diumenge, 3 de febrer del 2019

COMENTARI LLIBRE DE LLECTURA


L'ESTRANGER

TÍTOL: El títol original d'aquest llibre és "The stranger" que traduït al valencià és "L'estranger".

L'autor el que vol és descriure de forma detallada els valors del món contemporáni, de com Europa va quedar després de la guerra.
Meursault, que és el protagonista que intenta trobar una manera de com viure en aquesta etapa, ens ensenya que va ser molt dura, pel que fa al desencant front a la vida, el avorriment i sobre tot, el que vol és portar-nos a una profunda reflexió sobre la importància de trobar-li el sentit a la vida.

AUTOR: Va nàixer a Argelia en 1913 i va morir a França a l'any 1960. Va ser novel·lista, dramaturg, assagista, filòsof, actor i periodista. Va ser considerat unes de les figures intel·lectuals més importants d'Europa al finalitzar la II Guerra Mundial.
Va formar part d'una família de imigrants francesos a Argelia. A més a més, va intentar estudiar filosofía en la Universitat d'Argel i no va poder terminar-la perquè es va posar malalt de tuberculosis.

EXPERIÈNCIA LECTORA: El llibre ha estat molt interessant, m'ha agradat moltíssim.
Conta moltes coses de la història pasada i especialment dels fets de la posguerra. Aleshores, al mateix temps de que et centres en una història amb un protagonista que está narrant els fets, aprens més de les époques pasades del món.

No és un llibre complicat de llegir, és simple, no conté arcaismes del segle XX, i es pot entendre totes les paraules a la perfecció.
Em va fer molta curiositat la portada, el dibuix i la contraportada, amb un xixotet resum del llibre, i vaig dir... I per què no?

RECOMANACIÓ:  El recomane a xiquets de 15 i 16 anys, perquè ja tenen la suficient capacitat  d'entendre i comprendre les situacions de la vida. A aquesta edat comencen a veure el món d'una altra manera, tal i com és, a valorar més la vida. A més a més, de que si són menors de 15 no entendríen moltes coses encara per les situacions que narra Meursault, el protagonista.

AQUEST LLIBRE VA DIRIGIT...:  Aquest llibre va dirigit cap a les persones que li agraden molt els llibres d'història i drama, que li agrade reconèixer i aprendre de la vida.

OPINIÓ: Aquest llibre m'ha agradat molt ja que tots els fets que conta l'autor, la majoría són reals, molts d'ells pasen en el nostre present. L'autor vol relacionar i que relacionem el passat amb el futur.
M' ha donat molta curiositat el fet de que quan mor la mare del protagonista, la seua vida canvia completament, ja no és ni feliç ni està trist, és com si no tinguera cap expressió front a les coses que li ocorren. I això em pareix molt semblant al que ocorreix a l'actualitat. Aquesta és una societat sense valor.


Bruixeria

Vaig córrer traient forces que no sabia que tenia. Les meues cames no podien deixar d’avançar a gran velocitat. Notava com l’aire fred m’esquinçava la cara i em congelava el cos, que a la vegada, s’escalfava per l’exercici que realitzava en aquell moment. La meua respiració era cada vegada més accelerada. Només podia escoltar les fulles i les branques que trepitjava, la sang que corria a gran velocitat per les meues venes i l’aire que sortia per la meua boca. Hi havia moments que no recordava per què corria d’aquesta manera, però la imatge no acabava de desaparéixer. Era imborrable. Només volia escapar i oblidar.
Tres dies abans vaig començar el curs a un institut nou. La meua família i jo ens hem mudat a un poble xicotet i perdut que no sé dir on està, perquè a la meua mare l’han enviat ací a treballar. És professora d’història i ací tenien una vacant per una jubilació. Diu que serem feliços, però ací la gent és molt estranya, se’m queden mirant com a la “forastera” que sóc. Ho odie. He deixat la meua vida sencera i he de tornar a començar. Fastigós.
L’institut és súper xicotet i fosc. Qui havia de decorar-ho no va anar a treballar aquell dia o qualsevol cosa així. Conec a poca gent, més ben dit, conec a dues persones. Una és Janina, una xica d’ulls verds i cabell pèl-roig. És prou simpàtica i amb molt d’estil. Va ser la primera persona que vaig conéixer. Va ser al passadís, abans d’entrar a classe. L’altre és Andreu, un xic ros, prim i alt, és el millor amic de Janina. Ella me’l va presentar poc després d’haver-nos conegut. Crec que són la poca gent decent d’aquest poble. O això pensava.
Els dies ací passen molt lentament. Hi ha poques coses a fer en aquest lloc. Què fa l’adolescència en localitats com aquestes? Doncs fins ara no tenia ni idea. Ara entendreu perquè fugia d’aquella manera.

