Contem històries de dones d'ara i d'ací

La meua àvia paterna va tindre vuit germans i germanes, i l’única d’elles que encara viu, amb
93 anys, és la meua tia àvia Carmen. No vaig conèixer a la meua àvia, però amb Carmen
sempre he tingut una relació nét-àvia.

Ella va nàixer al 1925 en Calamocha, en temps de Primo de Rivera, i poc després va viure la
República i la Guerra Civil, esdeveniment del que ella guarda una sèrie de records, cap d’ells
positiu: una nit, els feixistes van anar al poble i van treure a déu homes a colps de les seues
cases, un d’ells germà de Carmen. Ella va li va tapar els ulls a la seua neboda per a què la
xiqueta no veiés com l’Exèrcit franquista s’emportava al seu pare. Van dir que se’ls amportaven
a la presó de Terol, però els van afusellar de camí.

La família va patir fam a la postguerra, i al 1960, Carmen va traslladar-se a Londres per a
treballar (des de cuinera d’un convent fins a netejadora d’un hospital), i allí va casar-se amb
Higinio, un cambrer madrileny.

Van retornar junts a Espanya al 1975, any de la mort de Franco (encara que no va haver-hi
relació) i ella va treballar al barri de Natzaret com a cuinera en un col·legi de monges. Va
retirar-se uns anys després i des d’aleshores rep dues pensions, una espanyola i altra britànica.

Actualment, Higinio està a una residència, i ella té a casa la companyia d’un periquito.

La Fadrina Guerrera

Això era i no era una dona que va decidir tindre una filla asoles.
La fadrina es crià a l'oest d'Àfrica en una familia molt tradicional i amb pensaments molt estrictes.

Quan tenia divuit anys va conèixer a un home quatre anys major que ella. L'home no fou benvingut a la familia, ja que era d'una altra tribu, la tribu dels bubis. A la fadrina no li va importar el pensament de la familia, ja que estava molt enamorada.

La fadrina no tenia cap idea d'educació sexual així que quan tingué la seua primera relació sexual es quedà embarassada.
Al mes es va fer el test d'embaràs i s'ho va dir a la seua mare. La mare estava desolada ja que la seua filla quasi era una nina petita.

Fadrina no va pensar per a res en avortar, ja que era pecat i no volia matar al seu fill.
Quan li digué a l'home que estava embarassada, l'home la va abandonar ja que ell no volia fill, però la familia de l'home va acollir-la com de la familia, a ella  i a la bebé . 

Tingué  la seua filla, però per l'estrés que havia passat va tindre depresió postparto.
La seua familia ja estava mal posicionada a la tribu, ja que era una vergonya ser una mare fadrina. Així que van decidir anar-se'n a Espanya per a trobar un futur millor.

Les coses no li anaren molt bé, però viu feliç amb els seus dos fills.

Una dona lluitadora

CRESCENCIA ARDINES INGUANZO

Fa uns quants anys, exactament en l’any 1943, va nàixer una dona valenta, lluitadora i emprenedora en una aldea preciosa d’Asturies. El seu caràcter juvenil que fins amb 76 anys encara té i sempre fa riure a tothom que li envolta, és una de les característiques que la defineix.

En aquella època hi havia molts estereotips de gènere com: les dones han d’anar vestides d’una manera determinada i era vestir amb falda, s’encarreguen dels fills i filles i fan les tasques domèstiques, ja us ho imagineu.

Doncs imagineu també quina mentalitat hi havia en aquella aldea, encara que això ho veiem ara, en aquells temps era completament normal tindre eixe pensament.

Crescencia, era i és coneguda per totes i tots com la “nena” i la “nena” als seus 20 anys va ser la primera dona en el poble que es va posar pantalons. La “nena” va trencar la idea de les dones amb falda i els homes amb pantaló. Crescencia va tindre eixa valentia de posar-se els pantalons i no importar-li el que diguera la gent del poble. Quan passen els anys vol canviar el seu treball que no li entusiasmava, i va decidir muntar una empresa de cases rurals amb el seu marit, César Cagigal.

En aquest negoci les tasques estaven millor repartides. César i el seu fill que també li diuen César, es varen encarregar de construir poc a poc les cases, una darrerre d’altra i amb anys de diferència. I Crescencia s’ocupava del màrqueting que diriem ara i de donar a conéixer el seu nou negoci. A més, sempre estava pensant quines coses serien bones per a l’empresa, és a dir, on podien innovar per a tirar avant el seu treball. Ahí teniu el seu esperit emprenedor i la seua força que ha tingut que traure en molts moments, quan pel seu esforç tenia la seua recompensa i la gent només veia lo material i volia tindre el que ella tenia i no veien l’esforç que hi ha fer durant moltíssims anys i que encara ho fa. Aquesta dona és la meua àvia i estic orgullossísima de que ho siga. És un referent per a mi, l’admire.