La meua biografia lectora - Pablo Martínez

La meua biografia lectora va començar als set o huit anys, que és quan vaig començar a interessar-me per llegir, pensant en tot el temps que ha passat des dels set anys fins ara, he de reconéixer, que vaig anar oblidant totes les emocions i bons moments que sentia i passava llegint, aleshores vaig passar una època de temps desconnectat de la literatura, no obstant això, aquest estiu, de sobte, em va començar a abellir i cridar l'atenció la lectura, tot seguit, vaig decidir investigar els tipus de gèneres literaris que hi ha i llibres aconsellats per a la meua edat, buscant i buscant, em vaig trobar amb l'escriptor Eloi Moreno, un escriptor espanyol conegut per l'autoedició i distribució de la seua primera novel·la "El bolígraf de gel verd", però a mi em va cridar l'atenció altre llibre seu "Invisible", el meu llibre favorit, perquè a banda de ser una història emotiva, commovedora i diferent, narra a través dels ulls d'un xiquet i de les persones del seu voltant el desenvolupament d'una de les històries més dures, cruels i realistes que he llegit, en la meua opinió, destaque aquest llibre perquè em va transmetre una dosi de realitat que necessitava, sobre com és la societat actual i de què manera l'estem construint, a més em va fer aprendre que intentar ser invisible, és a dir; fugir dels problemes, ignorar les persones dolentes al teu envoltant o fer que la gent que et vol estiga fora de la teua vida per no ser un problema o simplement sentir vergonya de dir que t'està passant, no serveix per a res. Tot seguit, el més emotiu per a mi va ser el final, ja que com anomena l'autor a la novel·la "Invisible" és com es converteix el protagonista, encara que sempre va tindre a dues persones, quan vaig acabar de llegir-ho només plore i vaig pensar que quanta raó portaven eixes paraules.


En definitiva, ara em trobe en una etapa de descobriment literari en la qual la meua relació amb els llibres és més propera, ja que busque enamorar-me de com ho vaig fer d'"invisible". D'altra banda, és tan necessari tindre un bon llibre com un espai on estigues còmode i tranquil, jo sempre busque la soledat per poder concentrar-me i absorbir cada paraula escrita. Per últim, el meu desig lector és seguir trobant històries reals, que em capten completament i em transporten a la vida del protagonista, perquè amerar-te de la vida, experiències i records d'una persona és una sensació que m'encanta, ja que vull conéixer la realitat d'altres persones, la seua forma de pensar i com hi han tractat i han sigut tractades segons la societat i moment que estaven vivint.

Cada nit 

Cada nit estaves al meu llit,

encara que no ho sabíem.

Cada nit passàvem hores junts,

encara que no ens coneixíem.

Cada nit ens dèiem “bona nit”,

encara que, en els meus somnis.

Cada nit esperava una abraçada teua,

encara que no fora física.

Cada nit anàvem a la plaça d’aquell barri,

encara que en una altra realitat.

Però fins eixa nit, quan el destí ens va juntar

en aquella petita festa,

tornem al meu llit, passem mil hores junts,

ens diem “bona nit” i m´abraces,

m’abraces tan fort que tornem a la nostra plaça,

cada nit.

                                                                                         

 

Raúl Poveda

     

LA MEUA BIPGRAFIA LECTORA

 Si em pare a pensar, sincerament, no recorde molt si em llegeien els meus pares o la meva àvia, però d’alguna cosa que mai m’oblidaré és de quan la meva àvia em narrava contes inventats per ella sobre les aventures de la Sirenita, mentre que jo em dutxava. Solia insistir per a que ho escriguera, però mai em va fer cas i ara ja és tard, i em fa molta pena, és un dels primers records lectors que tinc.

Els primers llibres que em venen a la ment quan ho pense són tots els de TEO, que recorde que eren molt divertits i hi havia de diferents amb diferents adventures, i la meva mare solia estar amb mi i els llegiem juntes.

Un llibre que em va agradar era “Platero y yo”, que me’l va regalar la meva àvia i el vaig llegir varies vegades perquè em feia sentir moltes coses a mesura que llegia.

La lectura no m’ha aficionat molt, la veritat, i solia llegir els llibres que manaven a classe, com ara.

Els moments que trie per a llegir són, normalment, uns dies abans de l’examen per enrecordar-me bé, encara que sí que he gaudit d’alguns com per exemple FINIS MUNDI, de Laura Gallego, que el vaig h¡haver de llegir en tercer de l’eso.

