Tothom plora

Xim va pensar que si només les dones tenien dret a les llàgrimes, quan un home noble i generós és traït i penjat per aquell que ostenta el màxim atribut de noblesa, significava que el món estava mal fet. «Potser ploren perquè elles no es fan solidàries d’aquesta vergonya, va pensar». Quim va caure adormit amb un son profund.

Tenia visions, escoltava de manera repetitiva les burles de Conrat Llança i la resta de persones que en algun moment s’havien rist d’ell quan manifestava els seus sentiments. Pegava voltes en el llit i la suor li baixava pel front. Desesperat, va obrir els ulls i es va incorporar, estava fart. Hi havia coses que no el deixaven ser com volia, no entenia per què no podia expressar-se com les dones. Per què podien plorar i ell no? Se sentia sol, no trobava respostes, estava angoixat. Va tornar a plorar, seguia actuant com una dona.

Però des de ben menut, Quim sabia que era un xic. Va créixer, tenia pèls, la seua veu i els seus genitals eren indubtablement masculins. Però aquella nit els pensaments se li van creuar. «Què em passaria si un dia estiguera dins un cos femení? Em deixarien expressar-me com sóc?», va pensar. Després de pegar-li voltes hores i hores, ho va veure clar. Havia decidit que des d’aquell dia seria una altra persona, ignoraria les crítiques i manifestaria sense vergonya els seus sentiments.

Mar Miralles Lozano

PLORAR ÉS DE NENES!

Quima és una nena de set anys. Una nena amb pennis. Estava més que farta que tothom, inclosos els seus pares, li obligaren a dur roba i sabates que no l'agradaven i l'anomenaren Quim, quan ella sabia que no era aquest el seu nom.

-Quim, posa't la roba d'una vegada! -li cridava un dels pares.
-No sóc Quim, sóc Quima! I no m'agrada aquesta roba!
-Deixa't ja de bogeries i fes cas al pare. Si seguixes així mai li agradaràs a la Maria -li recordava l'altre pare.
-Però a mí no m'agrada la Maria!
-Calla, Quim!

El pare Pere va començar a vestir-la i el pare Joan no deixava de renegar. A Quima li guanyà la ràbia i va estallar en plor.
-I ara plores? Però què et passa? -es desesperava Joan.
-Quim, no plores, vinga. Explica'm què et passa. Què no saps que plorar és de nenes?
-Sóc Quima i sóc una nena, i si l'única manera de fer que em coneixeu és plorant, no deixaré de plorar!

La insitència de Quima va ser tan gran que a Joan li guanyà la desesperança i també va estallar en plor.
"Un nen també pot plorar!"
Joan recorda les paraules de Quima i va ser aleshores quan les va creure.
El pare Joan i el pare Pere -els dos, perquè tan gran era l'amor del Pere al Joan que mai podria negar-se a acceptar les seues idees-, van acceptar per fi a Quima i van aprendre a escoltar - de veres- la seua filla, adonant-se que no eren els únics que podien ensenyar ni els únics capacitats per tindre la raó.
Gràcies a la força extra que li donaren dues persones tan importants com eren els seus pares, Quima aconsseguí ser ella mateixa, sense l'impediment -ni l'acceptació- de ningú.

Intent d'escriure

Hi havia una vegada un home...no, així no.

Fa molts i molts anys va viure un gran cavaller que...no, així tampoc.

Conten que en un país molt llunyà, vivia un jove formidable que...així menys encara.

Com començar a escriure sobre el poder si ni tan sols sabria definir-ho? Com pretenc contar un conte sobre la força i l’honor i només nomenar personatges masculins? Al llarg de la història s’han escrit contes i escoltat llegendes sobre grans cavallers, homes forçuts i joves valents, però poques històries s’han publicat amb dones fortes, valentes i poderoses; i si s’han publicat, han tingut poc d’èxit, ja que no és “l’habitual”. Així que he decidit escriure una història fantàstica on LA protagonista siga un gran exemple a seguir i que, des del meu punt de vista, descriga a la perfecció el poder. Allà va.

Ella

Fa molts i molts anys, quan el món estava repartit en regnes, regnats per reis, quan la fam, les malalties, la pobresa, la guerra i l’esclavitud en el poble eren habituals, vivia una donzella a la qual no deixaven fer el que més estimava i més il·lusió li feia en la seua vida; lluitar. (no hem viatjat en el temps gaire, no?) El seu nom era Eleonora. Venia d’una família humil i treballadora. Era filla d’un expert ferrer dedicat des de jove a la siderúrgia i d’una matrona reconeguda en el poble per la gran quantitat de parts que havia assistit. Malgrat la fama que tenien els seus pares pels treballs heretats que realitzaven, és a dir, que continuaven la tradició familiar, Eleonora no podia dedicar-se a la cavalleria perquè “és cosa d’homes” li deien. Des de ben xicoteta jugava a lluitar amb les espases que el seu pare elaborava, però quan va deixar clar que volia ser cavallera, els seus pares li ho negaren i immediatament la seua mare li ensenyà la seua professió amb l’objectiu que es dedicara a l’art de la ginecologia. Però varen cometre un gran error.

