Malgrat això, Hades vol les lleis iguals

Hades es trobava en el seu regne observant a traves d’una gran esfera l’hivern que hi havia

al món. Es fixà en la gent que vivia el seu dia a dia, la que terminava amb la vida d'altres. Es fixà en el pobre que implorava per un tros de pa, en l'esclau que anisava la seua llibertat, en les dones que cuidaven als seus fills i en el rei que es creia déu.

De sobte Hades va riure.

Persèfone el mirà confusa ja que comptades vegades el déu de la mort es reia.

-Per què et rius? -Va preguntar plena de curiositat.

-OH! Vols  saber-ho “Pandora”?

-Acabes de fer una broma? Tu no ets Hades...

-Vine -l'agafà de la mà amb un somriure estranyament càlid en el seu rostre- Què veus?

-Gent, molta gent -Va contestar Persèfone.

-I ara? -Va passar la mà per damunt de l’esfera, que va canviar a l’escena d'un assassinat, la dona es va sorprendre.

-Una persona robant-li la vida a un altre- Persèfone mirà capficada a Hades, ell es va riure.

-Eixa és la gràcia!! Es creuen poderosos per acabar amb l'existència terrenal d’un altre, però en el fons l'assassí acabarà com l’assassinat -va callar durant uns segons- en el meu regne.

-Um….ja entenc -va assentir amb el cap.

-Tot dóna el mateix, per això valore a la gent que defèn els ses ideals sense fer mal a ningú, és admirable.

Autora il·lustració: Sinex13

-Oh! Com aquella dona que desafia a un rei per a sepultar el seu germà?

-Exactament, bella estimada.

-Com...s’ha nomenava? Començava per A….An…

-Antígona.

-Sí! Moltes gràcies -Va mirar a Hades i el va agafar la mà- I….ella….està ací?

-A l'igual que el rei que la va condemnar.

DE LA MATEIXA SANG

Antígona', de Marie Stillman.

Vaig caure per un clot quan tenia tres anys. 

Des d'aleshores veig la vida molt diferent a les altres persones, amb més colors, amb més positivitat...  Anem a deixar-ho en diferent, molt diferent. 

També recorde quan vaig tindre el meu primer aniversari. Em van regalar uns xapins rojos per  aprendre a caminar, sí, vaig caure amb ells un parell de vegades, però sempre em tornava a alçar. 

Des de aquell moment ma mare sempre m’ha ensenyat que nosaltres som filles de la lluna, que la lluna ens parla a través dels somnis, visions, a través de l’univers. 

Jo sempre vaig veure a ma mare com a la millor de les bruixes. Em sanava amb sols tocar-me amb les seues mans i més endavant em va ensenyar a sanar-me a mi mateixa.

Uns quants anys després va nàixer altra bruixeta, altra amazona d’Artemisa, la meua germana, altra protegida de la lluna, el nostre aquelarre havia crescut. La Mare Terra i el costat roig de lluna ens protegien,ens protegien dels pensaments nocius, de la maldat, de la violència  que hi havia al món. 
Cadascuna de les tres ens aportàvem mútuament el que el nostre nom predicava: la meua germana, el seu nom significa "infinit", Amara, "la meua infinita alegria", la meua mare Yllenhoank, el seu significa  “Om” el so del l’univers, el so de la meua vida i per últim jo, Ahinsa, significa “No violència” en sànscrit, el llenguatge dels àngels. 
Les tres fórem enviades a aquest món per a cambiar-ho, per a millorar-ho, per a mantenir-lo viu. 

Som les nétes de les bruixes que no van poder cremar.

Gala

Des d'Antígona

“I si abans del temps moro, jo dic que això és un guany. 

Perquè qui viu, com jo, enmig de tantes desgràcies, ¿com no hi guanya morint?”

S’obriran les presons a qui hi és per no callar,

amb la passió d’un vent que recorre muntanyes.

Perquè obro el finestral

i només veig robòtica, als dies grisos.

però, quan el temps ens parla,

ens diu que és nostre,

mor el llop i amaneixen feres i colors,

i estimem, a la gent ordinària,

les capacitats extraordinàries.

Pàtria és acaronar

la teva àvia quan plora

amb un crit naixent de les llàgrimes:

mai més, enlloc, contra ningú.

Per una vida que valga

la pena ser viscuda.

David Ortíz

"Si encara...

I.E.S Francesc Ferrer I Guàrdia, 3 d'octubre.

"Si encara et sembla que faig coses boges, potser el boig és qui em condemna per bogeria"

Potser estic boja, potser isc al carrer a lluitar per una bogeria. Potser la violència contra un poble que lluita amb les mans alçades i de forma pacífica siga el que s'ha de fer, i la cultura de la por haja de dominar les nostres vides. Potser tindre'ns enganyades en una democràcia que sembla una dictadura siga efectiu, i potser el poble s'ho crega. Teniu raó, és una bogeria; però pegar amb porres i llançar bales de goma a persones majors i xiquets, que l'única cosa que volen és poder fer servir el seu dret a decidir no ho és, clar que no; ells només es defenen de les bèsties que volen justícia. Potser les dones haurien d'haver tancat la boca i assumir que mai arribarien a tindre els mateixos drets que els homes. Potser la societat fóra justa amb elles, deixant-les sense fills, torturant-les, furtant-les la seva dignitat, tancant-les en centres psiquiàtrics, perquè, com no, estaven boges, tan boges que lluitaren amb totes les seves forces, i donaren la vida pels drets de les que vindran. I gràcies a elles ho vam aconseguir, però com no, quines boges.
Potser enfrontar al poble siga el que volen, és el millor per a controlar-nos. Potser ser egoista és la clau per a sobreviure en aquesta societat i lluitar no servisca per a res, i ens manipularan com vulguen.

I potser tot el que he dit siga al revés i vosaltres sigau els imbècils.

Delfina