MEMÒRIA I VALORACIÓ DE L'ASSIGNATURA AL CURS

Aquest curs era la primera vegada que prenia l’assignatura de Literatura Universal. Heus ací les meues impressions d’aquesta.

El meu rendiment ha sigut molt caòtic (algunes vegades a tope, altres apàtica) i per tant em falten algunes coses, però considere que, les que he fet, les he fet bé.

Les tasques eren bàsicament de recerca i explicació, amb els temes que sortien del llibre Quim/Quima. A banda, clar, de les redaccions de cap de setmana.

Francament, deixant les tasques i els treballs a un costat, aquesta assignatura no s’ha sentit especialment bé. I no per els deures, que ja he dit que estan apartats d’açó, sinó per les actituds. Moltes vegades la professora estava risca, i no sé, donava per sentat que havíem de saber coses que hauria dit una o dues vegades. I això mai no m’ha agradat. I les de pràctiques, en l'últim dia, ens van dir nosequè de que no ens implicàvem. I, francament, em va importar una merda, però tampoc em va agradar. No sé, supose que parlar així als alumnes tampoc fa que vullguen implciar-se.

Tenia moltes expectatives, i no s'han trobat.

HISTORIA DE LO TRANS, UN LIBRO NECESARIO

Estamos en una época en la que la realidad se está redescubriendo. Y uso esta palabra con pleno conocimiento de ella, ya que las personas LGBT, en especial las personas trans, no son nada nuevo; no son una moda millenial ni algo que haya surgido hace dos días. Más bien ya existían, pero esto se ha ocultado.

Libros como este ayudan a arrojar algo de luz sobre un tema escondido por les de arriba desde hace siglos. Y ayudan, de paso, a destapar algunos movimientos.

En uno de los primeros pasajes del libro Historia de lo trans, de Susan Stryker, se puede leer algo esclarecedor: que en la segunda ola del feminismo, aunque este se radicalizaba, seguía sin amparar a las personas, en concreto a las mujeres, trans. Y fue porque esto aún se está dando en el año 2019 que se me puso la piel de gallina. Porque aún feministas "radicales", de las que se supone que van a la raíz del problema (es decir, el sistema de clases y el cisheteropatriarcal), siguen sin ver que las personas trans también son oprimidas y subyugadas por el cisheteropatriarcado, del que sutilmente faltan subrayar la sílaba "cis." (Me gustaría aclarar que, al contrario que las personas trans son personas a las que se les asignó el género incorrecto al nacer, las personas cis son personas a las que se les asignó el género correcto al nacer) El caso es: hay un sector grande del feminismo que es TERF (Trans-Exclusionary Radical Feminist, feministas radicales transexclusionarias) y no se avergüenzan, lo cual es vomitivo. La mujeres trans en concreto, por las que debe luchar el feminismo, son uno de los colectivos más precariezados de esta sociedad. Y las TERF están contribuyendo, además, a que en un movimiento que debería ser legítimamente suyo, se las eche. Perdonad si esto me escandaliza.

Este libro nos ha dado información sobre este colectivo de una forma didáctica y, en algunos casos, autobiográfica. Y es nuestra responsabilidad como aliadas construir un feminismo para todas las mujeres.

OBLIDAR, PERDONAR?

Què pense de l'oblit? De vegades ho sé; d'altres, no. I això em fot massa.

Tinc, o tenia, una memòria molt bona. Recorde coses que altres persones no recordarien. Recorde a ma mare vestint-me quan tenia un any. Recorde a la meua iaia forçant-me a menjar un Petit-Suisse quan menjava encara menys que ara.Recorde quan estava al bressol a ma casa i em sentia petita en comparació, o siga que vaig eixir trepant. Va ser graciòs? Això no ho sé.

El cas és: estic començant a oblidar. I tinc por, perquè què sóc jo sense les meues vivències, sense els meus records? Això pensava. I m'acollonia.

Però, quan ets una persona amb tants traumes com jo, tens que començar a cuidar-te. I cuidar-te, de vegades, vol dir oblidar. No perdonar; això és una decisió personal segons la situació. Però sí oblidar i començar a pensar en les coses bones. En les que val la pena recordar.

