Autoavaluació del treball del període d'entreguerres

Realment en aquest treball no he après massa de teoria, però bàsicament degut a què els meus
apartats (la línia del temps i el cinema) ja els coneixia. És a dir, no he realitzat cap investigació
exhaustiva perquè la majoria de dades ja les coneixia, així com el context històrico-cultural del període
d’entreguerres i les avantguardes.

Ara bé, crec que sí m’ha servit la part pràctica, ja que en tot el temps que portem de curs encara no
haviem fet cap treball en grup en cap matèria, i la monotonia resulta a vegades frustrant. Nogensmenys,
també ha resultat frustrant aquest treball en més d’un aspecte, sobretot en l’organització, ja que
sincerament, encara que vam intentar ficar una mica d’ordre, en cap moment el grup va aclarir-se sobre
què tenia que fer cadascú i on encaixaria després la seua part. Per això el nostre disseny inicial no ha
resultat satisfactori per a tothom i hi ha llocs buits.

Respecte a la meua implicació personal, he de dir que jo vaig intervenir en quatre aspectes del treball:
1) L’organització de l’espai (vàries vegades) amb Robert; 2) la línia del temps, on vaig ficar les dades
fonamentals i les fotografies; 3) l’apartat de cinema, on vaig procurar incloure una pel·lícula per any; 4) i
finalment, vaig guiar una mica a Jennifer i Nelson per a la filosofia.

El treball no ha sortit com jo esperava, el grup (al qual em refereix en tercera persona però evidentment
m’incloc) no ha sigut capaç d’organitzar el temps de treball i se’ns ha anat de les mans, però considere
que ho he fet el millor que he pogut i que he participat activament en tot moment.

Puntuació personal: 7/10

Puntuació del treball final: 5/10

El cinema d'entreguerres (1918-1939)

Cinema mut (fins 1929)

Fins el 1929, totes les pel·lícules eren mudes. És durant aquesta època quan comencen a treballar els
pioners del cinema (i no parle ja dels Lumière o de Méliès, sinó d’aquells que van ficar les primeres pedres del cinema com a art, que van “crear” el llenguatge cinematogràfic), com D. W. Griffith (The
Birth of a Nation, Intolerance) i Charles Chaplin (The Kid, The Gold Rush) als Estats Units, o els
expressionistes alemanys com F. W. Murnau (Nosferatu, Der Letzte Mann) o Fritz Lang (Die
Nibelungen, Metropolis); també a la Unió Soviètica Sergei Eisenstein (Bronenosets Potyomkin,
Oktyabr), qui va inventar el muntatge d’atraccions, que busca provocar una reacció emocional
determinada en el públic mitjançant la mescla d’imatges xocants, i Dziga Vertov, creador del Cinema-Ull.
Mentre que en Hollywood es forma ja el Star System i el monopoli de les grans productores
cinematogràfiques (Fox, Universal, Paramount, Metro-Goldwyn-Mayer), a Europa naix el cinema d’autor,
i els principals moviments artístics de les avantguardes es manifesten també a la gran pantalla (el
surrealisme amb Luis Buñuel, l’impressionisme amb Abel Gance, i l’expressionisme a la República de
Weimar).

Cinema sonor (des de 1929)

La primera pel·lícula sonora és El cantor de jazz, estrenada al 1929, el mateix any del crack de Wall
Street. Amb les convulsions econòmico-socials a Occident derivades d’aquest crack, el cinema
adopta un caràcter crític i satíric en molts casos, que paradoxalment és realitzat per exiliats dels
règims feixistes europeus com Ernst Lubitsch (The Broken Lullaby, Trouble in Paradise) o el ja
mencionat Fritz Lang (M, Das testament des Dr. Mabuse). També naix en aquest moment el cinema
negre americà, protagonitzat per mafiosos, lladres i policies corruptes, com The Informer de John
Ford o Scarface de Howard Hawks.

Amb l’ascens del feixisme a Europa, naix el cinema propagandístic, com Scipione l’africano a Itàlia i
el documental Triumph des Willens de Leni Riefenstahl a l’Alemanya de Hitler.

Pocs anys abans del començament de la Segona Guerra Mundial s’aconsegueix fer pel·lícules en
color, com The Wizard of Oz i Gone With The Wind de Victor Fleming, i és després d’aquest
conflicte quan naixen moviments que intenten retractar el món tal com és, com el Neorealisme italià,
però eixa ja és altra història.

