicitat. És una obra paródica de l’èpica de la condició humana i de Dublín i de les seues bones costums cuya estructura vanguardista, avisa a cada estona de la seua dificultat i exigeix la máxima dedicació.

Filòsofs i filòsofes del segle XIV

Introducció:

La filosofia medieval es caracteritza principalment per intentar conciliar les doctrines cristianes (però també jueves i islàmiques) amb la filosofia heretada de l'antiguitat clàssica. Algunes d'aquestes doctrines van ser especialment difícils (com l'encarnació i la trinitat), però l'esforç per resoldre-les va ser el motor de gran part de la filosofia medieval, i va portar a desenvolupar conceptes, teories i distincions que heretaria tota la filosofia posterior. 

Escotistme: 

Juan Duns Escoto, teòleg escocès el qual va pertànyer a l'escolàstica, va estudiar a Oxford. Va defensar la humanitat de Crist i desenvolupar la base teòlogica per ploclamar la Immaculada Concepció; utilitzant l'aplicació de la lògica deductiva en el terreny metafísic,

va intentar demostrar l'existència de Déu i la dels seus atributs fonamentals. Els seus arguments giren al voltant de les essències, els intel·ligibles i l'ordre ontològic que es pot establir entre ells. 

Va dir: "Anaven fins al límit del que és possible per així deixar fora de perill la integritat i la realitat de la naturalesa humana de Crist".

Ockhamisme: 

Guillermo de Ockham va ser un frare franciscà i filòsof anglès, va desenvolupar significatives obres sobre la teologia. Corrent filosófica dedicada a criticar principis tradicionals de l'escolàstica i va marcar un interés cap l'experimental; criticava la metafísica tradicional negant l'existència o possibilitat d'un coneixement racional de Déu, l'existència de Déu és només un argument probable, no hi ha un veritable caràcter demostratiu. Nega l'existència de la concepció de l'ànima ja que segons ell no existeixen arguments dels quals demostrin que existeix una ànima substancial immaterial i immortal. Separava la fe de la raó.

Dones a la filosofia: 

Les dos úniques dones filósofes registrades a aquest segle són: Christine de Pizan i Dorotea Bucca.

L'HUMANISME

 
https://www.google.com/search?q=l%27humanisme&safe=strict&client=ubuntu&hs=KRx&channel=fs&sxsrf=ACYBGNT7vutEoRHAwb6-aDdupH3AmDYFkg:1579615497901&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=2ahUKEwiI-Yil7pTnAhVMDmMBHUzFBpwQ_AUoAXoECAwQAw&biw=1600&bih=774#imgrc=zPi03XWZQlBO7M: 

“L'humanisme, en el sentit ampli, significa valorar a l'ésser humà i la condició humana. En aquest sentit, està relacionat amb la generositat, la compassió i la preocupació per la valoració dels atributs i les relacions humanes.”

Durant els segles XV i XVI es va desenvolupar una nova manera d’entendre el món. El moviment de renovació cultural que provoca aquest desenvolupament va ser anomenat l’HUMANISME. 

L’Humanisme es va difondre per les ciutats europees, en concret a la Toscana, on les ciutats eren més poderoses, on es va anar imposant una mentalitat més oberta i tolerant i la religió deixà de ser l’aspecte més important de la vida de les persones. 

A Florència, al segle XIV, és on van coincidir els tres primers grans humanistes:

·Dant (1265-1321)

Va ser escriptor de la Divina Comèdia, que és una epopeia al·legòrica i fonamental de la transició del pensament medieval al renacentista escrita entre 1304 i la seva mort, considerada com una de les obres mestres de la literatura italiana i mundial. Fou bandejat de la seva ciutat natal per participar en les lluites polítiques. Va ser un actiu defensor de la unió d’Itàlia.

·Francesco Petrarca (1304-1374) 

Fou un líric i humanista d’origen Italià, la seva obra més coneguda és el Cançoner. Petrarca va ser el gran redescubridor de Vitruvi i després de la difusió pel florentí de l'obra d'aquest autor clàssic, podem afirmar que dir Vitruvi és a dir totes les bases de l'arquitectura Renaixentista.

·Giovanni Boccaccio (1313-137)

Va ser un escriptor i humanista Italià, i va composar algunes obres també en llatí. És recordat sobretot com a autor del Decamerón tub com a principi en la literatura el model de novel·la sentimental i l'ús de llenguatge popular.

Les principals característiques de l’Humanisme són: 

• Protagonisme de l’ésser humà, l’únic ésser que té raó (pensament) i llibertat. 
• Inspiració en la cultura grecollatina (dels grecs i els llatins). Es van traduir textos de grans autors clàssics com Plató i Aristòtil. 
• Interès per la ciència i el progrés tècnic. 
• Utilització de les llengües pròpies de cada país (francès, italià, castellà...) en substitució del llatí i el grec.

La impremta hi va tenir un paper molt important; gràcies a aquesta, l'humanisme es va poder expandir molt més ràpidament, a partir del 1450. A més, les acadèmies i les universitats també van tenir un paper clau en la seva expansió, i se centraren en la llengua, la filosofia i la literatura.  Estaven formades per erudits que, sota la protecció econòmica (mecenatge) d'un senyor, es dedicaven a la traducció de manuscrits antics i a l'intercanvi de coneixements i idees