REBRÉ A LA MORT COM A UNA VELLA AMIGA

(Avís de contingut sensible: suïcidi, autolesió)

Fa massa temps que veig la Mort com un objectiu. Tot per les agressions i les violències dels altres.

Tot va començar al segon cicle de primària (per les lagunes, no sé si tenia 8 o 9 anys). Pel bullying, va començar tot. Quan vaig tornar a casa un dia plorant, vaig agafar un ganivet de la cuina i, a punt de clavar-me'l, va arribar el meu pare i em va detindre. Després vaig fer el que considere el meu segon intent de suïcidi, també el més estúpid de tots: vaig agafar l'ordinador portàtil de ma mare, vaig anar a una espècie de despatx que teniem i em vaig posar a llegir històries d'eixes de por per a "morir-me de por mentre dormia." Realment. Penosa.

La continuació no és molt millor. Ja  a l'abisme, no vaig remontar els cursos següents. La Mort va estar al meu costat, sempre tentant-me, sempre xiuxiuejant-me. No li tenia por. De vegades, la desitjava com una amant desitja la seua parella. En moltes ocasións, m'autoloesionava; i, paradòxicament, els talls a les venes no eren quasi presents. Jo era més de pegar-me amb les falanges, on sabia que em faria mal; d'intentar asfixiar-me amb coixins; de rascar-me massa fort per provocar-me dolor... Jo volia la Mort. La volia, i mai no va respondre les meues súpliques. Per què? Per què no vas vindre a ajudar-me, a alliberar-me?

I ara?

Ara, es podria dir que he tingut sort. Gràcies al treball constant i a unes amistats meravelloses, m'estic recuperant. Estic començant a veure les coses boniques, les coses que importen.

I tinc la certesa que, quan m'arribe l'hora, i citant a Harry Potter, rebré a la mort com a una vella amiga.

DONA MÍTICA

Esperaves ser
un Teseu
que no tingera càstig
deixant
a aquesta Ariadna
a una illa oblidada.
Esperaves ser
un gran Zeus
(quin egocèntric)
enganyant
a aquesta Hera
sense ninguna represàlia.

Però el que no sabies
era que yo mai vaig ser
un arquetip sense idea
d'heroicisme.

Perquè jo sóc la Cassandra
que sap perfectament que diu la veritar
i no necessita que ningú la crega.
Perquè jo sóc l'Antígona
que sap que el que fa és el correcte
encara que tothom estiga en contra seua.

Perquè l'Eris que sóc
ha vist que tu a soles
eres un caos que volia dominar-me.
Perquè la Calipso que sóc
ha escapat d'Ogígia
aprenent a estimar-se a si mateixa.

Que si tu vols ser un Perseu,
jo seré la Gorgona que et tallarà el cap.

EN AQUEST LA PRINCESA ES SALVA A SI MATEIXA, AMANDA LOVELACE

a prende per cul la idea
de què n'hi ha
una cosa
com el destí,
de què existeix
una espècie de
pla misteriós,
de què hi ha un déu que
simplement
no ens dóna res
que no pugam
superar.

el dolor
no em va
fer
millor persona.
no em va
ensenyar a no
donar res
per fet.
no em va ensenyar
res
excepte com
tindre por
d'estimar algú.
sóc
massa
jove
per a estar tan
fotudament
trencada
i
si poguera tornar enrere
en el temps
i donar-me
a mi mateixa
la meua infància,
                                  ho faria.

Traducció: Tere C. Sauri.

1. 
   

Amanda Lovelace és una poeta americana autora de dos poemaris titulats En aquest la princesa es salva a si mateixa i En aquest la bruixa no crema. La seua poesia beu de l'estil de Rupi Kaur i, encara breu, conta sempre la seua història. Ja coneixia el primer poemari mencionat i vaig decidir donar-li una oportunitat. No va arribar a encisar-me com Kaur, però el poema que he escollit sí ho va fer.

