RESPOSTA A LIA

Estimada Lia, és clar que hi aniré. No cal que dubtes més de si t'estime, t'ho demostraré aquesta nit. No deixaré que la por envaeixi el meu cos, buit per l'ausència de la meua ànima que anà a buscar-te, ja que el meu cos no es veia capaç de fer-ho, per molt que volgués.
Seré a la port petita del jardí, sota la mata de llentiscle, a la mitjanit.

VAGA DEL 14-11-18

He de dir que, com tot ignorant, jo també he tingut dies en els que arribava algú a classe cridant: "La setmana que ve es frà vaga!" i jo, com tots els meus companys, ho celebrava. Celebrava que no hi haguera classe qualsevol dia sense saber la caus d'aquest fet, i de manifestacions me n'assabentava si m'ho contaven, perquè mai acudia a cap per voluntat pròpia.
Això vaig estar fent fins fa dos anys. Jo ja he canviat, però encara hi ha moltíssima gent de la meua edat que acudeix a classe anunciant que hi haurà vaga proximament i que no diexen de celebrar-ho fins que passa el diadeterminat.
Jo vaig canviar quan vaig ser conscient què això ens podria afectar de forma negativa porteriorment. Aquesta és una de lesraons per les que em considerava tan ignorant.

EDIP REI- El destí

Està escrit el destí? Crec en el destú? Doncs no. Jo pense que cada pas que donem, cada paraula que diem, mcada moviment que fem... és per el·lecció pròpia i que res està escrit al nostre futur perquè segons el pas que donem, segons la paraula que diem i segons el moviment que fem, ens passarà una cosa o una altra. Irealment espere que res no hi esté escrit, perquè sino, n'hi ha d'escrits molt injusts.

L'INFLUÈNCIA

Es diu que la manera de ser i de pensar de cada persona es justifica amb el comportament i els hàbits de la seua família. Doncs, pot ser, la meua manera de ser sí s'assemble a la d'algún membre de la meua família, però he de dir que la meua forma de pensar no s'assembla massa a la majoria d'ells.

En la meua familia hi ha massa membres amb comportaments (encara que parega extrany) racistes, xenòfobs, homòfobs, maxistes, sexistes… De tot. Hi ha de tot.

Comentaris com: “A treballar com un negre!”, “Quina vergonya! Anem vestits com gitanos”, “Parla molt, però de seguida estarà plorant com una nena”. Mai he arribat a saber quan he començat a tindre la mentalitat que tinc, la meua manera de pensar actual, perquè no sempre ha sigut aíxí.

Recorde perfectament utilitzar la paraula “mariquita” com a insult, quan un xic no demostrava tindre força o ser valent. També feia burla dels accents d'alguns extrangers de l'altra classe.

Realment no sé com he arribat a la conclusió de que tot això està mal, si la meua família, sense anar més lluny, fa ús d'aquest tipus de comentaris.

Ma mare em va ensenyar a no dir paraulotes encara que ella les utilitzaba (i les utilitza) ben sovint al parlar. Però ara que he creixcut he començat a dir-ne, encara que mai amb intenció d'ofendre a ningú. Pot ser el que ha fet que passe relativament del que em va ensenyar ma mare (que és no dir paraulotes) ha sigut el meu entorn social. No el familiar sinò la gent que m'envolta a l'eixir de casa, quan estic sola i em sent més lliure. I pot ser també, igual que ma mare em va ensenyar a no dir paraulotes fent ús d'elles, haurà sigut capaç d'ensenyar-me també que, els comentaris com “Yo no le pongo de rosa a mi hijo, que parecerá maricón”, son comentaris que poden fer mal a la gent.

No soc mala persona, i per tant, no faig ús d'aquests comentaris. No soc tant manipulable, i per tant, decideixc fer cas a ma mare en el què em pareix correcte. No em pareix correcta aquesta de forma de pensar i de ser, i per tant, he canviat.

https://youtu.be/9s9kLthUVsM

Aquest vídeo no és molt formal, i pot ser no t'agrade com parla i es comporta aquest xic, però crec que aporta bona informació sobre ell en el seu paper d'influencer.

