Aquest curs era la primera vegada que prenia l’assignatura de Literatura Universal. Heus ací les meues impressions d’aquesta.
El meu rendiment ha sigut molt caòtic (algunes vegades a tope, altres apàtica) i per tant em falten algunes coses, però considere que, les que he fet, les he fet bé.
Les tasques eren bàsicament de recerca i explicació, amb els temes que sortien del llibre Quim/Quima. A banda, clar, de les redaccions de cap de setmana.
Francament, deixant les tasques i els treballs a un costat, aquesta assignatura no s’ha sentit especialment bé. I no per els deures, que ja he dit que estan apartats d’açó, sinó per les actituds. Moltes vegades la professora estava risca, i no sé, donava per sentat que havíem de saber coses que hauria dit una o dues vegades. I això mai no m’ha agradat. I les de pràctiques, en l'últim dia, ens van dir nosequè de que no ens implicàvem. I, francament, em va importar una merda, però tampoc em va agradar. No sé, supose que parlar així als alumnes tampoc fa que vullguen implciar-se.
Des de ben menuda, totes les nits després de
sopar, els meus pares em llegien un llibre per a dormir. Era aficionada a una
col·lecció de contes anomenada “Llegirenvalencia”, 32 llibres totalment
diferents. M’encantava sentir la veu dels meus pares contant-me aquelles
històries plenes d’acció i d’aventures. Tancava els ulls i m’imaginava que era
un dels personatges que hi apareixien. Destacaria “La festa monstruosa” de
Carles Cano i “Però i per què no?” de Pep Castellano. No sé perquè però em
flipaven. En infantil, gràcies a les activitats que féiem amb les mestres i als
quadernets de cal·ligrafia, aprenguérem a llegir amb rapidessa. L’únic conte
que recorde haver llegit va ser el del “Gat Marrameu” per les il·lustracions
que portava.
A primària, llegir va canviar. Tots els anys ens
posaven tres lectures per a cada trimestre acompanyats d’unes fitxetes per a
que la mestra controlara que te l’havies llegit.
En l’hora del pati, a les meues amigues i a mi
ens agradava criticar els llibres tan avorrits que ens ordenaven llegir.
D’aquesta època, m’agradava llegir al meu
germà Jordi els mateixos llibres que els meus pares m’havien llegit de menuda.
Ja em sentia major.
A l’institut s’utilitza la mateixa tècnica: posar
lectures conjuntes a tots. Quasi tot el que ens han recomanat llegir m’ha
agradat. Algúns d’aquests contes són “Momo” i “Como agua para chocolate”. També
han hagut altres que em van costar més de llegir com “El ciutadà perfecte”.
En casa tenim un fum de llibres de diferents
temàtiques: noveles negres, diaris personals, enciclopèdies, còmics…
Molts dels que hi ha són en valencià però també
en tenim en castellà. Si hagués de dir la persona de la família que més llig
seria mon pare. Sempre ha sigut el que m’ha animat a llegir. En tots els
aniversaris em comprava un llibre però jo mai solia obrir-lo.
Els meus pares lligen a totes hores, ja siga al
bany, a la cuina, al sofà o al llit. Mon pare destaca “El hombre que amaba a
los perros” i ma mare no sabria dir el seu preferit.
De vegades, em planteje què serà això que els
enganxa tant a eixos fulls tan plens de lletres.
Un estiu, sense que ningú em diguera res, vaig
obrir una caixa que mon pare havia guardat amb llibres per a joves i vaig
agafar “El diari d’una penjada”.
Totes les nits, al meu llit que és on més em
concentre em llegia alguns capitols. Em va agradar tant aquell llibre! Em
sentia orgullosa que un llibre m’haguésagradat sense que me l’hagueren posat
per obligació.
El gust per llegir continua sent per a mi una
asignatura pensent. Moltes escoles i instituts haurien de promoure més la
lectura amb activitats que motivaren als alumnes a llegir. Molts joves
desconeixem aquest món lector que la gent que llig ha descobert.