HOMES PENSANT, COSA MAI VISTA

Xima, la bella. Xima: encisadora, atraient, cautivadora… Totes eixes i més eren paraules que s’utilitzaven sovint per descriure-la. I ella les abraçava com si foren un amic de tota la vida. Perquè eren totes veritat.

Per aquesta raó, no li va sorprendre que un home com el jutge de l’Audiència invitara a la dona de les llegendes a dinar. Al cap i a la fi, tenint la reputació de calçasses que tenia… Era normal que eixe home volguera reparar-la amb una dona pròpia de les històries. Amb Xima.

Perquè així són els homes: o tot o res. O la millor dona de totes per solucionar aquesta ofensa o cap. Pensen que poden, pensen que tenen el dret a intentar-ho. Però, sovint, ni poden ni el tenen.

També pensen que la seua vàlua puja segons la dona amb la que estiguen. Perquè tal vegada siga així en aquest moment, però canviarà. Xima ho sabia molt bé. Sabia amb certesa que continuaria vivint i veuria com moltes coses prendrien molt més valor i honor segons passarien els segles. Qui sapiguera quines coses serien… Que se les diguera.

Inusualment, també pensaven que, al contrari que ells, una dona baixava en l’escala de la decència segons amb qui o amb quants estava. Que “si una clau obre moltes portes és una clau màgica; si una porta s’obre amb moltes claus està defectuosa”. Què curiós. Obliden que són ells qui, en la majoria de les ocasions, forcen a les dones amb la seua pressió a estar amb elles.

Però què sabria Xima. Ella encara estava al segle XVIII.

NO TRACTES AMB XIV (templança en el tarot) A QUI ET TRACTA AMB IV (l’emperador en el tarot)

Per què la gent tem la bruixeria i les bruixes? Perquè els han ensenyat a témer tot allò que no coneixen.
Jo com a bruixa, personalment, sempre tractaré de donar una solució natural (el màxim que es puga) a una dolència, però no negue que li done molta importància a la medicina científica. Sóc la primera que va cada mes al psiquiatra i es medica per dues raons diferents. Però la gent sempre vol extrems, sempre vol que sigues una cosa o l’altra. Pensen que si creus en la medicina científica has de dir que la llet amb mel no va a solucionar el teu dolor i que si creus en la medicina natural has de dir que els ibuprofens són placebo o alguna cosa així.
Pense que cada bruixa és un món, com cada branca de la bruixeria. N’hi haurà alguna branca que crega en el dimoni i per a la seua pràctica freqüentment parle amb ell. Jo, com a bruixa eclèctica, no tinc per què creure en un sistema fix de creences ni en unes regles ja existents. Per això, encara que respecte que altres companyes vulguen incorporar al dimoni en la seua pràctica, jo no ho faria. Com he dit a la primera frase, la gent tem a la bruixeria perquè els han ensenyat a témer tot allò que no coneixen. Jo no tem al dimoni, però el respecte, i per tant sé que un pas en fals podria ficar-me en un bon embolic.
Per la meua part, jo ja he decidit no parlar d’això amb gent que només busca que els diga: “sí, tens raó i jo sóc tonta, perdó Oh Gran Senyoria De La Intel·ligència”, perquè no em paguen i jo tinc confiança en el que crec. No tinc perquè defensar el meu pensament mentre no faça dany a ningú; no està sent atacat per una força important. Solament per una persona picada que no suporta que no tinga la raó sempre.
Si una tirada de tarot sovint m’ajuda a tindre una visió més clara de las coses, ho vaig a fer. Si m’agrada llegir la meua carta natal i interpretar-la (una activitat relativament fàcil que recomane si t’interessa l’astrologia), ho vaig a fer. Sense que m’importe el que diguen un parell d’amargats.

CIMS BORRASCOSOS, D'EMILY BRONTË

Cims Borrascosos (Wuthering Heights en l’anglés original) és una novel·la ambientada en l’any 1801 escrita per Emily Brontë, sent aquest el seu únic treball en narrativa. (Poemes d'Emily Brontë ací).

