No
és una pregunta que em faça habitualment, la veritat. Ni tampoc una
qüestió que m’haja fet mai, per què mentir, i mentre escric açò
dubte. Pensava que ho tenia clar, que tenia una resposta ferma i
única, però cada vegada que m’ho pense, apareixen noves
contradiccions.
Primer
pensava que això de canviar de gènere era un poc masclista o
sexista, a preferència d’alguns, perquè donava suport als rols i
als estereotips dels quals tant fugim. Vull dir la roba, el cabell,
la forma de comportar-se… trets que volem evitar i eliminar perquè
cada persona siga lliure de ser com vol, sense etiquetes. Però he
pensat que potser va més enllà de les típiques diferències en les
quals pensem quan imaginem un o una transexual o transgènere. Potser
siga la percepció del món, és a dir, la importància que li donem
a un gènere o a un altre. Sí que és de veres, i ningú ho pot
negar, que el sexe/gènere masculí sempre s’emporta el tros de
pastís més gran: la justícia, els diners, el reconeixement, els
alts càrrecs laborals… Des del principi de la història, millor
dit, quan l’ésser humà començà a diferenciar-se dels animals i
deixà de sobreviure per a viure, l’home ha tingut sempre la veu
portant. Explicació? Jo no la puc donar sense anar més enllà de la
força, perquè tampoc puc culpar a la religió, ja que no estic molt
informada i del que sé no entenc el motiu pel qual es dirigeixen a
Déu en masculí ni perquè la dona té un paper tan secundari en tot
aquest muntatge. Hi ha preguntes que no tenen solució.
Un
altre pensament que hi tenia sobre el canvi de sexe/gènere era que
si em canviara (segurament no per voluntat pròpia) el que faria
seria convéncer els mascles del meu voltant, que el respecte no s’ha
de guanyar, sinó que ha d’existir per si mateix. Pel que veig,
abusen de la seua “força” per imposar els seus pensaments, com
es pot observar a les manifestacions, els partits de futbol, les
guerres… On la gran majoria són homes. Casualitat? No crec en les
casualitats. Tot està connectat i pareix que el factor, el fil que
ho uneix tot és açò, els músculs desenvolupats capaços de fer
mal, molt de mal. Però aquesta força ve ja de fàbrica, m’explique:
una dona perfectament pot treballar els seu cos i arribar a alçar
objectes molt pesats, igual que l’home, però la força de la qual
parle ve ja predeterminada i no crec que siga física sinó una força
ja assolida per la societat i que és mental, és a dir, el món creu
i està segur que l’home té més força i, per tant, tot gira al
voltant d’aquesta idea i ningú se la qüestiona.
Com
a resposta a la pregunta plantejada, no crec que em canviara de
gènere, continuaria sent una dona i continuaria lluitant pel que
considere just, però sense emprar l'agressivitat, és clar.
 |
| Foto |
