Comentari de 5 entrades de companyes

1. "La infància en un sol llibre" de Mar Miralles

Mar recorda ací, amb un estil col·loquial i sensat, moments de la seua infància amb els que crec que tots ens podem sentir identificats. He de dir que estic plenament d'acord amb ella en què els centres educatius haurien de fomentar la lectura i no imposar-la.

2. "Cultura" de Berta López

De manera esquemàtica i precisa, Berta es pregunta sobre el concepte de cultura ficant com a exemple la història del hip-hop (que per cert, jo no coneixia). Concorde amb ella en la definicó final que dóna de cultura, però per contra no estic massa segur de que puga afirmar-se que el hip-hop siga art.

3. "Teoria King Kong, Virginie Despentes" d'Estela Prieto

Breu ressenya de l'assaig feminista de Despentes, del qual vaig llegir fragments fa temps que em van sorprendre positivament i m'interessa llegir-ho. De segur un tipus de llibre necessari en una societat tan conservadora i "políticament correcta" com és la nostra.

4. "Fumiko Hayashi" de Robert Gamarci

Biografia d'una escriptora japonesa feminista i socialista desconeguda per a mí (i per desgràcia per a quasi tothom) que sincerament m'interessa, me l'apunte. No obstant, l'entrada de Robert pateix de greus errors ortogràfics i de cohesió.

5. "Canvi de sexe" de Marga Castelo

Marga es pregunta sobre si ella es canviaria de sexe, i arriba a la conclusió de que no ho faria perquè seria un acte covard (de dona a home), amb la qual cosa estic d'acord. Cita al seu oncle, exemple de masclisme normalitzat, desafortunadament moltes persones pensen així encara.

Autoavaluació del treball del període d'entreguerres

Realment en aquest treball no he après massa de teoria, però bàsicament degut a què els meus
apartats (la línia del temps i el cinema) ja els coneixia. És a dir, no he realitzat cap investigació
exhaustiva perquè la majoria de dades ja les coneixia, així com el context històrico-cultural del període
d’entreguerres i les avantguardes.

Ara bé, crec que sí m’ha servit la part pràctica, ja que en tot el temps que portem de curs encara no
haviem fet cap treball en grup en cap matèria, i la monotonia resulta a vegades frustrant. Nogensmenys,
també ha resultat frustrant aquest treball en més d’un aspecte, sobretot en l’organització, ja que
sincerament, encara que vam intentar ficar una mica d’ordre, en cap moment el grup va aclarir-se sobre
què tenia que fer cadascú i on encaixaria després la seua part. Per això el nostre disseny inicial no ha
resultat satisfactori per a tothom i hi ha llocs buits.

Respecte a la meua implicació personal, he de dir que jo vaig intervenir en quatre aspectes del treball:
1) L’organització de l’espai (vàries vegades) amb Robert; 2) la línia del temps, on vaig ficar les dades
fonamentals i les fotografies; 3) l’apartat de cinema, on vaig procurar incloure una pel·lícula per any; 4) i
finalment, vaig guiar una mica a Jennifer i Nelson per a la filosofia.

El treball no ha sortit com jo esperava, el grup (al qual em refereix en tercera persona però evidentment
m’incloc) no ha sigut capaç d’organitzar el temps de treball i se’ns ha anat de les mans, però considere
que ho he fet el millor que he pogut i que he participat activament en tot moment.

Puntuació personal: 7/10

Puntuació del treball final: 5/10

El cinema d'entreguerres (1918-1939)

Cinema mut (fins 1929)

Fins el 1929, totes les pel·lícules eren mudes. És durant aquesta època quan comencen a treballar els
pioners del cinema (i no parle ja dels Lumière o de Méliès, sinó d’aquells que van ficar les primeres pedres del cinema com a art, que van “crear” el llenguatge cinematogràfic), com D. W. Griffith (The
Birth of a Nation, Intolerance) i Charles Chaplin (The Kid, The Gold Rush) als Estats Units, o els
expressionistes alemanys com F. W. Murnau (Nosferatu, Der Letzte Mann) o Fritz Lang (Die
Nibelungen, Metropolis); també a la Unió Soviètica Sergei Eisenstein (Bronenosets Potyomkin,
Oktyabr), qui va inventar el muntatge d’atraccions, que busca provocar una reacció emocional
determinada en el públic mitjançant la mescla d’imatges xocants, i Dziga Vertov, creador del Cinema-Ull.
Mentre que en Hollywood es forma ja el Star System i el monopoli de les grans productores
cinematogràfiques (Fox, Universal, Paramount, Metro-Goldwyn-Mayer), a Europa naix el cinema d’autor,
i els principals moviments artístics de les avantguardes es manifesten també a la gran pantalla (el
surrealisme amb Luis Buñuel, l’impressionisme amb Abel Gance, i l’expressionisme a la República de
Weimar).