En batxiller m’agradaria llegir alguna cosa que
ens fera reflexionar i que després poguérem comentar-lo en classe.
Comprometre’ns a dedicar un moment de la rutina
diària per a llegir i comprendre un text d’interés per a tots no és llegir per
a que la mestra comprove que ho has fet.
M’agradaria que els professors i les professores
llegiren amb nosaltres per descobrir junts l’interés de l’activitat.
NORA:
Després he tingut encara altres ingressos. L’hivern passat vaig
tenir la sort que em donessin una pila de textos per copiar. I cada
vespre em tancava a escriure fins a altes hores de la nit. Oh, de
vegades em sentia tan cansada, tan cansada. Però també tenia el seu
encant això de tancar-se a guanyar diners. Gairebé em feia la
impressió de ser un home.
Posant-nos
en context, Nora li explica a la seua amiga la, senyora Linde, el que
va haver de fer per guanyar diners per endur-se al seu marit de
viatge i curar-lo de la seua malaltia. Nora estava acostumada a rebre
diners del seu marit per comprar-se les seues coses, és a dir, no
podia saborejar el plaer d’aconseguir el que desitges gràcies al
teu treball. I això, malauradament, li ocorre a moltes dones. Per
què quina dona no ha desitjat mai ser un home per veure com els teus
objectius són més a prop? És una realitat trista i que cal
eliminar.
Les
dones tenen una taxa d'atur superior a la dels homes, mentre que la
seua taxa d'activitat (que mesura quantes treballen estant en edat de
fer-ho) és més reduïda. Espanya va acabar 2017 amb una taxa d'atur
del 16,55%, la més baixa des de 2008, d'acord amb les dades de
l'INE. No obstant això, la desocupació afecta més a les dones, que
registren una taxa del 18,35%, enfront del 14,97% dels homes.
S’exigeixen més oportunitats per a les dones i és en el cas de la
taxa d'activitat on la diferència de gènere s'amplia: si la mitjana
nacional se situa en el 58,8%, la taxa d'ocupació femenina cau fins
al 53,3%, mentre que la masculina ronda el 65,4%. En el mercat
laboral és que aglutinen pràcticament tres quartes parts de les
ocupacions amb jornada parcial. Dels 2,8 milions que existien a
tancament de l'any passat, 2,07 milions corresponien a dones, segons
l'INE. A més, els càlculs del Sindicat de Tècnics d'Hisenda
(Gestha), basats en les dades de l'Agència Tributària, apunten al
fet que en 2016 les dones a Espanya van guanyar un 29,1% menys que
els seus companys homes. És a dir, hi ha més dones parades, menys
ocupades i aquestes treballen i cobren menys. Les estadístiques
també posen sobre la taula l'existència real de l'anomenat ‘sostre
de vidre’. I és que, encara que les dones suposen el 45% de la
força laboral, no ocupen ni quatre de cada 10 alts càrrecs. Segons
l'estudi que ha realitzat KRUK, companyia especialitzada en la gestió
del cobrament de deute, la presència femenina en alts càrrecs com
CEOs, directius o managers se situa al voltant del 37%. En el cas
dels membres del Govern, el pes femení és del 38,5%, mentre que en
les Direccions Generals es redueix fins a l'entorn del 26%. Una altra
dada: les dones només presideixen un de cada cinc col·legis
sanitaris, malgrat suposar el 70% dels professionals. En aquests
col·legis trobem els d'infermeria, farmàcia, fisioterapia o
podologia.
Aquestes
dades són de l’any 2018. Segle XXI! El llibre Casa de nines és
del 1879 (s. XIX) i les dades que hi tenim de l’any passat no
pareixen demostrar que dones com Nora, que volen treballar i dedicar
la seua vida a tindre una carrera professional, a banda d’una vida
familiar, poder fer-ho. Portar les feines de la casa i la feina de
fora, no és fàcil. Per la pressió social o l’instint maternal,
la dona és la que decideix o és veu forçada a prendre la decisió
de treballar menys o fins i tot, rebutjar nous llocs de treball per
poder arribar a temps per recollir als fills i filles del col·legi.