Com a llibre que m’ha marcat podria dir AFTER, que el vaig llegir als 14 anys i 3 vegades perquè realment és un llibre que m’atrapava i em feia sentir el mateix que sentien els personatges, i crec que eixe és un dels principals objectius de la lectura.

La veritat és que sí que admire de certa manera a les persones que lligen, ja que em pareix una forma de ser una persona més culta, però jo crec que has de trobar els llibres ideals perquè per exemple jo m’aborrisc amb facilitat.

La meua biografia lectora

La meua biografia lectora

El primer moment que vaig agafar un llibre va ser quan no sabia ni caminar, es tractava d’un llibre per a la piscina el qual es podia mullar, i anava sobre una familia de granotes. Afortunadament, continue guardant aquell llibre. Més tard, quan vaig començar a tindre ús de raó demanava totes les nits als meus pares que em llegiren un conte que es deia “Cuentos cortos para dormir”, que era un llibre on havien 30 històries diferents. Quan vaig passar a primària, ja vaig començar a llegir, a mi m’agradava molt, i vaig encetar el meu primer llibre l’estiu abans de passar a primària, aleshores quan vaig arribar al col·legi anava més avançada i llegia pel meu compte. A poc a poc, vaig anar descobrint nous llibres fins que em vaig enamorar de la saga de llibres de “Tea Stilton”, i em llegia cada llibre en una vesprada. Encara que també recorde molt un llibre que em va marcar que es deia “L’Àvia gàngster”. A partir d’eixe llibre i de la saga de Tea Stilton no trobava cap llibre que m’agradara tant com els altres i vaig deixar la meua passió lectora a un costat.

D’altra banda, el meu espai preferit per llegir, és en el sofà a la nit, perquè em pareix un lloc molt acollidor i un moment del dia molt tranquil per poder llegir agust. Finalment, m’agradaria que em tornarà a agradar llegir, ja que era una sensació única.

Llegenda de creació segons els maies

Es deia que només el cel i el mar existien. Els déus, cridats Tepeu i Gucumatz, eren els únics en el món. Vestien plomes verdes i per això se'ls coneixien com a Serps emplomallades.

Els déus van tindre una reunió i es van posar d'acord per a realitzar la creació. El Cor del Cel, que es cridava Huracà, duria a terme els plans. Tepeu i Gucumatz van parlar la paraula Terra i de seguida va nàixer. Van eixir de l'aigua les muntanyes i d'ella van nàixer els arbres.

Després, van nàixer els animals de les muntanyes, que eren guardians de les selves: els cérvols, pardals, pumes, jaguars i serps. A cada un li van donar el seu llar.

Els déus li van parlar a tots els animals: «Hablad, crideu, refileu, crideu. Parleu cada un segons la vostra espècie, segons la varietat de cada uno». I li ls va indicar que invocaren i adoraren els déus. Però no podien parlar, només cloquejar, mugir i grallar. No tenien llenguatge.

Els primers humans de fang

Llavors, els déus van formar humans de fang. Però este material queia, es mullava i canviava de forma. El cap no es movia i no podien veure. Al principi parlaven però amb incoherència. Així que van destruir esta creació

Els humans de fusta

Els déus de nou van fer reunió i van acordar crear formes d'hòmens amb fusta. Així es va fer i els hòmens podien parlar. D'esta manera van viure i van engendrar però no tenien enginy. No es recordaven dels seus creadors i van decaure, es van assecar.

Llavors els creadors van manar una inundació per a emportar-se eixa creació i es van desfer d'ells. Els que van fugir es van convertir en mones en les selves.

Els hòmens de dacsa

De nou es van reunir a discutir els déus la creació del ser humà. Mentres succeïa açò, naixien panotxes grogues i panotxes blanques, que van ser portades davant d'ells per un rabosot, un coiot, una cotorra i un corb. Llavors van usar la panotxa i esta es va tornar la carn, sang i múscul dels hòmens.

Els primers sers humans es van cridar: Balam-Quitzé, Balam-Acab, Mahucutah i Iqui- Balam. Estos quatre hòmens van donar gràcies als creadors.

