Em dic Dodola. Dodola és la deessa de la pluja del llunyà Nord-oest. Sóc filla del germà menut del rei del poble en què vivim.
Un dia qualsevol, arribà mon pare a casa, més alterat que mai, i ens anuncià les paraules del seu germà. Deia que el poble hi havia sequera des de feia massa mesos i que si no feia res, ens tirarien del poble, juntament amb uns quants veïns més, ja que per la mancança de pluja escassejaven pràcticament tots els recursos propis del poble.
Ens donaren tres dies. Com que eren tots molt religiosos i creien en Dodola, deessa de la pluja, els meus pares em despullaren i em cobriren amb plantes i flors i després em conduïren per tot el poble en una desfilada. Girava i girava amb els braços ben estesos, com les aspes d’un molí, metre les dones m’arruixaven amb aigua salada, esperant que els déus dels cels s’obriren i ens donaren pluja, però no va passar.
Al tercer dia, mentre dessallotjàvem, em vaig girar a mirar el cel, ja que, malgrat ser de dia, escassejava també la llum. Vaig veure tot el cel cobert per núvols negres i em vaig adonar que, setmanes enrere, havia llegit en un dels llibres de l’oncle sobre Dodola, que sempre que els membres del poble li demanaven pluja, ella invocava els núvols més obscurs.
Vaig eixir corrent de casa i cridant al poble que aquell dia sí plouria i que la desfilada no havia estat inútil. Però tots estaven enfadats amb mi i deien que la desfilada sols ens havia servit per a embrutar el cel i que ara no tinguèssim ni tan sols llum. La major part del poble era analfabeta i no en tenia ni idea d’aquest llibre.
Jo vaig aprendre a llegir quan em van voler portar al palau del sultà per a fer-lo servir com una una més de le les seues centenars de dones. Ma mare em tragué del palau dos anys després, quan van aconseguir convèncer l’oncle per a prestar-nos diners.
Quan ja estàvem buscant algun lloc on passar la nit, vam escoltar els passos dels nostres veïns, inclós l’oncle. Aquest últim s’apropà als meus pares i els diguè que ja podien tornar, que ja havia plogut, i es girà a mirar-me.
M’acussaren de bruixa.
Bruixa, “per saber coses que ningú sabia”. Quan vaig voler justificar-me dient la raó d’aquesta informació (que havia llegit amagada al bosc una nit, ja que le les dones ho tenim prohibit) va ser aquesta la raó per la qual ni tan sols hi haurà judici.
Hui em penjaran a la plaça, o pot ser em llançaran al foc. Mai he temut a la mort, no m’importa morir: deteste el meu poble, el meu oncle i els meus pares. Els meus pares sempre ofrenen el meu cos com a moneda de canvi. Sols espere que, amb la meua mort, amb la pèrdua de la seua moneda de canvi, s’adonen del que està passant i que comence amb ells una revolució per la lluita contra les injustícies i les morts de tantes dones innocents. No m’importa morir perquè aquest revolució la podria haver començat jo, encara sent totalment conscient de com hauria acavat, sols per a poder sentir-me en pau amb mi mateixa, contenta per abandonar aquest món tan…, i desfeta a la vegada, per no poder seguir lluitant.
DODOLA
