El Conte de la Serventa

 
     Títol: El   títol original d'aquest magnífic llibre és "The Handmaid's Tale" que traduït al valencià és "El Conte de la Serventa".

      L'autora Margaret Atwood va posar aquest títol en part com a homenatge als Contes de Canterbury de Chaucer, però també en referència als contes de fades i als relats folklòrics: la història que narra el personatge central forma part de l'increïble,  lo fantàstic, igual que les històries relatades de aquells que han sobreviscut a algun succés transcendental.

    Autora: Margaret Atwood va nàixer a Ottawa (Canadà), el divuit de novembre del 1939. És una poeta, novel·lista, crítica literària, mestra i activista política de Canadà. És membra de l'organisme de drets humans Amnistia Internacional i una de les persones que presideixen Birdlife International, en defensa de les aus.
És una autora prolífica, ha cultivat diversos tipus de gèneres literaris i les seues  obres han sigut traduïdes a més de quaranta idiomes.

     Experiència lectora: M'ha agradat moltíssim llegir aquest llibre, és fàcil de llegir. No utilitza un vocabulari molt complicat. És entretingut, i si t'agrada subratllar i analitzar les frases, crec que aquest llibre és idoni.

    Vaig triar aquest llibre per curiositat, en realitat, per la série que tragueren d'aquest llibre. La meua mare no em deixava veure la serie, ja que era per a majors de setge anys, i com jo tenia quinze, no em va deixar veure-la.
   Quan la mestra de literatura ens va deixar triar el llibre que volíem llegir per a nadal, vaig veure una oportunitat per a llegir-me el llibre, i així vaig acabar llegint-lo.

     Fragments que em pareixen interessants: Una de les coses que més m'agrada de llegir un llibre és subratllar frases o dades que em semblen insteressants o que m'agraden, aquest llibre no ha sigut l'exepció.  Una de les coses que em pareix molt interessant és el treball de les Ties. El treball de les Ties consisteix en mantenir, ensenyar i controlar a les serventes. Són dones molt religioses i en la seua societat són honorables i molt respectables.
    Em pareix interesant, ja que aquest llibre fa al·lucions a alguns relats de la bíblia constantment, en aquest cas, el fragment em va recordar a una part de la bíblia que diu: les dones majors han d'ensenyar a les dones joves i viure vides que glorifiquen a Déu.

    Una altra cosa que em va parèixer curiosa és  la situació dels No-bebès. Els No-bebès són bebès que han nascut amb alguna discapacitat o problema, aquests bebès són rebutjats i matats, ja que es consideren un virus per a la societat. Per a la bíblia  la fragilitat, l'enfermetat, el dolor, la discapacitat, la soledat i la mort són injustícies de part de Déu, no obstant és el pecat el que causa el drama d'aquests límits.

 A quin públic recomane el llibre?
Recomane aquest llibre a majors de catortze anys, ja que pot haver-hi situacions complicades i no adequades  que els més petits no comprendrien.

A qui va dirigit el llibre?
Aquest llibre va dirigit a gent crítica,  que sàpiga reconèixer la ironia de la trama en el temps actual.


Opinió: M'ha agradat moltíssim aquesta història i crec que plasma molt bé que passaria si la societat esdevinguera en gent controladora amb pensaments retrógats. Gent que utilitza la por per a controlar a la població.
Una societat que pareix llunyana però podria passar.


Foto1: https://binged.it/2MaSY9s
Foto2: https://binged.it/2M9UTet
Video: https://youtu.be/2AEVE-veHMM
Informació treta de la Bíblia i del llibre : El Conte de la Serventa.

La màquina del temps

Una quarta dimensió

La màquina del temps

Herbert George Wells

Traducció d’Albert Folch i Folch

Estrella Polar, col·lecció La Via Làctia

Barcelona, 2009

144 pàg.

No hi ha cap diferència entre el Temps i qualsevol de les tres dimensions de l’Espai excepte que la nostra consciència es mou al llarg del temps. Però hi ha ximples que no han copsat bé el sentit d'aquest ideal. Hem sentit, tots vosaltres, què hi tenen a dir, sobre aquesta Quarta Dimensió?

Wells, un escriptor britànic, inicia amb aquest llibre un gènere de novel·la, la ciència-ficció, en el qual projectarà la passió de la seua vida: la creació d’utopies. Publicada per primera vegada en 1895, La máquina del temps planteja l’existència d’un món físic al qual s’accedeix per mitjà d’un artilugi científic. L’obra introdueix temes com el comunisme, les visions catastròfiques d’alguns astrònoms i geòlegs o la teoria darwinista de la evolució. És una novel·la amb una història fàcil d'entendre perquè Wells descriu tots els elements al detall, amb un llenguatge clar i senzill i amb una voluntat didàctica, doctrinal i moralitzant. El narrador de la novel·la és un dels personatges que escolten al protagonista contar els seus viatges.