Podien veure i sentir, eren molt savis i coneixien tot. Als déus no els va agradar açò, no volien que els hòmens conegueren tot i van torbar els seus ulls. Ara només podien veure el que estava de prop i ja no eren tan coneixedors. Va ser llavors quan van decidir crear a les dones, manilles d'estos quatre hòmens. Els noms de les dones eren: Cahá-Paluna, dona de Balam-Quitzé; Chomihá, dona de Balam-Acab; Tzununihá, dona de Mahucutah; i Caquixahá, dona d'Iqui-Balam.


Així, es van reproduir, adorar i van resar als déus.
https://aprende.guatemala.com/cultura-guatemalteca/leyendas/leyenda-maya-de-la-creacion-mundo/

Llegenda de creació (Mesopotàmics)

                           MITE DE CREACIÓ SEGONS ELS MESOPOTÀMICS

Els habitants de mesopotàmia pensaven que l'univers era una massa d'aigua, on regnaven els déus Apsu i Tiamat,que es passaven el dia discutint,i la seua descendència. Apsu desitjós de pau va pensar a destruir-los a tots. Un dels seus néts, Ea,va saber i va decidir atacar primer matant a Apsu.

Tiamat va ser contactada per alguns déus per a que destruïra a Marduk, fill de Ea. La deessa va acceptar complaguda per que era una gran oportunitat per a venjar la mort d'Apsu.

Tiamat va crear un exèrcit de monstres i déus horribles, que primer van atacar a Ea, qui va sentir tanta por, que va escapar.  En veure això, els altres déus es van sentir vulnerables i van demanar a Marduk que els defenga.Aquest va acceptar a canvi de ser nomenat príncep suprem dels déus.

 En la batalla, Marduk va donar mort a Tiamat amb una fletxa que li va entrar per la boca destrossant-li la gola i el seu exèrcit va ser llançat al inframón.

Morta Tiamat i destruït el seu exèrcit, Marduk va alçar la seua espasa i va partir en dos el crani de Tiamat. Amb una part va fer la terra, amb l'altra, el cel, creant la lluna i les estrelles, i va decidir crear servents per als déus: els  homes a qui els va atorgar la vida.

http://losmitoselorigendelmundo.blogspot.com/2012/05/los-incas.html

Llegendes de creació

Llegenda Celta

L' egua blanca

Al principi no hi havia ni déus ni humans habitant la terra. Tampoc existia el temps. Tan sols existia la terra i el mar. Llavors Eiocha, l'egua blanca, va néixer de l'escuma blanca que la mar feia en tocar la terra. Prop d'ella va créixer un roure fort, del qual brollaven baies blanques, les llàgrimes del mar. Eiocha, que s'alimentava d'aquestes baies, va créixer fort i va donar a llum al primer déu: Cernunnos. Durant el part, Eiocha patia tals dolors que va trencar algunes peces d'escorça del roure i les va tirar a la mar. Va ser llavors quan els gegants de les profunditats van aparèixer per primera vegada.

Cernunnos, solitari, va tenir fills amb la seva pròpia mare, i així va ser com van néixer Maponus, Tauranus, Teutates i la deessa Epona. Després de donar a llum als seus nous 4 fills, Eiocha va tornar al mar i així es va convertir en Tethra, la deessa de les profunditats.

El treball dels déus

Llavors només habitaven la terra alguns déus i el roure. Els déus se sentien solitaris i tristos de què ningú els adorés, així doncs van decidir crear la vida, i de la fusta del roure van dissenyar el primer home i la primera dona. Un a un van començar a crear els seus propis dissenys. Cernunnos va demanar al roure que creés boscos, i els va poblar amb diferents animals: cérvols, óssos, serps, gossos, corbs i llebres. D'altra banda, Epona va crear una egua i un semental; Tetuates va crear fletxes, arcs i un garrot; Tauranus va donar lloc als raigs i al foc; i Maponus va crear una exquisida arpa que tocava amb tal mestria que el vent i tots els animals es reunien al seu voltant per escoltar-lo.

Però mentre els déus vivien feliçment i amb comoditat, els gegants de les profunditats marines, plens d'enveja, van decidir girar la terra. Eiocha va avisar als seus fills, i gràcies a això els déus van retornar els gegants al fons del mar, on van ser obligats a viure eternament. No obstant això alguns gegants van escapar. Dirigits per Fomhoire, es van amagar al perímetre exterior de la terra jurant venjança.