Cinema sonor (des de 1929)

La primera pel·lícula sonora és El cantor de jazz, estrenada al 1929, el mateix any del crack de Wall
Street. Amb les convulsions econòmico-socials a Occident derivades d’aquest crack, el cinema
adopta un caràcter crític i satíric en molts casos, que paradoxalment és realitzat per exiliats dels
règims feixistes europeus com Ernst Lubitsch (The Broken Lullaby, Trouble in Paradise) o el ja
mencionat Fritz Lang (M, Das testament des Dr. Mabuse). També naix en aquest moment el cinema
negre americà, protagonitzat per mafiosos, lladres i policies corruptes, com The Informer de John
Ford o Scarface de Howard Hawks.

Amb l’ascens del feixisme a Europa, naix el cinema propagandístic, com Scipione l’africano a Itàlia i
el documental Triumph des Willens de Leni Riefenstahl a l’Alemanya de Hitler.

Pocs anys abans del començament de la Segona Guerra Mundial s’aconsegueix fer pel·lícules en
color, com The Wizard of Oz i Gone With The Wind de Victor Fleming, i és després d’aquest
conflicte quan naixen moviments que intenten retractar el món tal com és, com el Neorealisme italià,
però eixa ja és altra història.

L'oblit és necessari per viure en pau

Si parlem a nivell personal, de cadascú de nosaltres, aleshores sí: l’oblit és necessari per continuar
vivint. És impossible viure més o menys bé amb tu mateix, estar tranquil en la mesura d’allò possible,
si pretens no oblidar coses dolentes que t’han passat al llarg de la teua vida. És clar que hi ha
esdeveniments que no es poden oblidar de cap manera per molt que ho intentem, però sí podem
oblidar, encara que siga parcialment, a persones o grups que ens han fet mal, o dades que afecten de
manera directa a la nostra vida, i paradoxalment considerem ara que no necessitàvem conèixer, inclús
que ens penedim de conèixer, que podríem haver evitat.

I tot això ho dic des de la perspectiva incerta d’un adolescent de 17 anys, és una qüestió la
meua perspectiva de la qual anirà canviant i desenvolupant-se al llarg del temps. Nogensmenys,
ja he tingut, com tothom i per desgràcia, experiències en la meua vida que m’agradaria oblidar per
complet, cal fer un “ajo y agua” i continuar, no podem viure amb rencor.

Recorde un magnífic drama bergmanià de Woody Allen que vaig veure fa unes setmanes, Another
Woman, en el que Gena Rowlands interpreta a una professora de Filosofia prop dels 50 anys que un
dia descobreix que des del seu estudi pot escoltar les sessions de psicoanàlisi d’una consulta contigua:
les commovedores confessions d’una de les pacients la porten a analitzar en profunditat la seua pròpia
vida, que, a partir de llavors, li sembla buida i basada en l’autoengany i la por a les emocions. I ací està
l’altra cara de l’oblit: que no és absolut, que en qualsevol moment podem recordar coses del passat que
ens danyen, i reconsiderar la nostra existència i el per a què.

Per altra banda, està la memòria històrica: ens venen que en aquest aspecte també és millor oblidar i
fer les paus, però precisament en el cas concret d’Espanya, això no cola: no podem, com a ciutadans
conscients (que la majoria, al parèixer, no ho són), ignorar el nostre passat i fer les paus amb criminals.

Ni oblit, ni perdó, perquè com deia cert filòsof d’origen hispanoamericà el nom del qual no recorde,
“els pobles que obliden la seua història estan condemnats a repetir-la.”