Foto

Eleonora va anar fent-se major i a la vegada va anar formant-se com a matrona. No penseu que va abandonar el seu somni, ja li hagués agradat als seus pares. D’amagades entrenava amb l’espasa i va aconseguir tindre un control total de l’arma. Una nit, va eixir de casa i entrà per primera vegada a una taverna. Tot era diferent quan el sol deixava pas a la lluna i les estrelles brillaven al cel negre. La gent reia i brindaven les seues copes molt alt per a atraure la salut, els diners i la pau, perquè malgrat no tindre per menjar, ni tan sols una moneda d’or, el poble era feliç. No sabria explicar-ho, però donaven gràcies per estar vius. Cantaven alegres cançons i es deixaven portar pel ritme de l'acordió que tocava un jove damunt d’una de les taules. Ni en els seus millors somnis hauria imaginat aquell espectacle que estava presenciant en aquell moment. Va comprendre que la felicitat està allà on no la busques, en les xicotetes coses, com en una reunió de vells amics en una taverna a mitjanit. Ella, que sempre s’havia imaginat servint al rei i recompensada per les lluites guanyades amb cofres plenes de monedes d’or, va posar els peus a terra i es va veure gaudint amb la resta d’homes i algunes dones d’unes copes de vi i diverses converses que la portaren a parlar amb un senyor que s’havia entrenat per ser cavaller durant tota la seua vida. Era un dels millors en aquell ofici. Després d’haver-se presentat, Eleonora li contà la seua situació. Potser va ser el ví que l’espentà a desfogar-se amb aquell home, però allò no quedà en un diàleg qualsevol de qualsevol nit. Aquell home li va prometre ensenyar-li tot el que sabia per convertir-la en una gran cavallera.

Va tindre molta sort, aquell home era molt bo i no pensava com la resta. En cap moment va dubtar del talent d’Eleonora i va ser qui més l’espentava i animava per complir el seu somni.

Després de molts dies entrenant en secret, l’entrenador de la jove li va concertar una cita amb el rei amb la pretensió de posar-la en l’exèrcit que s’estava organitzant per a conquerir un poble no molt lluny d’on es trobaven. No s’ho creia. Va arribar a pensar que s’estava burlant d’ella; fins que arribà el dia. Nerviosíssima, Eleonora va entrar al castell i després d’una xerrada amb el rei, simpatiquíssim per cert, li demostrà el que sabia fer. Lluità contra dos dels millors homes que la creien incapaç de guanyar i, sorprenentment, acabà amb ells en un no res. No li resultà fàcil, però va recordar totes les vegades que li negaren el seu somni i la manaren a fer altres coses “més convenients per a una dona”. Va destruir aquelles paraules com destruí a aquells dos estúpids cavallers.

Finalment, Eleonora es convertí en la cap de l’exèrcit reial. Moltes xiquetes la veien com a una ídola i sempre els hi deia: “No deixeu que cap persona vos diga què sou i que heu de ser i molt menys un home. Sou vosaltres qui decidiu el vostre camí per arribar al futur desitjat. No oblideu que la valentia comença ací, lluitant per allò estimat”.

A arrel de l'últim paràgraf del capítol L’Honor i el valor del llibre Quim/Quima.

Resum Coherència

Fa pensar que per a cada situació existeix un nombre determinat d`informacions pertinents. Dit d`altra manera hi ha informacions rellevants , i n´hi ha d´altres d´irrellevants. Suggereix que les informancions rellevants s´han d´estructurar d´una manera determinada.

La coherència és la propietat del text que selecciona la informació  i que l´organitza  en una estructura comunicativa.
A. van Dijk. ha proposat la macroestructura que caracteritza els dues aspectes. És un tipus de                d´esquema que conté totes les informacions la importància i les interrrelacions.    

Influencers y demás mierda

Això dels influencers de la nostra generació és de riure per no plorar. Per a començar, que s’utilitze la palabra influencer, en la llengua de l’imperi, i no influència, ja diu molt de a què ens enfrontem: A un exèrcit de indesitjables i banals persones que es guanyen la vida a força de contaminar als seus il·lusos followers amb la seua nociva verborrea sobre temes encara més banals i patètics (de videojocs a reggaeton, un assortiment variat) que substitueixen a la cultura (i també al sentit comú), o bé amb suposat talent telebasuril. Qui no té de influencer a un youtuber (El Rubius, Auronplay, Dalas), té a un cantant de fem (Ariana Grande, Maluma, Daddy Yankee) o a un actorucho hollywoodià “de medio pelo” (DiCaprio, Emma Stone, Ryan Gosling).