Per això demanen la jornada parcial i, després, es troben salaris
més baixos. A conseqüència d’això,en
el ranking de les 200 majors fortunes d’Espanya que va elaborar
recentment el diari El Mundo, només trobem quatre representants
femenines en els 20 primers llocs.
Ara
podem dir que tenim sort. Abans, les dones ho tenien més difícil
per endinsar-se al món laboral i ara es pot veure en les pensions.
Segons les dades de la Seguretat Social, dels 9,57 milions de
pensionistes que hi ha actualment a Espanya, 4,92 milions són dones,
enfront dels 4,64 milions homes. I és que dins d'aqueixos
pensionistes no solament es tenen en compte els jubilats, sinó que
també inclou als receptors de pensions per altres motius com a
viduïtat. Les dades també deixen sobre la taula una bretxa en la
quantia rebuda: mentre la pensió mitjana dels homes ronda els 1.150
euros al mes, la de les dones equival a 727 euros. És a dir, és
quasi un 37% més baixa.
Fins
quan veurem aquestes dades que donen mal de cap? Quan podrem brindar
homenatge a les dones que varen haver de resignar-se amb la paga que
li donaven els seus marits?
a prende per cul la idea
de què n'hi ha
una cosa
com el destí,
de què existeix
una espècie de
pla misteriós,
de què hi ha un déu que
simplement
no ens dóna res
que no pugam
superar.
el dolor
no em va
fer
millor persona.
no em va
ensenyar a no
donar res
per fet.
no em va ensenyar
res
excepte com
tindre por
d'estimar algú.
sóc
massa
jove
per a estar tan
fotudament
trencada
i
si poguera tornar enrere
en el temps
i donar-me
a mi mateixa
la meua infància,
ho faria.
Traducció: Tere C. Sauri.
Amanda Lovelace és una poeta americana autora de dos poemaris titulats En aquest la princesa es salva a si mateixa i En aquest la bruixa no crema. La seua poesia beu de l'estil de Rupi Kaur i, encara breu, conta sempre la seua història. Ja coneixia el primer poemari mencionat i vaig decidir donar-li una oportunitat. No va arribar a encisar-me com Kaur, però el poema que he escollit sí ho va fer.
“Algunes
coses haurien de ser sempre com són. Hauries de poder-les ficar en
una d’aquelles vitrines de vidre i deixar-les estar.”
Benvinguts
i benvingudes a la ressenya del llibre El
vigilant en el camp de sègol,
de l’escriptor nord-americà J.D.Salinger. Hui aconseguiré que vos
enganxeu a aquesta història. Ja m’ho agraireu després.
Abans
de tot, he de posar-me tècnica. El
vigilant en el camp de sègol va
ser publicat per primera vegada l’any 1951 als Estats Units. Xavier
Benguerel es va encarregar de traduir-lo al català l’any 1965 sota
el títol L’ingenu seductor, per l’editorial Club Editor i, més
tard, el 1990, ho feren Ernest Riera i Josep Maria Fonalleras i va
ser publicada per l'editorial Empúries.
Quan
es va publicar aquesta obra, va provocar molta controvèrsia per l'ús
de paraulotes i pel retrat que fa de la sexualitat i de l'angoixa del
protagonista. Amb tot, ha estat una obra que ha tingut una gran
influència en la narrativa posterior, és més, es considera un
clàssic de literatura anglesa.
Ara
sí que sí, al que interessa.
Aquesta
novel·la, contada en primera persona, és el que li explica el
protagonista Holden Caulfield de 17 anys, al seu germà major, del
seu viatge de tornada a casa per les vacances de Nadal, ja que
estudia a un internat anomenat Pencey, localitzat a Agerstown,
Pennsilvània. Realment el motiu de la tornada tan precipitada (a 3
dies de finalitzar les classes) és que l’han expulsat del col·legi
per haver suspés quatre assignatures de cinc, és a dir, totes menys
l’anglés. A més explica que és un acte habitual a Pencey per
mantenir un alt nivell acadèmic (és prou realista el llibre, no?).
