dimecres, 27 de març del 2019

El misteri de la mort



Tinc por quan pense on acabaré quan el meu cos no siga capaç de suportar-me. Sé que arribarà el moment que els meus òrgans deixaran de funcionar i em moriré. Però, per què he de morir-me? No entenc el sentit de la vida.
A l’escola ens han ensenyat que les funcions vitals dels éssers vius són nàixer, créixer, reproduir-se i morir. Després que un nadó ix del ventre de sa mare, es desenvolupa i es fa madur. Des del primer moment, ens ensenyen a parlar i a escriure, anem a l’escola, l’institut i la universitat, adquirim coneixements i ens formem per a ocupar un lloc de treball.
Amb una esperança de vida de 85 anys, més de la meitat d’eixe temps ens el passem fent feina. També estimem, odiem, gaudim i plorem, experimenten emocions que vivim tan intensament que sovint ens oblidem dels sentiments de les persones que tenim al nostre voltant.
Fa temps vaig tindre un malson que no oblidaré mai. Era la festa de final de curs de l’escola, i la meua amiga Belén va vindre corrents a dir-me que uns homes havien assassinat el meu germà. Vaig buscar a ma mare, que tenia el cap de Jordi en les seus mans: l’havien decapitat. Em vaig despertar, estava en xoc. La impressió em va durar molt. De fet, abans, quan cada any apagava les espelmes del pastís d’aniversari, només desitjava una cosa: ser immortal.
Recorde que em passava vesprades plorant i pensant que algun dia tot s’acabarà. Ara, en la classe de Filosofia sobretot, solc parlar d’aquest tema amb la meua amiga Berta. Ella es riu però no té respostes a les preguntes que li faig i m’acompanya en eixos dubtes. No m’importa parlar de la mort, però sé que hi ha molt poca gent capaç de mantenir una conversa sobre el tema.
Sóc jove i confie tindre molta vida per davant, però no estic lluny de la idea de la mort. Ara mateix, ma tia Amparo està molt malalta. Vaja, està morint-se. Sembla estrany, però encara que jo seguisc viva, hi ha alguna cosa en mi que sent que s’apaga. Pense de seguit en ella, com deu estar i què deu sentir.
Només tenim una vida: doncs aprofitem-la! Sovint em calfe el cap quan pense què pot haver més enllà del que coneixem, però sé que només conec una part molt petita del que hi ha en el món. I la mort és encara un gran misteri.

València, 22 de març del 2019


Mar Miralles Lozano

L'OBLIT

L’oblit



PODEM VIURE MILLOR AMB L’OBLIT?



Gràcies a l’oblit podem oblidar allò que ens fa mal, podem oblidar allò que ens ha fet mal, podem oblidar allò que ens ha causat por en la vida. Per aquest motiu hem d’oblidar, oblidar per a tindre una vida perfecta per a obtindre una vida preciosa i encantadora.
Hem de ser forts en aquesta vida i somriure a tothom. No desitjar el mal a ningú encara que t’haja fet mal a tu.
Hem de deixar-nos portar, hem de disfrutar la vida, ja que són dos dies comptats amb els dits de les mans. Hem de ser savis i aprendre del passat.
Però sobretot hem de saber dir NO a qualsevol persona, amic, amiga o fins i tot a família que ens faça mal.
Si no pots amb ell/ella, crida, crida tan fort com pugues, fins rebentar els cristalls de les finestres, que qualsevol persona hi anirà a ajudar-te, mimar-te i cuidar-te.
En aquest moment, és quan t’adones qui t’estima i qui no, qui vol estar amb tu i qui no. Pensa però sobretot oblida.


La mort


Quin fet és més desconegut que ella? O el que passa després d'ella?

Tristessa. Plors. Trages negres. Flors. Silenci. Plors. Silenci. Plors.

Silenci.

Silenci.

...

Sabem, òbviament, el que vivim, veiem o ens conten; però, què ens van a contar sobre el que no veiem, el que no veu ningú? El que passa quan morim. El que passa a ser, qui mor.

Fa temps, vaig decidir no pensar-hi més, sabent que és inútil preguntar-me tot aixó perquè són qüestions que no podré resoldre mai. Són qüestions que no tenen més funció que avançar el procediment per arribar a la pròpia resposta.

Però, què es sent a l'estar mort? Res? Com es pot no sentir res? Com es sent el no ser res?

Ser.

Res.

Ser?

Res?

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...