Aquesta novel·la dóna començament amb la mudança del narrador, Lockwood, a un lloc conegut com la Granja dels Tords, que té com a propietari al malhumorat Heathcliff. Quan, per una tempesta de neu, es veu obligat a quedar-se a la residència del seu casolà a dormir i el fantasma d’una tal Catherine no el deixa dormir, decideix demanar-li a la seua criada, Nelly Dean, que li conte la història de Catherine y Heathcliff. La senyora Dean ens contarà una història plena d’amor, odi… i venjança.

Li tenia moltes ganes a aquest llibre des de feia ja temps. El vaig comprar de segona mà a març del 2018, i vaig començar a llegir-lo immediatament. Però quina va ser la meua sorpresa al descobrir que… traduïen els noms propis! I no em refereixc a noms com Cims Borrascosos o Granja dels Tords, no… Em referisc a que a Catherine li deien Catalina; a Edgar, Eduardo! Vaig deixar eixe llibre en un tres i no res. Aquest desembre vaig tindre l'oportunitat de llegir-lo de nou amb els noms originals, i l'experiència, certament, va ser millor.

Jo recomanaria aquest llibre a tota persona que li agrade l’Anglaterra del segle XIX, ja que retracta molt bé eixe tipus de societat i les jerarquies que hi havien, i a tota persona que li agrade una mica de drama.

PERQUÈ, TOTAL, PER A QUÈ SERVEIX LA REGLA?

Tot va començar quan, per a variar, arribava tard. No vaig ni escoltar les alarmes. Em vaig alçar i el vaig descobrir en mirar quina hora era al meu telèfon mòbil. Perfecte. Altre dia més.

Però això no va ser l'única cosa que vaig descobrir.

En apagar la pantalla i veure el meu reflex a la pantalla oscura (el que anomenen black mirror, “espill negre”), vaig notar una estranyesa. Les meues faccions… com dir-ho… em resultaven alienes. És a dir, eren les meues, però al mateix temps no ho eren. És difícil de posar en paraules.

Més difícil és expressar el dolor que vaig sentir al mig de les cames al tancar-les i trobar que tenia una protuberància a eixe lloc.

Això solament volia dir una cosa: m’havia transformat en un xic! Com era això possible? I per què jo? Els havia passat el mateix a les meues companyes?

Però no podia estar agobiant-me amb preguntes tota l’estona. Vaig trobar de pensar en els assumptes positius de tot açò. El primer que em va vindre al cap: la regla. Ja no la tindria! Adéu al dolor d’ovari, úter, cap, panxa, part baixa de l’esquena, muscles, ossos… Adéu! Ja no sofriria més!

Perquè, total, per a què serveix la regla?

Que la regla és inútil, solament els serveix a les dones per posar excuses per no follar.

Pero què estic pensant? Això es totalment masclista! Una dona no et deu sexe. Si no vol, no vol, no fa falta ni que pose excuses.

Que sí, que són unes feminazis totes. Que no volen ni deixar-nos follar-les ni anar a buscar prostitutes per fer-lo.

La prostitució és una barbaritat! Dir que una dona té el dret a prostituir-se és ocultar que els homes tenen dret a comprar-les… Un moment. Per què em passava això? Per què de sobte em venien aquestes idees tan contràries a mi al cap?

I, de sobte, ho vaig comprendre: ara era un xic. Per tant, havia rebut una educació que em posava per damunt de les dones. I, a menys que treballara per canviar-ho, pensaria igual també.

BENVOLGUDA MARIA AURÈLIA CAPMANY

Benvolguda Maria Aurèlia Capmany.

Crec que, com a companya de gremi teua que sóc, m'he guanyat el privilegi de deixar el vostè a un costat. Entre nosaltres, les escriptores, mai hauria d'haver-hi barreres.

Estem constantment parlant de tu a dues facetes de la meua vida: a teatre i a literatura universal. A teatre perquè anem a representar La cultura de la Coca-Cola, i a literatura perquè hem començat a llegir el teu llibre Quim/Quima. A teatre el passem molt bé llegint-te i buscant melodies actuals per les cançons que vas crear. Realment, ens descollonem.

