Txékhov (1860-1904), una de les figures literàries més importants de la història russa i universal, autor de multitud de contes i de sis obres de teatre. Va escriure El jardí dels cirerers, un estudi de la decadència històrica i moral de l’aristocràcia que recorda al cinema de Visconti (o a l’inrevés, millor dit), el mateix any de la seua mort. En aquest any de 1904 (uns mesos abans del primer intent revolucionari a Rússia) el dramaturg rus Konstantín Stanislavski va portar aquesta obra al teatre.
En relació a la posada en escena, hem de dir que tal com avança l’obra, es pot veure que en cap moment sembla que hi haja un personatge principal. Quan parla algun personatge dóna un pas endavant, o simplement, es deixa veure. Hi ha una molt bona projecció de veu gràcies a la posició de cada personatge al moment de parlar. Hi ha sis portes per a entrar i eixir d’escena que fan l’obra més realista i versemblant. La distribució de personatges en l’espai és simbòlica, en el primer acte hi ha un moment en el qual cinc d’ells es fiquen en semicercle, i en el tercer acte, el personatge de la Mare camina d’un lloc a un altre de l’escenari insistentment, la qual cosa podria simbolitzar que aquest personatge (i aquesta classe social) no van enlloc. Està tot ben organitzat i amagat durant l’obra, per tal que no apareguen a escena objectes o persones irrellevants. Es distingeix cada acte gràcies al fet que acaba cada un amb una cançó acompanyada d’un ball i interpretada sempre pels mateixos personatges.
S’ha de destacar la utilització de la llum, ja que el valor d’aquesta normalment no s’aprecia, en ser un element quotidià, però en teatre és una de les ferramentes imprescindibles per a donar color, forma i sentit a la representació. Un exemple clar és la manera en què en aquesta obra es representa el pas del temps amb la llum, ens porta a la matinada, migdia, vesprada i nit. Tot això fent servir els colors característics de cada part del dia. A més a més per si no queda clar en què moment del dia estem, els personatges diuen frases que ens situen directament com: “Mira quina lluna més gran.”
Respecte a la música, cal dir que hi ha dues cançons: la primera la canten tots i l’acompanya Trofimov amb la guitarra. És una cançó folklòrica molt senzilla, molt ben seleccionada, perquè la seua funció és principalment la de contextualitzar a l’espectador en un ambient alegre i distraure’l del canvi de decorat mentre “arriben al riu”. L’altra música és un vals de Shostakovitx, tocat pels músics de l’extra escena en la festa d’acomiadament de la casa, i també està ben escollit, ja que és un bon representant de la música de les festes d’etiqueta de l’època: del començament del segle XX.
Els efectes de so estan ben temporitzats, ja que sols sonen al començament de l’escena per a ubicar a l’espectador, però es tallen al cap d’un temps, així que no es fa pesat i deixa escoltar bé les veus dels actors i actrius (els grills quan es fa de nit o els pardals que sonen quan tot el comboi arriba a la casa; ambdós sons es tallen al cap d’una estona). Cal mencionar eixe so impactant que sona quan es trenca la corda de la guitarra al riu, que trenca amb l’hedonisme del moment; però també sona al final de l’obra, per a donar a entendre el final d’aquesta i de la vida de Fiers. Podem concloure que pel que fa al so, està tot perfecte, no tenim cap objecció.
L’adaptació de Manel Molins és encertada i accesible al gran públic, així doncs tenim la sensació en eixir de la sala d’haver contemplat una interessantísima i treballada obra de teatre.
Margarita Castelo, Jennifer Johnson, Jaime Mínguez i Guzmán Muñoz.