Per tant, el retorn és d’amagat perquè els seus pares no tenen ni
idea de res; ni que ha suspés tantes assignatures ni que torna abans
del previst.
La
decisió de marxar de sobte, apareix després d’una baralla amb el
seu company d’habitació i una pròpia reflexió on reconeix que
estar allà el fa sentir trist i solitari. Fa la maleta i se’n va,
però no sense cridar pel passadís: “Que dormiu bé, imbècils!”.
El
seu pla és tornar a Nova York, on viu la seua família, quedar-se en
un hotel econòmic i esperar fins dimecres, quan tornaria a casa una
vegada els seus pares ja hagueren llegit la carta del director
explicant el motiu de l’expulsió. Però a mesura que van passant
els dies, es pot observar que res del planejat ix com hauria d’eixir.
No és un viatge gens senzill, la veritat.
Al
llarg del llibre, el protagonista opina sobre temes diversos com la
religió, el sexe, la prostitució, els records, l’afrontament de la mort, l’escola,
els diners, la hipocresia… Aquest últim pareix el seu favorit,
perquè creu que la majoria de persones i, fins i tot les coses, són
hipòcrites. Resumidament, és un hater de la vida. L’únic que
estima és la seua germana xicoteta, Phoebe, i s’enrecorda molt del
seu germà Allie, dos anys menor que ell, que va morir de leucèmia.
El
títol de l’obra és explicat cap al final (tranquil·litat, que no
faré spoilers) quan Holden i Phoebe parlen sobre un poema de Robert
Burns que diu: “Si un cos troba un cos quan ve pel camp de sègol”.
Al principi, Holden creu que diu “Si un cos agafa un cos quan ve
pel camp de sègol” i decideix que vol ser vigilant d’un camp de
sègol, un ofici inventat per ell que consisteix a agafar a la gent
que va pel camp i no veu el precipici, on estaria ell, per evitar que
caiguen. Interessant.
Que
voleu que vos diga, a mi m’ha encantat la forma en la qual l’autor
crea el llenguatge del protagonista i totes les situacions que
l’envolten, que d’alguna manera ens fa entendre la seua actitud
cap al món i ens podem identificar amb la majoria de les opinions
que té sobre el que li ocorre. Crec que és un llibre molt complet i
que sobretot està dirigit a la joventut pel vocabulari i la forma en
què estan descrites les coses, encara que té també aspectes
madurs.
Sí,
el recomane, totalment, com a lectura escolar i com a personal,
perquè, sonarà estrany, però m’he rigut, he reflexionat i m’he
identificat al 100% amb la història.
Si
amb el que t’he contat, no tens ganes de llegir-lo (que ho dubte),
tranquil·litza’t que potser trobaràs el teu llibre (serà per
llibres!).
Ens
veiem a la pròxima!
Tràiler de la pel·lícula Rebel in the rye (2017) de Danny Strong.
Aquesta
novel·la dóna començament amb la mudança del narrador, Lockwood,
a un lloc conegut com la Granja dels Tords, que té com a propietari
al malhumorat Heathcliff. Quan, per una tempesta de neu, es veu
obligat a quedar-se a la residència del seu casolà a dormir i el
fantasma d’una tal Catherine no el deixa dormir, decideix
demanar-li a la seua criada, Nelly Dean, que li conte la història de
Catherine y Heathcliff. La senyora Dean ens contarà una història
plena d’amor, odi… i venjança.
Li
tenia moltes ganes a aquest llibre des de feia ja temps. El vaig
comprar de segona mà a març del 2018, i vaig començar a llegir-lo
immediatament. Però quina va ser la meua sorpresa al descobrir que…
traduïen els noms propis! I no em refereixc a noms com Cims
Borrascosos o Granja dels Tords, no… Em referisc a que a Catherine
li deien Catalina; a Edgar, Eduardo! Vaig deixar eixe llibre en un
tres i no res. Aquest desembre vaig tindre l'oportunitat de
llegir-lo de nou amb els noms originals, i l'experiència, certament,
va ser millor.