L'oblit és necessari per viure en pau

Si parlem a nivell personal, de cadascú de nosaltres, aleshores sí: l’oblit és necessari per continuar
vivint. És impossible viure més o menys bé amb tu mateix, estar tranquil en la mesura d’allò possible,
si pretens no oblidar coses dolentes que t’han passat al llarg de la teua vida. És clar que hi ha
esdeveniments que no es poden oblidar de cap manera per molt que ho intentem, però sí podem
oblidar, encara que siga parcialment, a persones o grups que ens han fet mal, o dades que afecten de
manera directa a la nostra vida, i paradoxalment considerem ara que no necessitàvem conèixer, inclús
que ens penedim de conèixer, que podríem haver evitat.

I tot això ho dic des de la perspectiva incerta d’un adolescent de 17 anys, és una qüestió la
meua perspectiva de la qual anirà canviant i desenvolupant-se al llarg del temps. Nogensmenys,
ja he tingut, com tothom i per desgràcia, experiències en la meua vida que m’agradaria oblidar per
complet, cal fer un “ajo y agua” i continuar, no podem viure amb rencor.

Recorde un magnífic drama bergmanià de Woody Allen que vaig veure fa unes setmanes, Another
Woman, en el que Gena Rowlands interpreta a una professora de Filosofia prop dels 50 anys que un
dia descobreix que des del seu estudi pot escoltar les sessions de psicoanàlisi d’una consulta contigua:
les commovedores confessions d’una de les pacients la porten a analitzar en profunditat la seua pròpia
vida, que, a partir de llavors, li sembla buida i basada en l’autoengany i la por a les emocions. I ací està
l’altra cara de l’oblit: que no és absolut, que en qualsevol moment podem recordar coses del passat que
ens danyen, i reconsiderar la nostra existència i el per a què.

Per altra banda, està la memòria històrica: ens venen que en aquest aspecte també és millor oblidar i
fer les paus, però precisament en el cas concret d’Espanya, això no cola: no podem, com a ciutadans
conscients (que la majoria, al parèixer, no ho són), ignorar el nostre passat i fer les paus amb criminals.

Ni oblit, ni perdó, perquè com deia cert filòsof d’origen hispanoamericà el nom del qual no recorde,
“els pobles que obliden la seua història estan condemnats a repetir-la.”

Caràtula d'Another Woman

La mort

Molts artistes tenen com a preocupació fonamental la mort i ho reflecteixen a les seues obres, i en
general moltíssima gent està constantment preocupada per aquest assumpte. Però per què? Què és la
mort, al cap i a la fi? Per molt fred que puga sonar, no és res més que el final lògic de la vida. Partint del
fet de que la vida per se no té cap sentit real, ja que és una conseqüència de reaccions químiques
naturals, la mort és senzillament el final de l’existència d’una persona: resta el seu cos, que aleshores
és ja només matèria orgànica, donat que els òrgans han deixat de funcionar, el cor ja no batega, ja no hi
ha vida en eixe cos.

La mort pot vindre en qualsevol moment: creiem que morirem de vells, però potser ens atropellen, ens
assassinen, tinguem una enfermetat mortal, ens suicidem… no podem saber amb seguretat què
passarà d’ací a cinc minuts, i molt menys d’ací a una setmana, o a tres anys.

I per això considere que tanta gent es preocupa i té por de la mort, perquè no saben quan els arribarà,
encara que en molts casos hi ha també un component religiós: els cristians, sense anar més lluny,
creuen que s’han de comportar “correctament” en “aquesta vida” i sofrir i conformar-se, ja que l’autèntic
goig el trobaran després de la mort terrenal al Cel; però si no obeeixen aquests manaments, acabaran
en les cassoles de l’Infern.

Altres persones, com per exemple Woody Allen, no soporten la idea de la mort perquè degut a la seua
personalitat no poden concebre un món en el que no estiguen ells.

Personalment, no em preocupa la mort, o al menys no per ara. De fet, crec que si em donaren a elegir
entre la mort o la tortura física, em quedaria amb la primera. Per a gustos, colors.

La mort en un fotograma de El séptimo sello