L'oblit és molt important; conformem amb ell la nostra biografia i la nostra identitat, ja que la memòria ens fa ser exactament els qui som.
Tot, absolutament tot el que no va marcar una part de la nostra vida, o sigui, tot el que no va deixar petjada sobre la qual hem tornat, tendeix a oblidar-se.
Oblidar, al contrari del que moltes persones creuen, no és retirar-se d'un camp de batalla. El natural no és retenir tota la informació que un dia ens va semblar rellevant; les persones evolucionen, i això significa que la nostra propensió a evocar cert tipus de records o uns altres també el fa.
Sembla que estem preparats per a oblidar, dissenyats per a fer aquesta selecció dels records que no volem recordar (mals records); que no podem recordar (oblits, distraccions); i que no hem de recordar (traumes).
L'anomenada llei del desús explica que l'oblit d'informació ja desfasada és una característica distintiva, necessària i, en certa manera, adaptativa de la memòria humana.
Aquesta capacitat d'oblidar tot el dolor psicològic que certes situacions ens van produir en el passat no només ens evita malestar, sinó que ens ajuda a distanciar-nos d'aquest tipus de continguts i avaluar d'una manera més racional el que ens va ocórrer i la conclusió que podem extraure d'això.