Però m’apena dir-te això: del primer capítol de Quim/Quima no m’he enterat de res. No sé si això canviarà amb el temps (jo espere que sí), però realment tenia expectatives. Unes massa grans, pareix.

Encara que el que més em va impactar de tu va ser la teua vida. La nostra mestra ens ha contat moltes coses sobre tu, com que, una vegada, vas estar entre els grans de la literatura amb el teu bolset. Com que vas arribar a la política. i, també, que vas morir en la misèria. I que, ara, apenes es parla de tu, encara que sí vas tindre molta importància al panorama de la literatura. Escolte tot això i no puc evitar pensar que aquest és el destí de les dones que ens atrevim a ser revolucionàries a aquest món. I això em mata per dins. Perquè ells són assassins i violadors i «pobrets», però nosaltres alcem la veu en contra seua i som les dolentes del conte.

Sentint-ho molt et dic que molt poquet ha canviat des del teu Quim/Quima. No solament en matèria de feminisme, sinó en matèria de transgeneritat. Les nostres germanes trans solament poden sobreviure sent violentades en el món de la prostitució i el porn. Si es neguen, van a la misèria. O a la mort.

Lluite com puc per a un món millor, però moltes vegades és massa per mi.

Un bes,

Tere C. Sauri.

EL LLENGUATGE DE LES ESPINES. LEIGH BARDUGO.

"—Quan les germanes entraren al saló del tro, montant un escàndal i exigint que la seua germana retornés a casa amb elles, el príncep va insistir en que només eren noies geloses que volien ser princeses, que eren noies a les que les agradava embriagar-se i ballar i alliberar les seues virtuts. En realitat, a les germanes les agradaven eixes coses, i era precisament perquè havien vist tant i fet tant que es cuidaven de confiar en cares boniques i títols brillants. Li apuntaren amb el dit i van alçar les seues veus atronadores i exigiren saber per què, si el príncep estimava tant a la seua germana, la anava a deixar fer tasques per provar el seu valor. I quan no va respondre, van estampar els seus entaconats peus a terra i exigiren saber per què, si el príncep realment mereixia a la seua germana, es doblegava tan fàcilment a la voluntat dels seus pares. El príncep no tenia resposta; estava allí de peu, encara bonic, però un poquet menys ara que no tenia res a dir.

»Les germanes es van disculpar per no haver-hi fet la seua part de la feina i van prometre portar a la seua germana a festes per a que no tinguera que conformar-se amb el primer xic que entrara volant per la seua finestra. La germana petita va veure la saviesa al pacte i van retornar juntes a casa, on els seus dies es van plenar de treball molt més fàcil per ser compartit, i les seues nits es van plenar de rises i cuidats.

—I quina lecció es suposa que tinc que aprendre d'aquesta història? —va preguntar la bèstia, quan la xica va acabar.

—Que n'hi han coses millors que els prínceps."

Il·lustració d'Ayama i el bosc d'espines. 

Aquest fragment és d'un dels meus llibres de contes preferits, El llenguatge de les espines, de Leigh Bardugo. Aquest és en particular d'un conte anomenat Ayama i el bosc d'espines, un dels millors de l'antologia. M'agrada perquè fa predominar la sororitat i la feminitat per damunt del primer home que et llança un pirop, com es veu en la relació de les germanes. Quan el vaig llegir per primera vegada es va sentir molt bé i molt... refrescant. La resta de contes de l'antologia, que eixirà aquest mes en castellà per l'editorial Hidra, són igual o millors que aquest fragment que vos presente. Vos anime molt a comprar l'edició en castellà quan ixca, l'edició en valencià si ix també o, directament, l'edició anglesa, l'idioma original, que vos furtarà el cor. Leigh Bardugo és l'autora d'aquesta col·lecció de contes, que formen part de l'univers de les seues novel·les, el Grishaverse. Eixe univers inclou la trilogía Sombra i Os, la duologia Sis de Corbs i el seu nou llibre Rei de Cicatrius.

RUPI KAUR, LES SEUES FLORS I ALTRES MANERES D'UTILITZAR LA BOCA

En aquests últims anys una poeta s'ha obert camí en el món de l'art davant aquesta societat on el predominant és que no ho faça. Aquesta dona és Rupi Kaur.

