Marina Tsvetàieva

Marina Ivànovna Tsvetàieva (9 d'octubre de 1892 - 31 d'agost de 1941) fou una poeta russa, considerada entre les més originals del segle XX a Rússia.
Filla d'un professor especialitzat en Belles Arts, va estudiar a Moscou i en la Sorbona i va viure molts anys en l'estranger. És considerada com una de les figures més rellevants de la literatura russa del segle XX. Va ser una dona de passions categòriques, voluntariosa i resolta. Tota la vida va sentir per Pasternak afecte, a pesar de ser casada amb un oficial de l'exèrcit tsarista. La seva obra no va ser ben vista per Stalin i el règim bolxevic. 
La seva rehabilitació literària va iniciar-se en la dècada de 1960. La poesia de Tsvetàieva brolla a partir d'una complicada personalitat de dona excèntrica i d'un disciplinat ús de l'idioma. Entre els temes de l'obra, destaquen la sexualitat femenina i la tensió de les emocions privades de la dona. Va emigrar a l'estranger en 1920 i va tornar a Rússia en vespres de la guerra contra el feixisme hitlerià, a què hi havia maleït en els seus versos quan es trobava encara en l'emigració. El maig de 1922, Tsvetàieva i Alya van deixar la Unió Soviètica i es van reunir amb Efron a Berlín. En aquesta ciutat, va publicar els reculls Separació, Poemes a Blok i el poema La donzella del The Tsar. L'agost d'aquell mateix any, la família es va traslladar a Praga. El 31 d'agost de 1941, Tsvetàieva es va penjar. La van enterrar al cementiri de la ciutat dos dies després, però no se sap exactament on es troba la tomba. S'ha rumorejat sovint que no es va suïcidar (sembla que agents de l'NKVD van entrar a la casa i la van forçar a suïcidar-se). No s'ha pogut corroborar aquesta versió.


“EL TEU NOM, UN OCELL A LA MÀ...”

El teu nom, un ocell a la mà,
el teu nom, tros de gel a la llengua.
Un sol, únic moviment dels llavis.

 (Yuri Annenkov, Desnudo recostado)

El teu nom, amb les seves cinc lletres.
Piloteta atrapada a ple vol,
picarol platejat a la boca.

Quan es llança al llac silent la pedra,
fa un sanglot com qui diu el teu nom.
En el lleu ressonar de peülles,
en la nit, el teu alt nom retruny.
I ens el diu igualment a les temples
el cruixit del gallet que espetega.

El teu nom –però, oh, impossible!-,
el teu nom és com un bes als ulls,
en el fred dolç d’immòbils parpelles,
el teu nom és un bes a la neu.
Glop gelat i celest de la font.
És profund, amb el teu nom, el son.

          (Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)

Anna Akhmàtova

Anna Andréievna Gorenko, (Bolxoi Fontan, 11 de juny (Jul.) / 23 de juny de 1889 - Domodédovo, prop de Moscou, 5 de març de 1966), va ser una destacada poeta russa filla d'una noble família d'origen tàrtar. Va estudiar llatí, història i literatura a Kíev i a Sant Petersburg. Comença d'escriure molt jove i, davant del rebuig del seu pare, que no volia veure el seu nom relacionat amb una cosa tan poc respectable com la poesia, pren el cognom de la seva àvia tàrtara, Akhmàtova. Es va casar amb Nikolai Gumiliov en 1910, el més excel·lent escriptor del grup acmeista, amb qui va viatjar per Itàlia i França, on va publicar els seus primers poemaris: Vietxer (El vespre, 1912) i Txiotki (El rosari, 1914) .  

Era una lectora incansable, llegia en les seues llengües originals a Baudelaire, Dant, Horacio i Shakespeare. Durant molts anys va ser silenciada pel règim soviètic. Els seus poemes es van prohibir, va ser acusada de traïció i deportada.
El 1940, les autoritats soviètiques li permeten la publicació d'un petit recull de poemes. Akhmàtova sobreviu fent traduccions i assajos. Mentrestant, va escrivint el seu Poema sense heroi (1940-1962), un poema llarg i obscur, ple de símbols i referències culturals poc clares. Al seu retorn a Leningrad, en 1944, va produir la seua obra més important, "Requiem", publicada a penes en 1963.
Amb la pujada al poder de Khrusxov, Akhmàtova publica algun dels seus poemes inèdits. Als anys seixanta comença a rebre reconeixements a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i a l'exterior, on fins i tot li permeten de viatjar. Rep el Premi Internacional de Poesia (Taormina, Itàlia, 1964) i el nomenament de Doctora Honoris Causa per la Universitat d'Oxford. En 1965 va ser anomenada Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Oxford. "El córrer del temps", la seua última obra, és un balanç de la seua trajectòria de 1910 a 1965.

Els temes que tracta la poesia d'Akhmàtova són universals: l'amor, la mort, el temps, la pàtria, etc. La força i l'expressivitat del seu llenguatge poètic neixen de la senzillesa, la sobrietat del to i uns ritmes àgils i variats. Arreu d'Europa, Anna Akhmàtova és traduïda i coneguda de manera creixent des dels anys seixanta.  


(Tota aquesta informació i el poema següent l'he extret del llibre "Antologia de la poesia Universal" d'Ed.62 a cura de Miquel Desclot, publicada el 2010)

 LA DONA DE LOT

La dona de Lot, que anava darrere, es tombà i es convertí en columna de sal. Llibre del Gènesi

I l'home just seguí l'emissari de Déu,

gegantí i resplendent, per la muntanya negra.

Una veu de frisança, mentre, deia a la dona:

No és massa tard, encara, encara pots mirar.

Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,

la plaça on tu cantaves, l'eixida on vas filar...

Els finestrals deserts de la casa alterosa

on et naixien fills, fruit d'un vincle feliç.

Un esguard! - I, aglevats per un dolor mortal,

els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.

El cos esdevenia de cop sal transparent

i les cames lleugeres s'arrelaren a terra.

Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

És res de massa fútil per fer-ne una cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.