Caràtula d'Another Woman

La mort

Molts artistes tenen com a preocupació fonamental la mort i ho reflecteixen a les seues obres, i en
general moltíssima gent està constantment preocupada per aquest assumpte. Però per què? Què és la
mort, al cap i a la fi? Per molt fred que puga sonar, no és res més que el final lògic de la vida. Partint del
fet de que la vida per se no té cap sentit real, ja que és una conseqüència de reaccions químiques
naturals, la mort és senzillament el final de l’existència d’una persona: resta el seu cos, que aleshores
és ja només matèria orgànica, donat que els òrgans han deixat de funcionar, el cor ja no batega, ja no hi
ha vida en eixe cos.

La mort pot vindre en qualsevol moment: creiem que morirem de vells, però potser ens atropellen, ens
assassinen, tinguem una enfermetat mortal, ens suicidem… no podem saber amb seguretat què
passarà d’ací a cinc minuts, i molt menys d’ací a una setmana, o a tres anys.

I per això considere que tanta gent es preocupa i té por de la mort, perquè no saben quan els arribarà,
encara que en molts casos hi ha també un component religiós: els cristians, sense anar més lluny,
creuen que s’han de comportar “correctament” en “aquesta vida” i sofrir i conformar-se, ja que l’autèntic
goig el trobaran després de la mort terrenal al Cel; però si no obeeixen aquests manaments, acabaran
en les cassoles de l’Infern.

Altres persones, com per exemple Woody Allen, no soporten la idea de la mort perquè degut a la seua
personalitat no poden concebre un món en el que no estiguen ells.

Personalment, no em preocupa la mort, o al menys no per ara. De fet, crec que si em donaren a elegir
entre la mort o la tortura física, em quedaria amb la primera. Per a gustos, colors.

La mort en un fotograma de El séptimo sello

Ressenya de "La poética de lo cotidiano" de Yasujiro Ozu

El llibre La poética de lo cotidiano. Escritos sobre cine és una recopilació d’articles escrits pel cineasta
japonès Yasujiro Ozu al llarg de la seua carrera, entre 1931 i 1962, any de la seua prematura mort. Està
dividit en tres parts: Conversaciones sobre mi oficio, que inclou també un parell d’entrevistes al director,
Unas palabras sobre mis películas, on analitza breument cada una de les seues obres, y Un arte rico en
variedad, on mostra la seua preocupació pel futur del cinema, i en particular del nipó.


Ozu, home d’una sensibilitat extraordinària i gran coneixedor de la natura humana, forma juntament amb
Kurosawa i Mizoguchi la Santíssima Trinitat del cinema japonès. Si bé a primera vista les seues
pel·lícules poden semblar inofensius exemples de costumbrisme fílmic, realment trobem una obra rica
en matisos, detalls, ironies, revolucionària en el seu moment. De fet, al principi els seus films poden
resultar xocants degut al seu hiperrealisme, ja que sembla que més que narrar, Ozu mostra, és a dir, és
com si es colés en una casa japonesa del anys cinquanta amb una càmera, i senzillament filmés la vida.
Ell mateix deia que el seu objectiu era “fer sentir l’existència d’allò que anomenem vida sense utilitzar
esdeveniments extraordinaris”, i a fe que ho va aconseguir.

Fotograma de Crepúsculo en Tokio (1957).

Ozu durant el rodatge de Cuentos de Tokio (1953).

Si bé va ser relativament oblidat després de morir, als anys 70-80 directors de la talla de Aki
Kaurismäki, Mike Leigh, Hirokazu Koreeda, Claire Denis, Jim Jarmusch i Wim Wenders (que va fer un
documental homenatjant a Ozu, Tokio-Ga, en el que diu que “si hi hagués alguna cosa com un tresor
sagrat del cinema, per a mí hauria de ser l’obra de Yasujiro Ozu.”) van reivindicar la seua influència, i
avui està considerat com un dels cineastes més grans de la història.

En el llibre parla tant de la seua vida com de la seua manera de fer cinema (no es pot entendre una
cosa sense l’altra), critica la suposada existència d’una “gramàtica del cinema”, és a dir, d’unes regles
que segons el cinema convencional americà s’han de seguir per fer una bona pel·lícula (regles que ell
mateix va desmontar per complet, tant en forma com en contingut), analitza la dicotomia entre ficció i
documental, i inclús anima als cineastes de la Nouvelle Vague.