Bruixes al voltant d'un foc
Era una nit normal de dissabte. Hi havia lluna plena i les estreles es podien veure perfectament. Era la nit perfecta per anar a caminar, i això vaig fer. Tinc una gossa anomenada Lula i la vaig treure a passejar. Vaig tindre la genial idea d’anar pel bosc. Lula té molta, però que molta energia i no para quieta. De sobte, va eixir corrents i, com té tanta força, no la vaig poder agafar. Vaig anar darrere d’ella, però no la trobava. Caminant, vaig veure una llum molt forta que pareixia foc i prudentment vaig anar apropant-me. A mesura que avançava, distingia figures que envoltaven el foc. Portaven com túniques llargues de color negre i parlaven, més bé, murmuraven en una llengua estranya, impossible d’entendre. Portaven una cabra de color negre i damunt del foc hi havia una olla que desprenia fum. De cop vaig recordar allò que m’havia explicat ma mare sobre les bruixes i els seus rituals i llegendes. Era de les poques coses que m’interessaven de tot el que em contava ma mare. Històricament, una bruixa és una dona que practica la bruixeria, és a dir, un poder malèfic exercit per qui es suposa que té pacte amb el diable. També és un arquetip de dona sàvia, sobretot per als homes, esdevé un ésser lleig i malvat, que no ho era en les èpoques antigues. Fins i tot, s'ha arribat a assassinar dones, cremades vives, enterrades vives, etc., acusades de ser bruixes, cosa que va donar lloc a la cacera de bruixes.
El fum de l’olla tenia una olor que em va fer esternudar. El vaig intentar tapar, però l’escoltaren. Es varen girar i em varen veure. Vaig eixir corrent súper espantada. No sabia si eren roïnes o només preparaven algun tipus de remei per sanar a algú, no sé. Jo estava al·lucinada perquè creia que eren mites, però vaig adonar-me que eren reals i que encara continuava viu allò anomenat aquelarre.
Vaig arribar a casa esgotada i vaig pujar a la meua habitació. Em vaig tapar fins dalt i...em vaig despertar amb l’alarma i el cor que se m’eixia del pit.

Berta López Camins, 1r Batxillerat A


Mester d'amor, Joan Salvat-Papasseit

Si en saps el plaer no estalvïis el bes
El bes, Edvar Munch
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa despres
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vanant a la font regalada.
Deixa't besar - sacrifici fervent -
com més roent més fidel la besada.
Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada-la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.


Joan Salvat-Papasseit: va nàixer a Barcelona el 16 de maig de 1894. Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, manifestos i altres proses de caire polític i social. La seva vida és intensa i marcada per una tuberculosi que l'acaba conduint precoçment a la mort el 7 d'agost de 1924.
 

Ewa Lipska (Cracòvia, Polònia)


 Popietat privada

Qui dels dos recorda encara
el viatge que vam fer a Itàlia.
Ens allotjàrem
al Teatro alla Scala.
A la mateixa boca de l’òpera.
Amb vistes al geni.
Ens observàvem fixament
tallant l’aire amb la mirada.
Al teu espressivo de soprano
tot seguit responia el meu tenor.
Ara callem obstinats
davant el plat florit
encara que
no tenim motius per a queixar-nos.
Hem pagat els deutes. Hem acabat de fer-nos la casa.
La mort ja és propietat nostra.

Carme Guash i Darné (Figueres, Girona, Catalunya)

Voldria ser

Voldria ser de pluja per
tornar-me de vidre,
voldria ser de lluna per
vestir-me de nit,
voldria ser de pedra per
sentir-me en la terra
i tramuntana o boira per
venir de molt lluny.

Voldria ser paraula per
estimar el silenci,
voldria ser pollancre
per poder abraçar el vent,
voldria ser gavina per
no conèixer límits
i mirar-me les coses des
dels ulls d’un infant. 

Només sóc una dona, per
sort sóc una dona,
i tot el que desitjo ho
trobo dintre meu:
jo també sóc de pluja,
jo també sóc de terra

i dono, com un arbre, un
fruit no madurat;
sóc com la nit, obscura,
llunyana com un astre,
com un ocell que emigra,
com un infant perdut.


Cançó de Joanjo Bosk  https://www.youtube.com/watch?v=ZzOl7vltSv0

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...