És molt graciós quan aquests individus fan com que s’indignen i fan una “crítica” sobre qualsevol assumpte sense tindre ni idea, i resulta encara més divertit quan els seus seguidors repeteixen com lloros allò que ells han dit.

Jo no tinc cap “ídol”, cap influencer ni res paregut. Allò que si tinc son INFLUÈNCIES, tant humanes com artístiques, generalment vàries en cada camp concret, encara que aquests camps estan interconectats. Per exemple, en l’aspecte polític-econòmic-social tinc a Marx i companyia, en el cinematogràfic a Hitchcock i Haneke entre altres, en el literari a Roald Dahl i Mary Shelley entre altres.Per concloure, diré que és depriment recordar que la majoria dels joves avui tenen per “ídols” a persones banals i aprofitades a les quals podriem calificar de “anti-cultura”, i expandeixen la paraula d’aquesta “anti-cultura” per tot arreu, des d’una cançó fins un vídeo, des d’un tuit fins una pel·lícula, i des d’un best-seller fins la mass media.

Literatura comparada - Va dir el filòsof

Habibi, estimada! Però Tahara havia desaparegut. I Quim havia descobert per primer cop que un amor no en val un altre. Tot és tot, havia dit el filòsof. Tot és igual a si mateix, l’espècie és igual a si mateixa, i allò que fa que un individu sigui un individu és només la quantitat de la matèria, el pes, la mesura, l’espai que ocupa en el món. Però vet aquí que el pes, la mesura i aquest petit espai que ocupa, i que de sobte arrenca a cantar i es diu Tahara, és insubstituïble.

En aquest fragment de Quim/Quima, ubicat a la pàgina 45 del llibre, Maria Aurèlia Capmany fa una referència a la filosofia clàssica per a després traure-li un però. Això de tot és igual a si mateix s’anomena principi d’identitat, un principi clàssic de la filosofia i la lògica, segons el qual qualsevol entitat és idèntica a si mateixa. Aquest principi és, juntament amb el principi de no contradicció i el principi del tercer exclòs, una de les lleis clàssiques del pensament, postulada per Aristòtil. Encara així, Parmènides, anterior a Aristòtil, ja va postular al seu manuscrit sobre la natura que allò que és és i allò que no és no és. Al segle XVII, aquesta referència ja era comú entre els filòsofs.

Però, posteriorment, s’han fet diverses crítiques a aquest plantejament, entre les quals destaquen la de Hegel (1770-1831, qui creia que la identitat no és evident en si mateixa, sinó que és afirmada, perquè la identitat conté dins de si diferència, i va proposar una nova lògica basada no en el principi d’identitat sinó en el de no contradicció, la lògica dialèctica) i la de Wittgenstein (1889-1951, qui considerava que A implica no-A, això és, que per a tot A deu existir alguna cosa que és no-A, donat que si una afirmació té sentit, la seua negació també ha de tenir-lo, i si una afirmació justifica una regla, la seua negació també hauria de fer-ho lo qual és absurd).

Influencers, de veritat?

Al llarg dels últims anys, han aparegut unes figures que s’han fet molt importants per a milions de joves de totes les edats i que gràcies a les xarxes socials han fet de la seua passió, el seu treball. Solen tractar temes com la bellesa, la moda i l’estil de vida de manera molt subjectiva, temes socials (feminisme, racisme, homofòbia, transfòbia…) o simplement fan comèdia. Però com és de gran la seua influència?

Es sap que l’impacte dels i les influencers ha crescut massivament i han comprès camps inimaginables com ara el turisme. Les marques quan promocionen un producte nou, necessiten que aquestes persones el consumen i donen una opinió sobre ell, generalment és bona, i aconsellen que els seus seguidors i seguidores ho compren. A canvi, poden guanyar diners o viatges a llocs que, per aquests i aquestes influencers, es posarà de moda; tota una estratègia de màrqueting. D’aquesta manera guanyen tots i totes, però aquest pla ens porta a les persones normals a un hàbit que suposa conseqüències ecològiques nefastes: el consum irresponsable. Això vol dir que comprem sense mesura, sense pensar si ho necessitem o no, si les condicions laborals de qui ha fet el producte són bones, si fa mal al medi ambient… sense preocupacions. Només ho fem perquè algú ens ha dit que és bo, i ens ho hem de creure.

