dimecres, 14 de novembre del 2018

ALDA LARA

Resultado de imagen de ALDA LARAALDA LARA

Alda Ferreira Pires Barreto de Lara Albuquerque és una escriptora, poetessa i contista angolesa. Va néixer a Benguela el nou de juny del 1930. 

Lara va escriure les seues obres en portugués, idioma oficial d'Angola, a causa dels mecanismes culturals, socials i polítics que es remunten a la història colonial.
Ve d'una família portuguesa adinerada. Va rebre una  cristiana, va assistir a una escola per a dones en Sá da Bandeira abans de mudar-se a Portugal per finalitzar la seua educació secundària.
Va tenir una vida estudiantil activa i va començar la seua carrera com a escriptora publicant poesia a la revista literària Mensagem, destinada a africans. Després, va assistir a la Universitat de Coimbra (institució portuguesa d'ensenyament superior situada a la ciutat de Coimbra) i va obtenir el títol de metge. Es va casar amb l'escriptor moçambiqués-portugués Orlando Albuquerque, amb qui va tenir els seus quatre fills.
Temps després se'n va anar a viure una altra vegada a Moçambic el 1961, després d'haver viscut a Portugal durant tretze anys. No obstant això, el seu retorn seria efímer, ja que va morir el trenta de gener del 1962 a Cambambe. Va ser el seu marit qui es va encarregar de recopilar i publicar les seues obres.
Alda Lara és una referència cultural a Angola i els seus poemes reflecteixen la lluita per la independència del seu país. Alda denúncia en els seus escrits la precària situació laboral que vivien els angolesos en l'època de la colònia. Destaca el seu paper polític en la lluita contra els portuguesos.



PORTUGUÉS                       CASTELLANO VALENCIANO
           
E apesar de tudo,
Ainda sou a mesma!
Livre e esguia,
filha eterna de quanta rebeldia
me sagrou.
Mãe-África!

Mãe forte da floresta e do deserto,
ainda sou,
a Imã-Mulher
de tudo o que em ti vibra
puro e incerto...

A dos coqueiros,
de cabeleiras verdes
e corpos arrojados
sobre o azul...
A do dendém
Nascendo dos braços das palmeiras...

A do sol bom, mordendo
o chão das Ingombotas...
A das acácias rubras,
Salpicando de sangue as avenidas,
longas e floridas...


Sim!, ainda sou a mesma.
A do amor transbordando
pelos carregadores do cais
suados e confusos,
pelos bairros imundos e dormentes
(Rua 11!... Rua 11!...)
pelos meninos.


de barriga inchada e olhos fundos...

Sem dores nem alegrias,
de tronco nu
e corpo musculoso,
a raça escreve a prumo,
a força destes dias...

E eu revendo ainda, e sempre, nela,
aquela
Longa história inconsequente...

Minha terra...
Minha, eternamente...

Terra das acácias, dos dongos,
dos cólios baloiçando, mansamente...
Terra!
Ainda sou a mesma.

Ainda sou a que num canto novo
pura e livre,
me levanto,
ao aceno do teu povo!   
Y a pesar de todo,
¡Aún soy la misma!
Libre y esbelta
hija eterna de tanta rebeldía
Gané
¡Madre África!

Madre fuerte del bosque y del desierto,
Aún soy,
la Imán-Mujer
de todo lo que en ti vibra
puro e incierto ...

La de los cocoteros,
de las cabelleras verdes
y cuerpos arrojados
sobre el azul …
La de la palma
Nacimiento de los brazos de las manos de las palmeras…

La del sol bueno, mordiendo el suelo de las Ingombotas…
La de las carícias carmesí,
Salpicando de sangre las avenidas,
largas y floridas …

¡Sí!. aún soy la misma.
La del amor transbordado  
por los cargadores del muelle
los sudorosos y confusos,
por los barrios inmundos y durmientes
(Calle 11! ... Calle 11! ...)
por los niños.

de barriga hinchada y ojos profundos …

Sin dolor ni alegría,
de tronco desnudo
y el cuerpo musculoso,
la raza escribe a plomo,
la fuerza de estos días …

Y yo repetía aún, y siempre, en ella,
aquella
Larga historia inconsecuente …

Mi tierra…
mia eternamente…

Tierra de las caricias, de los dongos,
de los cólios oscilantes, mansamente ...
Tierra!
Todavía soy la misma.

Aún soy la que en un rincón nuevo
pura y libre,
me levanto,
¡al acento de tu pueblo!
I malgrat tot,
Encara sóc la mateixa!
Lliure i esvelta
filla eterna de tanta rebel·lia
Vaig guanyar
Mare Àfrica!

Mare forta del bosc i del desert,
encara sóc,
la imant-Dona
de tot el que en tu vibra
pur i incert ...

La dels cocoters,
de les cabelleres verdes
i cossos llançats
sobre el blau
La de la palma
Naixent dels braços de les mans de les palmeres ...

La del sol bo, mossegant el terra de les Ingombotas ...
La de les carícies carmesí,
Esquitxant de sang les
avingudes,
llargues i florides ...


!, encara sóc la mateixa.
La de l'amor transbordant
pels carregadors del moll
els suats i confusos,
pels barris immunds i dorments
(Carrer 11!... Carrer 11!...)
Pels nens.
De panxa unflada i ulls profunds ...

Sense dolor ni alegria,
de tronc nu
i el cos musculós,
la raça escriu a plom,
la força d'aquests dies ...

I jo repetia encara, i sempre, en ella,
aquella
Llarga història
inconseqüent ...

La meua terra ...
Meua eternament ...

Terra de les carícies, dels dongos,
dels còlics oscil·lants, mansament ...
Terra!
Encara sóc la mateixa.

Encara sóc la que en un racó nou
pura i lliure,
m'aixeque,
A l'accent del teu poble!

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...