El Viatger del Temps inventa un artilugi per a anar a un altre temps i convida distintes persones a anar a sa casa, la majoria escèptics i preocupats per l’actualitat científica i social de l’època. A través del seu invent, el protagonista narra les seues aventures. Conta que es desplaça amb la màquina a l’any 802.701, amb la intenció de conèixer el futur de la humanitat. Però tot no passa com ell s’espera: és un món en decadència habitat per dos espècies diferents. Amb els seus hàbits de vida, aquests éssers reprodueixen la lluita de classes: uns disposen de tots els recursos mentre que els altres viuen en la foscor, davall de terra. 

En l’obra, sorprén la pèrdua de “qualitats humanes”: quan Weena s'ofega en el mar, els seus companys no fan res per rescatar-la. Això també succeeix amb la intel·ligència i la valentia, que han desaparegut en aquell món. La màquina del Temps, segons pensa una majoria de crítics, és una crida a la responsabilitat dels éssers humans pel devenir de la humanitat. 

Wells té la possibilitat d’imaginar com seran els paisatges en un futur llunyà: Wimbledon, la vall del Tàmesis, Combre Wood, Wandsworth i Batterseaf, entre altres. L’escriptor també introdueix en la trama un museu en ruïnes amb elements coneguts per la civilització del Viatger.

Les persones aficionades a la ciència ficció trobaran en La màquina del Temps una aventura plena de reptes i emocions barrejades amb interessants i desconeguts conceptes matemàtics i filosòfics.

Per a mi, el futur encara és negre i blanc –és una vasta ignorància, il·luminada a trossos casuals pel record de la seva història–. I tinc amb mi, per al meu consol, dues estranyes flors blanques –ara marrons, marcides, aixafades i trencadisses–, per testimoniar que, fins i tot quan la ment i la força havien desaparegut, la gratitud i la tendresa mútua encara vivien en el cor de l’home. 

Tràiler de The Time Machine, una pel·lícula britànica del 1960, basada en la novel·la de H.G. Wells:

Per saber-ne més:
https://nxifra.wordpress.com/2013/01/19/la-maquina-del-temps-h-g-wells-1895/

http://cat.bloctum.com/karlamoreno1a/2008/04/18/resum-hgwells-la-maquina-del-temps/

Mar Miralles Lozano

El vigilant en el camp de sègol

“Algunes coses haurien de ser sempre com són. Hauries de poder-les ficar en una d’aquelles vitrines de vidre i deixar-les estar.”

Benvinguts i benvingudes a la ressenya del llibre El vigilant en el camp de sègol, de l’escriptor nord-americà J.D.Salinger. Hui aconseguiré que vos enganxeu a aquesta història. Ja m’ho agraireu després.

Abans de tot, he de posar-me tècnica. El vigilant en el camp de sègol va ser publicat per primera vegada l’any 1951 als Estats Units. Xavier Benguerel es va encarregar de traduir-lo al català l’any 1965 sota el títol L’ingenu seductor, per l’editorial Club Editor i, més tard, el 1990, ho feren Ernest  Riera i Josep Maria Fonalleras i va ser publicada per l'editorial Empúries.

Quan es va publicar aquesta obra, va provocar molta controvèrsia per l'ús de paraulotes i pel retrat que fa de la sexualitat i de l'angoixa del protagonista. Amb tot, ha estat una obra que ha tingut una gran influència en la narrativa posterior, és més, es considera un clàssic de literatura anglesa.

Ara sí que sí, al que interessa.

Aquesta novel·la, contada en primera persona, és el que li explica el protagonista Holden Caulfield de 17 anys, al seu germà major, del seu viatge de tornada a casa per les vacances de Nadal, ja que estudia a un internat anomenat Pencey, localitzat a Agerstown, Pennsilvània. Realment el motiu de la tornada tan precipitada (a 3 dies de finalitzar les classes) és que l’han expulsat del col·legi per haver suspés quatre assignatures de cinc, és a dir, totes menys l’anglés. A més explica que és un acte habitual a Pencey per mantenir un alt nivell acadèmic (és prou realista el llibre, no?). Per tant, el retorn és d’amagat perquè els seus pares no tenen ni idea de res; ni que ha suspés tantes assignatures ni que torna abans del previst.

La decisió de marxar de sobte, apareix després d’una baralla amb el seu company d’habitació i una pròpia reflexió on reconeix que estar allà el fa sentir trist i solitari. Fa la maleta i se’n va, però no sense cridar pel passadís: “Que dormiu bé, imbècils!”.