L`'EFECTE 2000

Al meu futur jo

[31-12-1999]

M’estic estressant massa. Saps que jo mai he cregut en aquestes coses: mai he cregut en déu i mai he cregut en la catàstrofe de la fi del món, però ja no trobe cap racó en què no es parle d’aquest tema, i com que no puc evitar-lo, parlaré jo també d’aquest tema.

Són les tres de la vesprada i ni tan sols he menjat, i no és per falta de fam. Els nostres tres germans no deixen de plorar i cridar, dient bogeries com: “Pot ser si desconectem tot de la corrent elèctrica no ens passe res” o “No té res a veure amb l’el·lectricitat. La Terra es calfarà tant de cop que acabarà amb qualsevol rastre de vida o inclús desapareixerà ella també”. Parlen tan constantment de l’esperadíssima, encara que, per suposat, no benvinguda, catàstrofe, que pot ser, en algún moment, he arribat a creure’m-lo. Però de temps per a pensar n’he tingut de sobra, ja que estem tancats a casa, encara que no li trobe el sentit a això (ma mare diu que és per a acabar junts, “com ha de ser!”), i he pogut recapacitar i netejar la meua ment.

Sé que ens trobarem, que l’any 2000 no és el final d’aquesta història i que en un futur, que sé que existeix, aconseguiré convertir-me en tú.

Sé que escriuré demà. Ho sé.

LES CROADES

LES CROADES

Expedició de cristians contra musulmans per reconquerir Terra Santa.

El fenòmen de les croades ha d’ésser relacionat amb l’augment demogràfic de l’Occident europeu a partir del s. XI i amb la renovació espiritual que s’esdevingué a partir d’aquella mateixa centúria. L’augment dels pelegrinatges a Terra Santa féu sentir la necessitat d’alliberar el Sepulcre de Crist.

L’esperit de Cluny infongué a Urbà II la idea de croada, i les predicacions populars, com les de Pere l’Ermità, anarencreant un ambient favorable. També les assemblees de pau i trava canalitzaren vers la croada l’esperit bel·licós de la petita noblesa de l’Occident. En un primer moment, l’imperi Bizantí considerà els croats com una protecció contra els turcs, però més tard hagué d’enfrontar-se als intents de reduir Bizanci a l’obediència romana i a les temptatives d’hegemonia dels normands de Sicília sobre l’Orientgrec. D’altra banda, el món musulmà, dividit a la darreria del s. XI, facilità la penetració llatina. Les ciutats mediterrànies d’Itàlia (sobretot Gènova i Venècia) volien eliminar l’intermediaribizantí en el comerç amb l’Orient, i per això no dubtaren a col·laborar activament en les croades.

La primera croada fou l’única que comportà una autèntica i espontània mobilització de la cristiandat; fou predicada per Urbà II en el concili de Clarmont (1095). Pere l’Ermità aconseguí d’aplegar molts camperols d’Orleans, la Xampanya i Lorena, els quals, a la primavera del 1096, iniciaren la marxa cap a Constantinoble. Després de devastar les regions del Danubi, arribaren a Anatòlia, on foren anhilats pels turcs a Civitot; d’aquesta manera acabà l’anomenada croada popular. A l’oficial, hi prengueren part, entre d’altres, el comte Hug de Vermandois, Roman de Tolosa, Jofre de Bouillon i Bohemond de Tàrent, tots eels queals es reuniren a Constantinoble (1096). Superades les diferències entre llatins i grecs, els croats travessaren el Bòsfor, prengueren Nicea i derrotaren els tircs a Dorilea. Mentre Balduí, germà de Jofre de Bouillon, establia el comtat d’Edessa, la resta de l’exèrcit assetjava Antioquia, que es reté al juny del 1098. Finalment, el 15 de juliol de 1099, Jerusalem fou ocupada pel llatins. Jofre de Bouillon fou nomnat Defensor del Snat Sepulcre, i el territori ocupat fou organitzat com un regne. Aquestestat restà definitivament configurat amb l’ocupació de la franja costanera i la constitució del comtat de Trípoli.