Enllaç a un anàlisi visual dels plànols del director

Fotograma de Buenos días (1959).

Per últim, deixe ací tres fragments
especialment interessants del llibre:

“No estoy hecho para el melodrama. Es un
género que aprovecha la teoría de que a la
gente le gusta llorar al ver sufrir a otro que
está peor que ellos. Sus personajes suelen
ser estúpidos y carecen del más mínimo
sentido común. Las cosas que les ocurren
tampoco son normales. Yo no consigo
digerirlo. Si buscara que los espectadores
llorasen, quisiera que fuesen lágrimas de
verdad, y no las que provoca un agente
lacrimógeno.” (p. 50)

“Por lo que respecta a la música no se puede decir que sea yo un director complicado. Un buen
sonido, que no estropee la atmósfera y que no desentone con las imágenes, es suficiente para mí.
Pero no me gustan las selecciones musicales al uso: una melodía triste para una escena trágica, un
fragmento cómico para una escena de risa. Si se utiliza la música para dar énfasis a la escena, ésta
se vuelve de mal gusto. Una música ligera en una escena triste, al contrario de lo que se piensa,
puede aumentar el tono trágico.” (p. 51)

“El ritmo de los japoneses es, naturalmente, distinto al de los estadounidenses. Si se hiciera lo
imposible por alcanzar a toda costa el ritmo americano, el cine japonés dejaría de ser lo que es.
Yo preferiría que hubiera más pasión y más serenidad.” (p. 183)

Aquestos fragments mostren la manera de pensar del cineasta respecte a aspectes com la música i la
versemblança al cinema, així com la seua preocupació en relació amb el futur del cinema japonés, que
afortunadament encara té molt que dir, com demostren el ja mencionat Koreeda o Takashi Miike.

Cultura?

Cultura. Què és, al cap i a la fi? D’acord amb María Moliner, aquest mot té dues accepcions principals,
parlem del “conjunt de coneixements, grau de desenvolupament científic i industrial, estat social, idees,
art, etc., d’un país o d’una època” o del “conjunt de coneixements no especialitzats, adquirits per una
persona mitjançant l’estudi, les lectures, els viatges, etc.”, accepció aquesta última a la qual ens referim
quan parlem d’una persona culta.

És indubtable que la cultura és allò propi compartit per la comunitat d’un lloc i d’una època particulars, i
en termes purament geogràfics, hi ha nombroses cultures “concèntriques” (cultura europea > cultura
espanyola > cultura andalusina > cultura mallorquina, per exemple). A més, totes les cultures neixen i es
desenvolupen per mitjà del contacte amb altres cultures o de la mescla d’aquestes.

Però bé, m’agradaria centrar-me en el fenòmen que anomene (i espere que no només jo) degradació de
la cultura. És aquesta una característica preocupant del nostre món “globalitzat” (eufemisme de
imperialitzat), en el qual cada vegada la identitat dels pobles és més difusa degut a la influència
econòmica (i evidentment cultural) del Estats Units. Per què degradació? Doncs perquè allò important
per a les èlits és tindre a la població idiotitzada, embobada, completament incapaç d’un mínim de
pensament crític que puga suposar una amenaça teòrica o pràctica al sistema.

Així, poc a poc la qualitat cultural és substituïda per la banalitat sense màscares, els productes ja són
tan roïns que les productores ni es molesten en disimular-lo, ja que evidentment, una persona que s’ha
passat huit hores treballant (en el millor dels casos) prefereix qualsevol basura evasiva i ridícula de
Steven Seagal pegant tirs, o de Jorge Javier Vázquez cacarejant, abans d’una pel·lícula o llibre de
qualitat, ja que per a això és necessari reflexionar, i en la majoria dels casos aquestes obres ens
recorden la nostra vida de merda. Inclús en el terreny musical, la gent prefereix “escoltar” reggaeton
abans de qualsevol peça de qualitat (com si no hi haguera per a elegir), degut a que el reggaeton
està de moda, se li dóna visibilitat… així és com funciona.