També n’hi ha que prefereixen fer gràcia i comentar vídeos virals o donar-li un to humorístic del tema que volen tractar.  Està clar que no totes aquestes influències porten per aquest camí. N'hi ha d’altres que dediquen els seus vídeos de Youtube a parlar sobre temes considerats com tabús o simplement per explicar algun tipus de tema social i la seua opinió sobre allò del que parla.
Amb l’aparició d’aquestes persones, han aparegut també, els anomenats haters; persones que dediquen el seu temps en visitar els perfils dels famosos i famoses per criticar, insultar, opinar sobre la seua carrera d’una forma molt ofensiva o, inclús, amenaçar de mort. No sé molt bé quin és el propòsit que hi tenen fent aquest tipus de comentaris, si no t’agrada aquest personatge públic, no el seguisques en xarxes socials. Fàcil, no? Doncs supose que per enveja o per gran quantitat de temps lliure, prefereixen faltar-li el respecte a les celebritats. On ha quedat aquest valor? On estan els i les influencers per influenciar en un tema que de veritat importa? Encara que no rebràs res material a canvi, pots actuar per donar-li sentit al teu nom. El món no necessita més moda o paraules que després es contradiuen. El que la societat de veritat necessita és valors que ens porten a les persones a una millor convivència i benestar; sentir-nos segurs i segures amb les i les nostres iguals.

Si eres influencer, aprofita l’enorme poder del qual disposes per millorar el món. Fes saber als teus seguidors i seguidores, el que volem transmetre qui no som ningú.

Literatura xinesa

En la literatura xinesa es troben dos corrents: una de popular i una altra de caràcter culte. La primera és de caràcter anònim i molt senzilla, ha patit moltes variacions al llarg del temps pel seu caràcter oral i tan sols ha arribat a l’escriptura molt temps després de ser creada. La segona, en canvi, és molt més complexa i té una important tradició escrita.

Poesia: Els poemes més antics de Xina estan continguts al Llibre dels Cants Shi Jing, una antologia de balades populars de les diverses regions de Xina. La seva temàtica reflecteix amb gran bellesa la vida del poble xinès en aquells temps. S’hi descriu, també, la vida diària dels camperols.

Prosa: Les primeres obres en prosa, juntament amb el Shi Jing, formen els 5 clàssics de la literatura xinesa:

• I Ching (Llibre de les mutacions). Fou composta com una guia per interpretar els oracles però acabarà desenvolupant-se com una obra que, relacionant la realitat de l’home i el cosmos en un moment determinat, pot indicar un camí de reflexió davant de cadascun dels esdeveniments que es presenten en la nostra existència.
• Shujing (Llibre dels documents). Es tracta d’un llibre històric que conté els documents xinesos més antics, on s’expliquen les accions dels emperadors.
• Li Ji (memòria sobre els ritus) És una col·lecció de codis governamentals i de ritus antics.
• Chun Quiu (Annals de la primavera) És un registre històric de l’estat de Lu, on va néixer Confuci, a qui se li atribueix l’obra.

Exemple: fragment de Daodejing, un text clàssic xinès atribuït al savi llegendari Laozi, l’any 400 aC.

El fang es modelat per a poder fer el recipient,

però és el seu buit el que fa útil el recipient.

S’obren portes i finestres en els murs d’una casa,

i és el buit el que permet habitar-la.

Centrem l’interès en l’ésser

però en el no-ésser es fonamenta la utilitat.

Text lliure. Llegendes

Marquen en les vides de la gent. Fan història. Són persones. Són llegenda.

De totes les races, diferents nacionalitats, diferents propòsits, però per sempre recordades. Cadascuna d’aquestes persones ha deixat en la memòria del món, un trosset de la seua ànima, quan han mort. Inclús en vida, s’han fet reconèixer. Quines són aquestes persones i què és el que han fet?

He d’aclarar que només parlaré d’una persona que conec, és a dir, no és postureo tret d’Internet i està relacionada amb el món de la música, la dansa i l’activisme.

Aquesta persona és un artista del que em declare fan des de que era xicoteta i ma mare ens posava la seua música a la meua germana i a mí, i que des d’aleshores ballem. Ell està considerat el rei del pop i, amb aquest mot, ja es sap que parle del gran Michael Jackson. A banda de la seua carrera musical, que conta amb la publicació de l'àlbum "Thriller" de 1982, que es va convertir en el més venut de la història, amb 109 milions de còpies, i actualment encara ho és, els 85 senzills publicats des del seus inicis amb el grup The Jackson Five amb els seus germans l’any 1964 i la seua aparició en el llibre Guinness dels rècords com a artista amb més Grammys guanyats en un sol any, també va ser un gran personatge públic per les diverses causes solidàries en les que participà:

-Va escriure el single We are the world amb Lionel Richie per al projecte “USA for Africa” per recaptar diners per combatre la fam als pobles d’Àfrica. Es van convertir en la cançó més venuda de la història, amb la qual es van aconseguir més de 60 milions de dòlars per al projecte.