Recentment ha caigut en les meues mans (gràcies a certa mestra de Literatura Universal) el seu últim poemari traduït al valencià: el sol i les seues flors. En ell, Kaur relata una història d'amor i desamor, tant amb altra persona com amb ella mateixa, en cinc parts, amb una prosa que crida: revolució de l'amor a la poesia. Per què? Perquè no és freqüent veure a una dona a aquesta societat pregonant que les dones ens estimem a nosaltres mateixes. I això és el que fa Kaur: estimar els nostres pèls, les nostres estries, la nostra naturalitat. Perquè la naturalitat d'una dona ha estat censurada i decorada des de fa massa temps. Lleva't els pèls de les cames, de la figa. Somriu-li al món, encara si solament vols cridar-li que es calle. Sigues delicada, comedida, estigues conforme amb tot. Kaur, amb aquest llibre, ha volgut alçar el dit del mig davant aquestes ordres. I amb ella, totes les dones a les que, encara amb els ulls ja oberts com a plats, ens ha fet veure les coses d'una altra manera.
És un fet innegable que n'hi ha massa homes a la poesia. No estic diguent que no siguen bons. El que dic és que n'hi ha molts i això no es pot negar. El que també dic és que, encara comprensible per a les seues èpoques, eren uns masclistes de manual (i si a aquesta época continuem fent com si els seus poemes no l'eren, es que som idiotes). Si la dona no era l'objecte (que no subjecte) dels seus escrits com a musa o com a l'amor llunyà, era un objecte de subjugació. Cite a Pablo Neruda, on relata com va violar a una limpiadora: "Una mañana, decidido a todo, la tomé fuertemente de la muñeca y la miré cara a cara. No había idioma alguno en que pudiera hablarle. Se dejó conducir por mí sin una sonrisa y pronto estuvo desnuda sobre mi cama. Su delgadísima cintura, sus plenas caderas, las desbordantes copas de sus senos, la hacían igual a las milenarias esculturas del sur de la India. El encuentro fue el de un hombre con una estatua. Permaneció todo el tiempo con sus ojos abiertos. Impasible. Hacía bien en despreciarme"; a Oscar Wilde: "El hombre bígamo tiene dos mujeres. El monógamo también"; a Francisco de Quevedo: "¡Oh, qué plaga, qué aburrimiento, qué tedio es tener que tratarse con ellas mayor tiempo en los breves instantes en que son buenas para el placer!" i així podría estar-me fins a 2020, però he vingut ací a parlar de Kaur, no d'aquestos jambos, així que em conformarè deixant-vos aquest article on n'hi han molts exemples de masclisme al món de la poesia d'eixes èpoques.
Al que volia arribar amb l'anterior paràgraf és a que aquesta faceta de l'art ha estat plena per massa temps d'homes que l'han model·lat com han volgut, però ara Kaur està tirant les rajoles una a una. I com ella, moltes dones silenciades per ells mateixos han trobat de tirar alguna pedra a eixes parets. I ara, al segle XXI, tenim a moltes dones escriptores, poetes, artistes, cantants, esculptores, de tot el que vos pogueu imaginar, derribant els ciments amb totes les forces de la natura que tenim les dones.
I Kaur no només parla de masclisme, no: ella, sent filla d'immigrants originals de l'Índia que ara viuen a Canadà, ha vist el racisme en primera persona. Al igual que les imposicions masclistes, les imposicions racistes també són dures, i el reflexa molt bé a la tercera part del poemari, parlant, entre altres coses, de la relació dels seus pares quan van arribar al "nou món", de l'accent de la seua mare, de les dificultats del seu pare amb l'anglés… I, també, de que solien assassinar als nadons si naixien dones. De tots els seus poemes, el que parla d'eixa pràctica ha sigut un dels que m'han fet tremolar.
Kaur és un exemple de que el feminisme s'està obrint pas al món de l'art. I no es l'únic. Recolzem-les com a lectores. Sigam elles. Continuem la revolució.