Per tant, si s’entén per persona culta algú que, per exemple, ha llegit El Quixot, coneix la música de
Brahms i s’ha vist la filmografia de Bergman (cuidao, què difícil i snob tot)... dins d’unes dècades, la
concepció social d’allò que és una persona culta, serà qui haja llegit Cincuenta sombras de Grey,
conega la “música” de Daddy Yankee i s’haja vist la filmografia de Tarantino?

Context històric, cultural i literari del segle XIX a Europa

A grans trets, podem dividir el segle XIX en dues meitats: en la primera es produeixen les
revolucions liberals, és a dir, l'ascens al poder polític de la burgesia; en la segona, la majoria de
les revolucions liberals conclouen victoriosament. Aquest conflicte político-social es reflecteix
en la literatura, on podem distingir dos grans períodes literaris: el Romanticisme (primerameitat)
i el Realisme (segona meitat). El Romanticisme (Goethe, Schiller, Poe), amb la seva mentalitat
exaltada, idealista, correspon al període en què la societat europea està immersa en el procés
revolucionari. El Realisme (Balzac, Flaubert, Galdós), d'esperit més assossegat i pragmàtic,
correspon al període en què les revolucions liberals ja han triomfat.

La vella societat estamental deixa pas a una societat de classes. La burgesia substitueix a la
noblesa en el poder: els diners tenen més importància que la sang. En aquesta època
comença el desenvolupament de la indústria, que dóna lloc al naixement d'una nova classe
social: el proletariat industrial. Les pèssimes condicions de vida i de treball del proletariat
porten com a conseqüència greus convulsions socials (enfrontament dels obrers amb la
burgesia), que desemboquen en el naixement de moviments com el socialisme o
l'anarquisme.

En el terreny de les idees, es produeix una crisi del racionalisme i sorgeixen nous corrents de
pensament. A la primera meitat del segle, la Filosofia s'orienta cap a l'idealisme, es valoren
sobretot les forces de l'esperit i hi ha una gran preocupació per la Història (és l'època dels
nacionalismes). A la segona meitat, s'imposarà el positivisme, corrent filosòfic que parteix
dels fets observables. L'experiència és el nou punt de partida del saber.

En aquest segle es produeixen grans avenços en el terreny de la ciència; entre d’ells, cal
destacar la teoria evolucionista de Darwin sobre l'origen dels éssers vius i els descobriments
de Mendel sobre l'herència genètica. A la segona meitat del segle creix l'interès per les
anomenades ciències socials, com la psicologia o la sociologia, que tindran grans
repercussions en la literatura.

En el camp de les idees polítiques sorgeixen grans pensadors com Marx i Engels, autors del
Manifest Comunista, defensors d'una societat justa i igualitària. Aquestes idees seran
portades a la pràctica a principis del segle XX (Revolució Russa, 1917).

Fonts:

• Lengua Castellana y Literatura, 1º Bach. Editorial Sansy
• https://es.wikipedia.org/wiki/Literatura_del_Romanticismo
• https://es.wikipedia.org/wiki/Realismo_literario

Text teatral - Olimpia de Gauges i Xima

XIMA.- (Entrant en un lloc de reunió de dones.) Disculpeu-me, estic exhausta, puc prendre alguna cosa?

OLIMPIA.- Com no, filla! Passa, passa, que a més t’explicaré què fem nosaltres ací i allò pel que lluitem.

XIMA.- Vosaltres? Qui sou “vosaltres”?

OLIMPIA.- Som grups de dones franceses conscients de la nostra situació, que ens reunim en locals
com aquest per debatre i organitzar-nos per combatre aquesta.

XIMA.- I què haveu aconseguit, fins ara?

OLIMPIA.- (Donant-li una tassa de te.) Bé, això depén d’allò que consideres per “aconseguir”: pensem
que cada vegada més dones prenen consciència de la injustícia en que vivim, i hem redactat un
manifest, la Declaració de Drets de la Dona. Perquè tot el que proposen els revolucionaris està molt bé,
però s’obliden d’un petit detall: nosaltres, la meitat de la població. Ara tenim un sistema parlamentari, sí,
però de què serveix si només els homes poden votar i decidir?

XIMA.- I creieu que finalment el govern acceptarà les vostres reivindicacions?

OLIMPIA.- Estem convençudes de què, encara que triguem segles, en algun moment aconseguirem els
nostres objectius, la Història ens donarà la raó.