València,
29 d’abril del 2019
Tinc
por, no sé si algun dia no pronunciaré el teu nom. M’aterra la
idea de no recordar la teua cara, l’espessor del teu cabell, el
color dels teus ulls, la redonor dels teus llavis, la forma de les
teues orelles, l’olor del teu perfum, la suavitat de les teues
mans, la llargària dels teus braços en abraçar-me, la delicadesa
amb la qual em mires i em parles… I aquesta por ve pel temps. Sé
que no ens veurem fins dins de molts mesos i potser en aquest temps
m’oblide de la teua tendresa, perquè haja aparegut una altra
persona. Sé el que sent per tu però, i si puc arribar a sentir el
mateix per una altra persona? Una altra persona que no tinga la teua
cara, que el seu cabell no siga espés, que tinga un color d’ulls
estrany, que els seus llavis no siguen redons, que les seues orelles
tinguen una forma normal, que el seu perfum siga massa fort, que les
seues mans no siguen suaus, que els seus braços m’abracen com a
una estranya, que no tinga delicadesa en parlar-me… Una persona que
no sigues tu. I si, malgrat les diferències, aconsegueix esborrar-te
de la meua ment? La ment és traïdorenca i allò que menys desitges
oblidar, potser serà allò que menys recordes. L’oblit forma part
de la naturalesa de la vida. Imagina recordar tot allò que vius: els
records no ens deixarien viure. L’oblit, al cap i a la fi, és
necessari per a la nostra existència, però hi ha moments que
haurien de ser eterns. Com els matins d’estiu en la piscina. Com
les vesprades fotografiant-nos l’un a l’altra i retratant el
paisatge. Com les nostres nits a la llum de la lluna, gitats a terra
mirant les estrelles i confessant-nos les nostres majors pors o els
majors desitjos. M’agradaria que la meua ment fóra una càmera i
poder gravar els moments que passe amb tu. De segur que així no
tindria por d’oblidar-te. Però i si passa molt de temps sense que
ens vejam i no siguem les mateixes persones que érem quan ens vam
conéixer? I si ha arribat algú en la teua vida i t’ha canviat
tant que ja no t’estime? I si físicament canviem tant que si ens
creuem pel carrer, no ens reconeixem? És igual el que passe, que el
temps canvia i ens porta a l’oblit. En conclusió, el temps i
l’oblit sempre van junts.
És
aquest el motiu d’aquesta carta. Dir-te que t’estime i que si
t’oblide, ara et recorde com la cosa més bonica que m’ha passat.
Records,
Berta.
 |
| Foto |
Berta López Camins, 1r Batxillerat A.