El seu pla és tornar a Nova York, on viu la seua família, quedar-se en un hotel econòmic i esperar fins dimecres, quan tornaria a casa una vegada els seus pares ja hagueren llegit la carta del director explicant el motiu de l’expulsió. Però a mesura que van passant els dies, es pot observar que res del planejat ix com hauria d’eixir. No és un viatge gens senzill, la veritat.

Al llarg del llibre, el protagonista opina sobre temes diversos com la religió, el sexe, la prostitució, els records, l’afrontament de la mort, l’escola, els diners, la hipocresia… Aquest últim pareix el seu favorit, perquè creu que la majoria de persones i, fins i tot les coses, són hipòcrites. Resumidament, és un hater de la vida. L’únic que estima és la seua germana xicoteta, Phoebe, i s’enrecorda molt del seu germà Allie, dos anys menor que ell, que va morir de leucèmia.

El títol de l’obra és explicat cap al final (tranquil·litat, que no faré spoilers) quan Holden i Phoebe parlen sobre un poema de Robert Burns que diu: “Si un cos troba un cos quan ve pel camp de sègol”. Al principi, Holden creu que diu “Si un cos agafa un cos quan ve pel camp de sègol” i decideix que vol ser vigilant d’un camp de sègol, un ofici inventat per ell que consisteix a agafar a la gent que va pel camp i no veu el precipici, on estaria ell, per evitar que caiguen. Interessant.

Que voleu que vos diga, a mi m’ha encantat la forma en la qual l’autor crea el llenguatge del protagonista i totes les situacions que l’envolten, que d’alguna manera ens fa entendre la seua actitud cap al món i ens podem identificar amb la majoria de les opinions que té sobre el que li ocorre. Crec que és un llibre molt complet i que sobretot està dirigit a la joventut pel vocabulari i la forma en què estan descrites les coses, encara que té també aspectes madurs.

Sí, el recomane, totalment, com a lectura escolar i com a personal, perquè, sonarà estrany, però m’he rigut, he reflexionat i m’he identificat al 100% amb la història.

Si amb el que t’he contat, no tens ganes de llegir-lo (que ho dubte), tranquil·litza’t que potser trobaràs el teu llibre (serà per llibres!).

Ens veiem a la pròxima!

Tràiler de la pel·lícula Rebel in the rye (2017) de Danny Strong.

Informació:

https://ca.wikipedia.org/wiki/El_vigilant_en_el_camp_de_s%C3%A8gol

Imatge:

https://www.lafinestradigital.com/2013/01/24/el-vigilant-camp-de-segol/

La noia de les taronges

Vaig a fer una crítica sobre el llibre La noia de les taronges de l’autor Jostein Gaarder (Oslo, 1952) que és un dels escriptors més destacats del seu país. Aquest llibre comença amb un fragment que diu així: “El meu pare va morir fa onze anys. Jo aleshores només en tenia quatre. Em pensava que mai més no en sabria res, però ara estem escrivint un llibre plegats”. En aquest primer fragment ja introdueix com serà l’estructura del llibre, el seu pare i ell escriuen un mateix llibre a la vegada, encara que ell estiga mort. La noia de les taronges és un llibre que parla de l’amor i de la vida. Quan el pare parla de l’amor en la carta que escriu dirigida al seu fill, uns dies abans de morir per una malaltia ràpida, utilitza molt les descripcions detallades i expressions prou sentimentals. Per altra banda, quan parla de la vida, fa una reflexió prou dura però que al mateix temps és molt bona fer-la. Li pregunta això al seu fill: “Què hauries triat si n’haguessis tingut l’oportunitat? Hauries optat per viure una estoneta a la Terra perquè després te’n traguessin i t’ho prenguessin tot per no tornar-hi mai més? O ho hauries refusat?”

La meua experiència lectora amb el llibre de La noia de les taronges ha tingut dues parts. Al començament se’m va fer un poc pesat, perquè feia moltes explicacions científiques i també s’enrotllava escrivint històries que arribava un moment que cansaven. Però, quan vas llegint més, el fil de la història et porta a que no pares de llegir, per tant, jo diria que és un llibre que has de llegir prou per seguir la història i la reflexió que fa al final, que és una mena de conclusió.

Recomane aquest llibre a les persones que li agraden les històries que s’apropen a la realitat o que es basen en històries de la vida real, a més si t’agraden els llibres amb una finalitat, com per exemple aquest que fa una reflexió i a més et diu que aprofites al màxim la teua vida, aquest és el teu llibre!