- Des de 1988 fins 2001 va viure al seu ranxo Neverland (país del mai més) i hi va construir un parc d'atraccions i un zoo privat amb l'objectiu de donar diversió i entreteniment als nens amb malalties terminals o de baix nivell econòmic. També tenia instal·lades al ranxo, habitacions adaptades per a nens amb tractaments greus.

- En el 92 va llançar 'Heal the world', els beneficis de les quals es destinaren a ajudar a xiquets de Sarajevo.

- Es calcula que al voltant de 300 milions de dòlars, més de la tercera part de la seua fortuna, hauria anat a parar a les 39 organitzacions amb les quals col·laborava assíduament, tant aportant diners com cedint la seua presència en diferents actes.

No només ajudava econòmicament, sino que va escriure també diverses cançons que parlaven sobre la importància de tindre cura amb el medi ambient i l’impacte tan negatiu que tenia i té la humanitat al món. Amb aquestos singles, va ajudar a que la gent s’adonara de la realitat i prengués mesures.
Michael Jackson tenia una part molt humana que va mostrar fins el dia de la seua mort i, de la qual, haurien d’aprendre moltes celebritats, ja que malauradament, hi ha poques que estiguen tan involucrades en les persones i el planeta; que aprofiten la influència i el poder econòmic i mediàtic que tenen per fer grans accions que milloren les nostres vides.

L'elecció del rei (Els llibres de les bèsties) de Ramon Llull.

Literatura comparada

“Senyors, necessitem un rei noble, un rei que sigui humil i que no faci mal als altres. Així doncs, és evident que no hauríem d’optar pel lleó, perquè no s’alimenta 24 d’herba sinó que es cruspeix animals, i, a sobre, té una veu que, quan crida, ens fa tremolar de por a tots. Per tant, si voleu seguir el meu consell, crec que hauríem de triar el cavall com a rei, perquè ell sí que és gran, bell i humil. Tingueu present que el cavall és una bèstia lleugera, no és orgullós i no menja carn. [...]

Hi va haver molts arguments d’una part i l’altra, tants, que tota la cort d’animals es va alterar i fou impossible l’elecció. I l’ós, el lleopard i la pantera, que tenien l’esperança de ser coronats reis, van dir que volien que la cort s’allargués fins que es pogués determinar quina bèstia era la més digna de ser el rei. La Renard, però, es va adonar que l’ós, el lleopard i la pantera posposaven l’elecció perquè aspiraven a convertirse en reis, i va explicar una faula d’homes:

-En una catedral s’havia de celebrar l’elecció d’un bisbe i hi havia un desacord absolut. Per una banda, els canonges volien que fos bisbe el sagristà d’aquella església, que era un home molt savi, llegit i ple de virtuts. Per altra banda, l’ardiaca (un alt càrrec de l’Església, que habitualment era el successor del bisbe) i el director del cant del cor pretenien que fos elegit bisbe l’ardiaca, tal com manava la tradició, i l’opció del sagristà no els agradava gens. Ells s’estimaven més que ho fos un canonge ras, un canonge que era molt bona persona i que no sabia de lletra. Aquell canonge, una persona dèbil i fàcil de manipular, seguia la discussió amb els ulls esbatanats, meravellat del que deien l’ardiaca i el director del cant del cor. Els arguments d’uns i altres anaven i venien, fins que un canonge va afirmar: «Si el lleó és el rei, i l’ós, la pantera i el lleopard van en contra de la seva elecció, sempre seran mal vistos pel rei, i vés a saber què els pot arribar a fer per castigar-los; en canvi, si el cavall és el rei, i el lleó comet alguna ofensa contra seu, com es podrà venjar, el cavall, que no és tan fort com el lleó?».”

