Benvolguda Maria Aurèlia Capmany.
Crec que, com a companya de gremi teua que sóc, m'he guanyat el privilegi de deixar el vostè a un costat. Entre nosaltres, les escriptores, mai hauria d'haver-hi barreres.
Estem constantment parlant de tu a dues facetes de la meua vida: a teatre i a literatura universal. A teatre perquè anem a representar La cultura de la Coca-Cola, i a literatura perquè hem començat a llegir el teu llibre Quim/Quima. A teatre el passem molt bé llegint-te i buscant melodies actuals per les cançons que vas crear. Realment, ens descollonem.
Però m’apena dir-te això: del primer capítol de Quim/Quima no m’he enterat de res. No sé si això canviarà amb el temps (jo espere que sí), però realment tenia expectatives. Unes massa grans, pareix.
Encara que el que més em va impactar de tu va ser la teua vida. La nostra mestra ens ha contat moltes coses sobre tu, com que, una vegada, vas estar entre els grans de la literatura amb el teu bolset. Com que vas arribar a la política. i, també, que vas morir en la misèria. I que, ara, apenes es parla de tu, encara que sí vas tindre molta importància al panorama de la literatura. Escolte tot això i no puc evitar pensar que aquest és el destí de les dones que ens atrevim a ser revolucionàries a aquest món. I això em mata per dins. Perquè ells són assassins i violadors i «pobrets», però nosaltres alcem la veu en contra seua i som les dolentes del conte.
Sentint-ho molt et dic que molt poquet ha canviat des del teu Quim/Quima. No solament en matèria de feminisme, sinó en matèria de transgeneritat. Les nostres germanes trans solament poden sobreviure sent violentades en el món de la prostitució i el porn. Si es neguen, van a la misèria. O a la mort.
Lluite com puc per a un món millor, però moltes vegades és massa per mi.
Un bes,
Tere C. Sauri.