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jostein_Gaarder

CIMS BORRASCOSOS, D'EMILY BRONTË

Cims Borrascosos (Wuthering Heights en l’anglés original) és una novel·la ambientada en l’any 1801 escrita per Emily Brontë, sent aquest el seu únic treball en narrativa. (Poemes d'Emily Brontë ací).

Aquesta novel·la dóna començament amb la mudança del narrador, Lockwood, a un lloc conegut com la Granja dels Tords, que té com a propietari al malhumorat Heathcliff. Quan, per una tempesta de neu, es veu obligat a quedar-se a la residència del seu casolà a dormir i el fantasma d’una tal Catherine no el deixa dormir, decideix demanar-li a la seua criada, Nelly Dean, que li conte la història de Catherine y Heathcliff. La senyora Dean ens contarà una història plena d’amor, odi… i venjança.

Li tenia moltes ganes a aquest llibre des de feia ja temps. El vaig comprar de segona mà a març del 2018, i vaig començar a llegir-lo immediatament. Però quina va ser la meua sorpresa al descobrir que… traduïen els noms propis! I no em refereixc a noms com Cims Borrascosos o Granja dels Tords, no… Em referisc a que a Catherine li deien Catalina; a Edgar, Eduardo! Vaig deixar eixe llibre en un tres i no res. Aquest desembre vaig tindre l'oportunitat de llegir-lo de nou amb els noms originals, i l'experiència, certament, va ser millor.

Jo recomanaria aquest llibre a tota persona que li agrade l’Anglaterra del segle XIX, ja que retracta molt bé eixe tipus de societat i les jerarquies que hi havien, i a tota persona que li agrade una mica de drama.

Ressenya de La senyora Dalloway

“Siendo dos veces más inteligente que Dalloway, Clarissa tenía que verlo todo a través de los ojos 
de Dalloway, lo cual es una de las tragedias de la vida matrimonial. Dotada de criterio propio, tenía
que citar siempre las palabras de Richard, ¡como si uno no pudiera saber, al pie de la letra, lo que
Richard pensaba gracias a leer el Morning Post por la mañana!” (p. 80)

Virginia Woolf va nàixer a Londres al 1882 en el si d’una família acomodada, i en la seua joventut va
entrar a formar part del grup de Bloomsbury, una associació d’intel·lectuals progressistes, per a poc
després casar-se amb amb Leonard Woolf, amb qui va fundar l’editorial Hogarth Press. Després de
diverses etapes marcades per trastorns mentals greus, va suicidar-se en 1941, considerant-se una
càrrega per a les persones a les quals estimava.

L’obra que va deixar-nos aquesta escriptora, una de les més destacades de la primera meitat del
segle XX i promotora de la literatura feminista, és densa i complexa: des de cartes, assajos i diaris
fins a novel·les, entre les que destaquen Les Ones, Al faro, Orlando i la que ens ocupa ara, La
senyora Dalloway, publicada en 1925.

Es tracta d’un llibre que conta dues històries simultànies, desenvolupades en només un dia (no hi
ha divisió en capítols), unides per un mateix personatge, el doctor Sir William Bradshaw, per una
banda psicòleg de l’ex-soldat de la Primera Guerra Mundial Septimus Smith, i per l’altra amic del
matrimoni acomodat Dalloway.

Ambdues històries tenen tant de crítica social com d’estudi psicològic de personatges. Septimus,
un home casat turmentat pels records de la guerra, que es sent culpable per la mort d’un amic al
front. Clarissa, una dama de societat atrapada en si mateixa i en les convencions del seu grup social,
té probablement més d’un element autobiogràfic de l’autora.

No podia evitar pensar en El ángel exterminador quan llegia les situacions que es donaven en les
hipòcrites reunions de societat, que Woolf tanca en una atmosfera malaltissa i desassossegant,
excessivament descriptiva, ja que en realitat “no passa res” i passa tot, l’autora analitza els dimonis
de la vida quotidiana, allò que es troba darrere de les aparences.

Com a conclusió, considere que aquesta és una novel·la que varia molt depenent de l’edat a la que
la lliges: ara em sembla interessant, però tinc la sensació de que no m’assabente de moltes coses,
segurament si la llegira de nou dins d’un parell de dècades m’agradaria molt més.

“...el día londinense acababa de comenzar. Igual que una mujer que se ha quitado el vestido
estampado y el delantal para ataviarse de azul y adornarse con perlas, el día había cambiado, se
había despojado de telas gruesas, se había puesto gasas, se había transformado en atardecida, y,
con el mismo suspiro de satisfacción que exhala una mujer al dejar caer las enaguas al suelo, se iba
aliviando de polvo, calor, color.” (p. 158)

 Nicole Kidman interpretant a Woolf en la pel·lícula The Hours.