Un clar exemple del treball de Ramon Llull. L’escriptor utilitzava contes breus amb una moralitat final que tenia relació amb la història que estava contant, és a dir, un conte dins d’un altre. Aquesta tècnica, anomenada exemplum, es feia servir, a partir del segle XII, de forma massiva per fer més clara la idea principal. Normalment es solien incloure en els sermons, tot i podien anar sols, circulant de forma oral o escrita. Per aquest motiu apareix en el llibre de Maria Aurèlia Capmany, Quim/Quima. En el fragment on apareix un exemplum la situació és la següent: el protagonista es troba en l’any 1000 baix la custòdia d’un ardiaca i, apareix amb un xiquet sarraí al qual han d’alimentar i l’ardiaca no sap si és bona idea allò que estan fent perquè és d’una religió diferent. Agafa a Quim i li va un llarg sermó utilitzant l’exemplum per arribar d’una forma ben clara a que “la mesura, la justicia, la bondat i la bellesa suporten el regne de la intel·ligència”. El conte que utilitza l’ardiaca tracta sobre un rei foll que desitjava regnar sobre un rei savi i aquest, també desitjava regnar sobre el rei boig per portar el regnat a la mateixa pau i justícia de la que gaudia el seu poble. Arribaren a la guerra i el rei foll guanyà, deixant a l’altre rei mort. Per la seua ignorància portà al regne a la pobresa i a molts mals.

La relació és evident i hi ha poca diferència, ja que la utilització de l’exemplum és senzilla i sempre és igual.

Efecte 2000. Un dia caòtic.

31 de desembre de 1999

Hui és un dia d’incertesa. Continuarà tot com ara o acabarà el món? Què passarà amb els sistemes informàtics? Diuen que les màquines no estan preparades per a canviar de mil·leni. I nosaltres? Ho estem o no? Quina diferència hi haurà d’ací a unes hores? Com serà la vida després del 999? És el futur? I les modes? Serà això la revolució de les màquines?
Potser aquest canvi siga bo, vull dir, canviar sempre va bé, però no puc deixar de fer-me preguntes i pensar que igual no canviarà res, o tot.
Als mitjans de comunicació no fan més que alertar sobre l’Anticristo i als carrers només s’escolten profecies apocalíptiques. Dubte d’absolutament tot, inclús de mi mateixa. No sé en que creure ni a qui efr cas. Què he de fer? Hi ha coses que pareixen molt falses, però fins per això, dubte.

La  veritat és que tinc por. Sempre he sigut així, il·lusa i innocent. No com la meua germana Camila, que sempre ha sabut què fer en totes les ocasions. Quan érem xicotetes i ens quedàvem sense saber a què jugar, ella sempre s’inventava un joc per a no avorrir-nos. És molt decidida, sempre ho ha sigut. L’estime moltíssim i si el món s’acabés voldria agrair-li tots els records que tinc amb ella i l’afortunada que sempre m’he sentit per compartir la meua vida amb ella. És el millor que tinc.
Escrivint aquesta pàgina, m’he adonat de la falta que ens fa, per recordar com estimem a les persones que ens envolten, tindre la sensació de què ens o els hi passarà qualsevol cosa: que morirem o que moriran, que viuran fora… no ens fixem en el què tenim fins que sentim que ho perdrem o ja ho hem perdut. És molt trist. Què podem esperar d’una humanitat que no pot o no vol reconèixer els seus sentiments?
A aquest fet, que s’està fent històric, li he d’agrair aquesta lecció de vida tan gran, que si no ocorre res, promet no oblidar mai.

La regla des del mascle

No tinc molta idea sobre aquest tema, la veritat; no vaig a mentir. Mai ningú m’ha explicat com funciona, quins són els “símptomes”, quan ocorre… res. Encara que he de confesar que jo tampoc m’he pres la molèstia de buscar informació. Vaig preguntar a ma mare una vegada, quan era xicotet, després d’haver vist un anunci de tampons, però la seua resposta va ser “Coses de xiques”. Vaig intentar aconseguir més dades, però no es va allargar molt més a “passa una vegada al mes [...] tindre fills [...] sang”. Això és el que sé. Sang que ve una vegada al mes i que serveix per a tindre fills.

Les companyes de la meua classe ho intenten amagar, agafen les compreses de la motxilla ràpidament i les guarden a la butxaca o davant, entre la samarreta i el pantaló, i la tapen amb el jersei. Supose que s’avergonyeixen, és a dir, no volen fer visible que estan en aquest moment del mes. Torne a repetir que no estic molt informat, però sang que ix d’allà baix, no és per estar molt orgullós, no sé, fa fàstic. Trobe normal que es tapen si han tacat el pantaló, no és molt higiènic anar amb un cercle roig al cul. Un breu incís, perquè de veres que em crea confusió: com s’embruten el cul si la regla ix per davant? O també ix de darrere?

Jo que sé. Es queixen sempre que la tenen i s’enfaden de seguida i quan preguntem si tenen la regla perquè estan cabrejades, s’enfaden més i ho neguen. Dones, que vos passa?

Diuen que fa molt de mal, com si esquinçaren per dins amb un ganivet; inclús es prenen pastilles! Es queixen molt, però no saben el que és un colp als testicles. Això sí que és dolorós. És com si tinguera un blau gegant i algú l’estigués tocant permanentment. Com si clavessin deu milions d’agulles grosses. Com si pessigaren i retorçaren la pell molt fort. Ho pense i immediatament ho sent. És horrible. Sé que no arribaré a sentir el mal que senten elles, però estic segur que això és molt pitjor.