Altres déus van aparèixer quan el cel i el mar es van entremesclar durant el tumult. Belenus i Danu, la seva germana, van néixer del primer foc. Lir, que de les aigües ja més calmades va crear al poderós Manannan, al savi Bran i a Branwen la més bella de les deesses. I llavors Danu, la deessa mare, va donar a llum als déus més importants, als déus de Tuatha de Dannan: Dagda, Nuada de la terra platejada, Diancecht el savi, Goihbhio el ferrer, Morrigan l'aterridora i la gentil Brigit.

I d'ells van néixer molts altres déus, herois i reis. Així va ser com van començar totes les batalles, tots els romanços i totes les guerres que inundarien la vida dels déus, dels druides i dels reis.

Clara Villar

El mite egipci sobre la creació del món

La visió heliopolitana, anomenada així perquè prové de la ciutat d'Heliópolis (nom grec que portava la ciutat, en egipci es deia Iunu, que significava pilar), va ser la més estesa i la més acceptada a Egipte. En aquesta versió és el propi Ra qui explica la Creació.

Al principi només existia un oceà infinit, Nun, que contenia tots els elements de l'Univers. No existien ni el Cel ni la Terra, i els homes encara no havien nascut. No hi havia vida ni mort. L'esperit del món es trobava dispers en el caos, fins que prenent consciència es va cridar a si mateix; així va néixer el déu Ra.

Ra estava sol; va crear del seu alè a l'aire, Shu, i de la seva saliva a la humitat, Tefnut, i els va enviar a viure a l'altre costat de Nun.

Després va fer emergir una illa on poder descansar; la va cridar Egipte. I com va sorgir de les aigües, viuria gràcies a l'aigua; així va néixer el Nil.

Ra va anar creant les plantes i els animals a partir de Nun. Mentrestant, Shu i Tefnut van tenir dos fills, als quals van cridar Geb (Terra) i Nut (Cel). Geb i Nut es van casar; així, el cel jeia sobre la terra, copulant amb ella. Shu, gelós, els va maleir i els va separar sostenint al cel sobre el seu cap, i subjectant a la terra amb els seus peus; tot i així, no va poder evitar que Nun tingués filles, les estrelles.

Ra havia enviat a un dels seus ulls a cercar a Shu i Tefnut. Però quan va tornar, un altre ull havia ocupat el seu lloc. El primer ull va començar a plorar, fins que Ra ho va col·locar en el seu front, creant així al Sol.

De les llàgrimes del primer ull van néixer els homes i les dones, que van habitar a Egipte.

I tots els matins, Ra recorria el cel en una barca que surava sobre Nun, transportant així al Sol. Cada nit, Nut s'ho tragava, i Ra continuava el seu viatge per l'Infern; si ho travessava, tornava a néixer de Nut, donant origen a un nou dia.

Webgrafia: https://sobreleyendas.com/2008/12/13/el-mito-de-ra-y-la-creacion-del-mundo/

Fet per Sandra Herrero

Llegenda de creació Africana

En el principi estava Mbombo, el creador, juntament amb l'aigua i la foscor. Segons el mite, Mbombo o Bumba, és una gegantesca figura de color blanc que havia estat malalta durant milions d'anys. La raó de la seua malaltia era la seua soledat incurable. Aquest mite de la creació procedeix del poble Kuba, que habita la República Democràtica del Congo, a l'Àfrica Central.

A causa de la seua malaltia, Mbombo va vomitar i va produir el sol, creant la llum i el dia. Això va provocar que l'aigua s'assecara, la qual cosa va donar lloc a la terra. Mbombo va llançar per segona vegada i va crear la lluna i les estreles, que dividien el dia i la nit. El déu va vomitar de nou i d'ell van eixir nou animals: un lleopard (Koy Bumba), una àguila crestada (Pose Bumba), un cocodril (*Ganda *Bumba), un peix (Jo *Bumba), una tortuga (Kono Bumba), una garsa (Nyanyi Bumba), una cabra (Budi), un escarabat i un animal similar a un gat negre que finalment es convertiria en el raig (Tsetse Bumba). La primera garsa va crear els ocells, el cocodril va crear els rèptils i serps, i la cabra va crear les bèsties amb banyes. Els peixos van crear altres peixos i l'escarabat va crear tota classe d'insectes. Una iguana, produïda pel cocodril, va crear les criatures sense banyes. Juntament amb els animals, podem imaginar que el déu va llançar també algun “ensopec”, fins a crear finalment als éssers humans.

