Tothom plora

Xim va pensar que si només les dones tenien dret a les llàgrimes, quan un home noble i generós és traït i penjat per aquell que ostenta el màxim atribut de noblesa, significava que el món estava mal fet. «Potser ploren perquè elles no es fan solidàries d’aquesta vergonya, va pensar». Quim va caure adormit amb un son profund.

Tenia visions, escoltava de manera repetitiva les burles de Conrat Llança i la resta de persones que en algun moment s’havien rist d’ell quan manifestava els seus sentiments. Pegava voltes en el llit i la suor li baixava pel front. Desesperat, va obrir els ulls i es va incorporar, estava fart. Hi havia coses que no el deixaven ser com volia, no entenia per què no podia expressar-se com les dones. Per què podien plorar i ell no? Se sentia sol, no trobava respostes, estava angoixat. Va tornar a plorar, seguia actuant com una dona.

Però des de ben menut, Quim sabia que era un xic. Va créixer, tenia pèls, la seua veu i els seus genitals eren indubtablement masculins. Però aquella nit els pensaments se li van creuar. «Què em passaria si un dia estiguera dins un cos femení? Em deixarien expressar-me com sóc?», va pensar. Després de pegar-li voltes hores i hores, ho va veure clar. Havia decidit que des d’aquell dia seria una altra persona, ignoraria les crítiques i manifestaria sense vergonya els seus sentiments.

Mar Miralles Lozano

Crítica del Jardí dels cirerers

Dijous, 29 de novembre vam assistir a la representació d’El jardí dels cirerers, una obra del dramaturg rus Anton Txèkhov adaptada per Manuel Molins. Es tracta d’una obra de teatre característica de finals del segle XIX que descansa en tres pilars: el temps, la casa i la família. En l'obra, l’escenari de la sala del Micalet està al mateix nivell que el pati de butaques, i els actors i les actrius entren i ixen per totes les portes. Eixa disposició fa que l’espai semble molt més ample i converteix l’escenari en la llar familiar.

Per a canviar d’escena s’escolta la mateixa sintonia, però en la representació també s’escolten altres sons que donen més versemblança a les accions. Quan estan al jardí i al riu se senten cants d’ocells, mentre que a la casa només s’escolten les veus dels personatges. La majoria dels actors i les actrius exageren molt les seues emocions de dolor, alegria i tristesa. I encara que no vi ha un protagonista principal, l’alcoiana Pilar Almería és la millor intèrpret, tant per la seua potència a l’hora de parlar com per l'autenticitat en el seu paper de mare de família.

En tot moment l’equip d’il·luminació ambienta cada escena: quan és de dia els llums tenen més potència i de nit s’enfosqueixen.

El vestuari es correspon amb l’aristocràcia russa: les dones, amb vestits amples, porten monyos recollits i sabates amb taló baix. Els homes duen tratges obscurs i, llevat del majordom, van sense corbata.  

La interpretació de la companyia i la professionalitat de l’equip tècnic convertir el teatre en una experiència ben positiva per a aprendre valencià i literatura universal. Hem après que calen moltes hores de treball per a representar una obra com aquesta.  

València, 3 de novembre del 2018

Mar Miralles, Cristina Marzo, Carla Benedicto i Nelson Prato