L’altre dia, la meua novia, estava amb la regla i volia que tinguérem relacions sexuals. Vaig pensar que estava boja, en què pensava? Si sempre que està amb el període es queixa del mal, el fàstic que li provoca i la mala olor que fa, per què s’excita ara? De veres que no entenc a les dones; són super incomprensibles i incoherents. A més, que no em provoca gens de morbo plenar-me el meu membre de sang i crec que a cap home. Que sí, que pot ser un excel·lent lubricant, però...puah.

Anàlisi dels personatges de El jardí dels cirerers

L’obra compta amb un repartiment meravellós que dóna vida a personatges molt variats que representen diferents tipus de societat de Rússia al començament del segle XX.

Per començar, anem a analitzar a Liubov Andrèievna, el personatge que simbolitza la decadència de la burgesia. És interpretat per Pilar Almeria, que ha aconseguit que el personatge siga molt complet, perquè, la veritat, no sabem ni per on agafar-ho. Liubov Andrèievna en l’obra riu, plora, és divertida i també dramàtica, d’un moment a un altre pot canviar el seu estat d’ànim sense problemes. I això ens ha cridat l’atenció perquè has de saber molt bé com fer eixos canvis tan bruscos perquè quede bé i no d’una manera artificial. És a dir, la interpretació de Pilar Almeria ens va parèixer espectacular. A més, és veritat que en aquesta obra no hi ha un o dos personatges protagonistes sinó que tots i totes estan presents al llarg de tota l’obra, però per a nosaltres el personatge esmentat, ha sigut el millor sense dubtes. Encara que pensem que és el millor, de vegades les actituds un poc bipolars i de persona egoista que tenia, ens irritava, perquè quan tot anava a pitjor, Liubov de vegades pareixia que no veia la situació tan roïna que patien i començava a riure i a fer bromes amb el seu germà. Encara que això podia ser una manera d’evitar els problemes i la realitat per uns moments.

Un altre personatge a destacar és Ermolai Lopakhin (Josep Manel Casany), la clara imatge dels negocis. Es proclama poc intel·ligent i amb poca cultura, però malgrat les seues paraules, demostra tindre una gran agilitat i agudesa per a fer diners. Un tret que mostra la complexitat d’aquest personatge polièdric, és la seguretat que mostra front els negocis i, per contra, la poca habilitat per demostrar els seus sentiments cap a Vària, la filla adoptiva de la ja esmentada Liubov Andrèievna. L’actor responsable de la interpretació, va aconseguir tansmetre aquesta confiança en tot moment: assegut, de peu sense parlar, participant en el diàleg… no va perdre l’essència en cap moment. Ens va fer veure des d’un altre punt de vista “l’art de fer diners” i entendre els seus motius, fins al punt d’empatitzar amb la seua situació i les seues idees.

Guille Zavala actuant com a Piotr Serguéievich ha sigut un personatge molt histriònic el qual tracta de representar la revolució, el canvi social. És un personatge massa controlat per l’autor fins i tot pareix un mitjà pel qual l'autor utilitza per a imbuir les seues idees a l’obra. A més a més, és un personatge el qual recorda un event traumàtic a la mare.

Com a conclusió, trobem aquesta obra molt completa i d’alt caràcter filosòfic. A més, el treball realitzat pels actors i actrius denota professionalitat i han fet un gran treball.

Robert, Estela i Berta.

PERQUÈ, TOTAL, PER A QUÈ SERVEIX LA REGLA?

Tot va començar quan, per a variar, arribava tard. No vaig ni escoltar les alarmes. Em vaig alçar i el vaig descobrir en mirar quina hora era al meu telèfon mòbil. Perfecte. Altre dia més.

Però això no va ser l'única cosa que vaig descobrir.

En apagar la pantalla i veure el meu reflex a la pantalla oscura (el que anomenen black mirror, “espill negre”), vaig notar una estranyesa. Les meues faccions… com dir-ho… em resultaven alienes. És a dir, eren les meues, però al mateix temps no ho eren. És difícil de posar en paraules.

Més difícil és expressar el dolor que vaig sentir al mig de les cames al tancar-les i trobar que tenia una protuberància a eixe lloc.

Això solament volia dir una cosa: m’havia transformat en un xic! Com era això possible? I per què jo? Els havia passat el mateix a les meues companyes?

Però no podia estar agobiant-me amb preguntes tota l’estona. Vaig trobar de pensar en els assumptes positius de tot açò. El primer que em va vindre al cap: la regla. Ja no la tindria! Adéu al dolor d’ovari, úter, cap, panxa, part baixa de l’esquena, muscles, ossos… Adéu! Ja no sofriria més!