Jo
recomanaria aquest llibre a tota persona que li agrade l’Anglaterra
del segle XIX, ja que retracta molt bé eixe tipus de societat i les
jerarquies que hi havien, i a tota persona que li agrade una mica de
drama.
En
la literatura xinesa es troben dos corrents: una de popular i una
altra de caràcter culte. La primera és de caràcter anònim i molt
senzilla, ha patit moltes variacions al llarg del tempspel
seu caràcter orali
tan sols ha arribat a l’escriptura molt temps després de ser
creada. La segona, en canvi, és molt més complexa i té una
important tradició escrita.
Poesia:
Els
poemes més antics de Xina estan continguts al Llibre
dels Cants Shi Jing,una
antologia de balades populars de les diverses regions de Xina. La
seva temàtica reflecteix amb gran bellesa la vida del poble xinès
en aquells temps. S’hi descriu, també, la vida diària dels
camperols.
Prosa:
Les primeres obres en prosa, juntament amb el Shi
Jing,
formen els 5 clàssics de la literatura xinesa:
I
Ching (Llibre de les mutacions). Fou
composta com una guia per interpretar els oracles però acabarà
desenvolupant-se com una obra que, relacionant la realitat de l’home
i el cosmos en un moment determinat, pot indicar un camí de
reflexió davant de cadascun dels esdeveniments que es presenten en
la nostra existència.
Shujing
(Llibre dels documents).
Es tracta d’un llibre històric que conté els documents xinesos
més antics, on s’expliquen les accions dels emperadors.
Li
Ji (memòria sobre els ritus)
És una col·lecció de codis governamentals i de ritus antics.
Chun
Quiu (Annals de la primavera) És
un registre històric de l’estat de Lu, on va néixer Confuci, a
qui se li atribueix l’obra.
Exemple:
fragment de Daodejing,un
text clàssic
xinèsatribuït
al savi llegendari Laozi, l’any 400 aC.
El
fang es modelat per a poder fer el recipient,
però
és el seu buit el que fa útil el recipient.
S’obren
portes i finestres en els murs d’una casa,
Els primers textos literaris indígenes del nord d’Àfrica van sorgir en l’antic Egipte. Aquella literatura s’ha conservat gràcies als jeroglífics, un sistema d’escriptura introduït pels antics egipcis. Al llarg del temps, els nordafricans van introduir en la seua literatura l’idioma fenici, el grec i el llatí.
Els temes de l’antiga literatura africana solien referir-se a les relacions entre els animals i les persones. Hi ha una història popular entre molts dels pobles nordafricans que explica que un animal xicotet aconsegueix enfrontar-se a criatures més grans. Altres temes destacats són: l’equivocació dels reis en prendre decisions; Èpica de Sundiata, epopeia que es transmet oralment de generació en generació entre la població de l’Àfrica occidental; Gustavus Vassa, l’Africà, sobre el comerç d’esclaus durant l’època colonial. En aquesta etapa històrica també s’hi van escriure obres de teatre com The Girl Who Killed to Save, la primera obra africana publicada en anglès. Altres històries populars africanes que es van editar són Èpica de Dinga, sobre l’antic imperi de Ghana, o El llibre dels reisd'Etiòpia.
Després del colonialisme i amb l'augment de l'alfabetització la literatura africana s’ha desenvolupat de manera significativa, tant en el nombre d’obres com en la qualitat i el reconeixement internacional.
Berimbau
Diu la llegenda que una jove va sortir a passejar i en travessar el curs d'un riu, es va ajupir per a agafar aigua amb les mans. Mentre se la bevia, un home li va pegar un gran colp en el clatell i la va matar. En morir, el seu cos es va convertir en la fusta del berimbau, els seus braços i cames en la corda, el seu cap en la caixa de ressonància i el seu esperit en la música sentimental que es canta amb aquest instrument.