El 1144 l’atabeg de Mossul, Zengī, reconquerí Edessa i, en època de Nūr al-Dīn, tot el comtat passà una altra vegada a les mans dels musulmans. Aquesta notícia provocà la segona croada, predicadaper Bernat de Claravall (Vézelay, 1146) i organitzada per l’emperador Conrad III i pel rei de França Lluís VII. El primer fou vençut a Dorilea, i, bé que ambdós assetjaren Damasc, la croada fracassà a causa de les dimensions internes. La feblesa de la colonització llatina al regne de Jerusalem i l’enfortiment dels musulmans en temps de Saladí provocà la desfeta de Hittin (juliol del 1187) i la caiguda de Jerusalem tres mesos més tard.

La resposta de l’Occident fou la tercera croada, predicada per Gregori VIII (octubre del 1187) i dirigida per Frederic Barba-roja, Felip August de França i Ricard Cor de Lleó d’Anglaterra. Els reis d’Anglaterra ide França ocuparen Sant Joan d’Acre, però Ricard Cor de Lleó pactà amb Saladi una treva de tres anys que confirmava el domini musulmà sobre Jerusalem i hi permitia l’accés de pelegrins cristians.

La discutida quarta croada fou predicada per Innocenci III i organizada el 1201. Aviat, però, les exigències comercials de Venècia desviaren l’expedició cap a Constantinoble, que fou ocupada; hom convertí l’Orient i la Grècia bizantina en un seguit de principats feudals.

Honori III predicàuna nova croada, la cinquena croada, que fou dirigida per Joan de Brienne, Andreu d’Hongria i Leopold VI d’Àustria; només aconseguí un domini efímer dobre Damiata.

La sisena croada dirigida per Frederic II, aleshores excomunitat, ocupà Jerusalem gràcies a l’aliança amb Malik al-Kāmil (1229), però aquesta ciutat fou recuperada una altra vegada pels turcs de Coràsmia (1244). El motor de les dues darrerescroades fou Lluís IX deFrança, que fou empresonat (1250) després d’haver assolit l’ocupació de Damiata, i que morí en el setge de Tunis empresonat (1270). La pugna entre Gènova i Venècia, entre els templers i els hospitalers i entra els diferents senyors feudals arruïnà les darreres possessions del’Orient llatí. L’ocupació de Sant Joan d’Acre, Tir i Beirut per part de Qalāwūn (1291) segellà el fracàs de els roades.

La participació dels Països Catalans en les croades

Els Països Catalans no participaren, de fet, en les croades, bé que en cal considerar com un precedent la presa de Barbastre (1604); les iniciatives de Jaume I i d’Alfons IV de Catalunya-Aragó no arribaren a cristal·litzar. El 1269, Jaume I de Catalunya-Aragó partí de Barcelona amb una expedició marítimaa que hauria estat la setena croada, peró una tempesta l’obligà a desdir-se’n i només onze naus arribaren a Sant Joan D’acre sota el comandament de Ferran Sanxís de Castre i de Pere Ferrandis, fills naturals del rei català, el qual, el1274, assistí al concili de Lió, on el seu oferiment de contribuir a una nova croada no tingué acollida. El 1455, n bona part gràcies a Alfons IV de Catalunya-Argó, hom féu una lliga de tots els estats i prínceps italians 一llevat de Gènova一 per atl de fer una croada contra els turcs i alliberar Constantinoble, amb la col·laboració dels papes Nicolau V i Calixt III, la qual, però no no fou duta a terme.