Perquè, total, per a què serveix la regla?

Que la regla és inútil, solament els serveix a les dones per posar excuses per no follar.

Pero què estic pensant? Això es totalment masclista! Una dona no et deu sexe. Si no vol, no vol, no fa falta ni que pose excuses.

Que sí, que són unes feminazis totes. Que no volen ni deixar-nos follar-les ni anar a buscar prostitutes per fer-lo.

La prostitució és una barbaritat! Dir que una dona té el dret a prostituir-se és ocultar que els homes tenen dret a comprar-les… Un moment. Per què em passava això? Per què de sobte em venien aquestes idees tan contràries a mi al cap?

I, de sobte, ho vaig comprendre: ara era un xic. Per tant, havia rebut una educació que em posava per damunt de les dones. I, a menys que treballara per canviar-ho, pensaria igual també.

CRÍTICA DE L'OBRA TEATRAL DEL JARDÍ DELS CIRERERS

Txékhov (1860-1904), una de les figures literàries més importants de la història russa i universal, autor de multitud de contes i de sis obres de teatre. Va escriure El jardí dels cirerers, un estudi de la decadència històrica i moral de l’aristocràcia que recorda al cinema de Visconti (o a l’inrevés, millor dit), el mateix any de la seua mort. En aquest any de 1904 (uns mesos abans del primer intent revolucionari a Rússia) el dramaturg rus Konstantín Stanislavski va portar aquesta obra al teatre.

En relació a la posada en escena, hem de dir que tal com avança l’obra, es pot veure que en cap moment sembla que hi haja un personatge principal. Quan parla algun personatge dóna un pas endavant, o simplement, es deixa veure. Hi ha una molt bona projecció de veu gràcies a la posició de cada personatge al moment de parlar. Hi ha sis portes per a entrar i eixir d’escena que fan l’obra més realista i versemblant. La distribució de personatges en l’espai és simbòlica, en el primer acte hi ha un moment en el qual cinc d’ells es fiquen en semicercle, i en el tercer acte, el personatge de la Mare camina d’un lloc a un altre de l’escenari insistentment, la qual cosa podria simbolitzar que aquest personatge (i aquesta classe social) no van enlloc. Està tot ben organitzat i amagat durant l’obra, per tal que no apareguen a escena objectes o persones irrellevants. Es distingeix cada acte gràcies al fet que acaba cada un amb una cançó acompanyada d’un ball i interpretada sempre pels mateixos personatges.

S’ha de destacar la utilització de la llum, ja que el valor d’aquesta normalment no s’aprecia, en ser un element quotidià, però en teatre és una de les ferramentes imprescindibles per a donar color, forma i sentit a la representació. Un exemple clar és la manera en què en aquesta obra es representa el pas del temps amb la llum, ens porta a la matinada, migdia, vesprada i nit. Tot això fent servir els colors característics de cada part del dia. A més a més per si no queda clar en què moment del dia estem, els personatges diuen frases que ens situen directament com: “Mira quina lluna més gran.”

Respecte a la música, cal dir que hi ha dues cançons: la primera la canten tots i l’acompanya Trofimov amb la guitarra. És una cançó folklòrica molt senzilla, molt ben seleccionada, perquè la seua funció és principalment la de contextualitzar a l’espectador en un ambient alegre i distraure’l del canvi de decorat mentre “arriben al riu”. L’altra música és un vals de Shostakovitx, tocat pels músics de l’extra escena en la festa d’acomiadament de la casa, i també està ben escollit, ja que és un bon representant de la música de les festes d’etiqueta de l’època: del començament del segle XX.

Els efectes de so estan ben temporitzats, ja que sols sonen al començament de l’escena per a ubicar a l’espectador, però es tallen al cap d’un temps, així que no es fa pesat i deixa escoltar bé les veus dels actors i actrius (els grills quan es fa de nit o els pardals que sonen quan tot el comboi arriba a la casa; ambdós sons es tallen al cap d’una estona). Cal mencionar eixe so impactant que sona quan es trenca la corda de la guitarra al riu, que trenca amb l’hedonisme del moment; però també sona al final de l’obra, per a donar a entendre el final d’aquesta i de la vida de Fiers. Podem concloure que pel que fa al so, està tot perfecte, no tenim cap objecció.

L’adaptació de Manel Molins és encertada i accesible al gran públic, així doncs tenim la sensació en eixir de la sala d’haver contemplat una interessantísima i treballada obra de teatre.

Margarita Castelo, Jennifer Johnson, Jaime Mínguez i Guzmán Muñoz.