Martí

Martí

Sagnants els ulls,

tancada la boca,

l'oïda no entén.

Al dia, la nit,

i a la nit, només l’adéu.

Un estel em trau l’espurna.

No vull, tinc por.

Mare, vine,

estic sola.

Calfa’m el cos,

dus-me amb tu.

Te’n vas sense dir res.

Dóna’m la mà,

recolza’t amb mi.

Acusada la nit,

acusada eixa copa.

Aquell somriure

graciós,

atractiu,

malvat.

“No vull guerra,

no em mates”.

Només colps i crits.

Llàgrimes pels voltants,

pèls per terra.

Només sang,

sang bruta.

Tan prop del final,

tan prop.

La força és per a ells,

per a mi, només la llum.

Món sofert,

món brut,

món acabat.

Martí: seràs astúcia i valentia,

un poema d’igualtat.

Seràs llei escrita,

faràs somnis,

tots els que tu vullgues.

Sabràs endur-te el cel.

Darrere anirem totes.

M’ensenyaràs

els teus invents,

el teu futur.

T’escolte,

em crides,

ja véns.

Pel fosc camí aguaites.

Plors s’enduen en el són.

I ara, què? Tinc por.

On sóc?

Esmolades armes m’acaronen la pell.

Adéu a les aigües.

Adéu a la infància.

I ara, què? Tinc por.

On sóc?

Rialles de nen,

necessiten amor de mare.

Martí, deixa’t veure.

I ara, què? Tinc por.

On sóc?

Un molest nus a l’estòmac.

Per què no vens?

No et veig.

I ara, què? Tinc por.

On sóc?

El pare no hi és,

la mare plora,

el cel està fosc.

Vénen per mi,

t’has quedat en l’altre món.

I ara, què? Tinc por.

On estas?

No em deixes.

 

València, 19 de febrer del 2019 

Mar Miralles Lozano

Els nostres drets

França, 3 de novembre de 1793. Fa poc que van decapitar a Maria Antonieta.

S’obri el teló i apareix Xima enmig del carrer. Escolta crits que provenen de la plaça i s’acosta per saber que passa.

(Nerviosa, observa el rebombori i es dirigeix a una dona d’entre la gent).

XIMA: Què passa ací? Per qué crideu?

DONA: El Tribunal Revolucionari ha decidit que Olympe de Gouges ha de ser guillotinada.

XIMA: Olympe de què? (Xima no entén res)

DONA: Olympe de Gouges, una escriptora, activista i feminista. Fa dos anys va escriure la Declaració de drets de la Dona i de la Ciutadania. (Furiosa) Olympe s’ha atrevit a criticar la dictadura de Robespierre, fins i tot quan estava en la presó.

XIMA:(Enfadada) Ha estat lluitant tota la vida per aconseguir la igualtat de totes i ara la volen matar? No és just. Em negue a que passe açò. Vull parlar amb ella.

DONA: Això és impossible. Li queda poc de temps, l’estan pujant al cadafal per assassinar-la.

Xima, furiosa, abandona la dona i ix corrents cap al centre de la plaça en busca d’Olympe. Després es calla la gent i s’escolta un agutzil comunicant el motiu pel que la van a matar.

HOME: (Amb to solemne) Olympe de Gouges és acusada per criticar el nostre sistema comercial, per dir ximpleries del Primer i Segon Estat i per intentar posar impostos sobre els béns de luxe.

Xima no li lleva la mirada a Olympe. Olympe li la retorna. xima hi sent empatia i la manifesta.

XIMA: Prou! És injust!

Olympe se sorprèn de la reacció de la joveneta i contesta.

OLYMPE: Lluita! Lluita, que encara pots!

Augmenta el volum dels crits de la gent de la plaça.

Xima, atemorida, intenta pujar al cadafal però dos camperols la detenen. Xima es resisteix.

XIMA: Deixeu-me! Estic farta que sempre nosaltres, les dones, obeïm tot el que diguen els homes. Ens tracten com si no forem persones. Vull que totes tinguem els mateixos drets.

Olympe li somriu

Un botxí deté a Xima. La gent del poble la dóna suport per rescatar-la. Xima aconsegueix fugir i ix corrents.

Poc després, el botxí deixa caure la fulla de la guillotina i el cap d’Olympe cau en la cistella. Tothom petrificat, plora.

S’apaguen les llums i es tanca el teló.

València, 19 de febrer del 2019

Mar Miralles Lozano