Hades es trobava en el seu regne observant a traves d’una gran esfera l’hivern que hi havia
al món. Es fixà en la gent que vivia el seu dia a dia, la que terminava amb la vida d'altres. Es fixà en el pobre que implorava per un tros de pa, en l'esclau que anisava la seua llibertat, en les dones que cuidaven als seus fills i en el rei que es creia déu.
De sobte Hades va riure.
Persèfone el mirà confusa ja que comptades vegades el déu de la mort es reia.
-Per què et rius? -Va preguntar plena de curiositat.
-OH! Vols saber-ho “Pandora”?
-Acabes de fer una broma? Tu no ets Hades...
-Vine -l'agafà de la mà amb un somriure estranyament càlid en el seu rostre- Què veus?
-Gent, molta gent -Va contestar Persèfone.
-I ara? -Va passar la mà per damunt de l’esfera, que va canviar a l’escena d'un assassinat, la dona es va sorprendre.
-Una persona robant-li la vida a un altre- Persèfone mirà capficada a Hades, ell es va riure.
-Eixa és la gràcia!! Es creuen poderosos per acabar amb l'existència terrenal d’un altre, però en el fons l'assassí acabarà com l’assassinat -va callar durant uns segons- en el meu regne.
-Um….ja entenc -va assentir amb el cap.
-Tot dóna el mateix, per això valore a la gent que defèn els ses ideals sense fer mal a ningú, és admirable.
 |
| Autora il·lustració: Sinex13 |
-Exactament, bella estimada.
-Com...s’ha nomenava? Començava per A….An…
-Antígona.
-Sí! Moltes gràcies -Va mirar a Hades i el va agafar la mà- I….ella….està ací?
-A l'igual que el rei que la va condemnar.