Mbombo va tindre tres fills que van acabar el món quan la majoria dels animals ja havien sigut creats. El primer fill, Nyonye Ngana, va intentar crear formigues blanques vomitant-les per a portar-les a l'existència, però va morir poc després d'aconseguir-lo. En el seu honor, les formigues van cavar profundament a la recerca de terra fosca i fèrtil per a enterrar-lo en ella. La van trobar i la van portar a la superfície per a transformar els erms deserts en el que hui és la superfície terrestre. Chonganda, el segon fill, va crear una planta que va donar vida a tots els altres arbres i plantes. El tercer fill, Chedi Bumba, va crear l'últim ocell, el milà.

Tsetse Bumba es va tornar tan problemàtica que Mbombo va haver de perseguir-la lluny de la terra fins al cel, on es va convertir en el raig. No obstant això, ella va continuar assotant la terra en la seua frustració. Mbombo va ensenyar als éssers humans com crear foc dels arbres, dient-los que tots els arbres contenien el foc en el seu interior. Quan tot en la terra havia sigut creada, Mbombo es va retirar als cels i va entregar totes les seues creacions als éssers humans perquè les governaren.

El déu també va deixar al primer home (Loko Yima) perquè exercira com a «déu en la terra». La dona de les aigües,*Nchienge, vivia en l'est, i el seu fill Woto es va convertir en el primer rei del poble Kuba. Woto, primer rei dels Bushango *Bakuba), va emigrar a l'oest amb els seus fills, lluny de la seua mare. Allí van tenyir les seues pells de negre i van canviar el seu idioma en posar la medicina en les seues llengües.



 WEBGRAFÍA: https://www.ancient-origins.es/noticias-mitos-leyendas-%C3%A1frica/un-universo-creado-v%C3%B3mito-un-dios-el-mito-africano-mbombo-004895

Llegenda de creació - Pablo Martínez

El déu Kane, creador del món

És de sobres conegut que, al llarg de la Història de la Humanitat, les diferents societats van crear els seus propis mons suprarrenales amb la finalitat de poder donar explicació als fenòmens que no eren capaços d'entendre. D'aquesta manera, en totes elles apareixen diverses “escenes” i relats comuns, que indiquen la preocupació universal per respondre a les grans preguntes que sempre han aguaitat a l'ésser humà: qui som? D'on venim? A on anem?. En aquest sentit, els mites creacionistes són una constant de llarg a llarg de la geografia mundial i es remunten a l'inici dels temps (mai més ben dit). Coneixem, així, els mites grecs i romans sobre la creació de l'Univers i, per descomptat, el relat cristià del Gènesi, entre molts altres. 

Encara que tal vegada aquests siguen els més pròxims a nosaltres, per una qüestió de proximitat cultural, hui coneixerem un dels quals són comptats quasi en les nostres antípodes: la llegenda hawaiana de Kane, el déu suprem de la creació i de la procreació. Si bé és cert que en la cosmogonia polinèsia la creació del món se sol atribuir a la deïtat de la mar, Tangaroa, les enormes distàncies que existeixen entre una illa i una altra van promoure que es desenvoluparen varietats locals en cadascuna d'elles. D'aquesta forma, Kane pertany a la mitologia hawaiana, els habitants de la qual li rendien un culte “suau” (sense incloure cap mena de sacrificis, ni humans ni animals). 

La llegenda narra la creació per part d'aquest déu de tres mons diferents: els cels superiors, els cels inferiors i la terra; plens de foscor, Kane va crear la llum i amb l'ajuda dels déus Ku (deïtat dels avantpassats) i Lono (déu dels cels) va poblar la terra amb éssers vius. La primera parella humana també va tindre una destinació fatal: Kane els va condemnar a morir per gosar-se a mostrar una gran independència. Posteriorment, el déu es va retirar als cels superiors i els hawaians li recorden cada vegada que pronuncien el nom de la terra en el seu argot tradicional: “Ca-honua-nui-a-Kane” (La gran terra de Kane”). No obstant això a penes hi ha imatges del déu, potser per temor a deslligar la seua ira, patent en els títols que ostenta (“el tonante” o “els llampecs que parpellegen en els cels”).

https://sobreleyendas.com/2011/06/01/el-dios-kane-creador-del-mundo/