Teoria King Kong, Virginie Despentes

Per a llegir aquestes pasques, he triat el llibre d’assaig feminista “Teoria King Kong escrit per l’autora Virginie Despentes, una escriptora nascuda a França el 1969 i considerada una veu imprescindible de la literatura francesa contemporània.

Aquest llibre assagístic està dividit per “capítols” que comencen amb una frase o text que introdueixen el tema del qual tracta. Són seleccionats dels llibres de diferents dones sobretot escriptores com Gail Pheterson, Angela Davis, Virginia Woolf o Annie Sprinkle que és educadora sexual entre altres coses. En aquest assaig l’autora ens conta les experiències que ha viscut al llarg de la seua vida i sempre amb una mirada feminista i traient a la llum el masclisme que continua estant en la nostra societat. Virginie ens fa veure de manera molt clara la realitat amb arguments i vivències de la seua vida. L’autora dóna molta importància a la violació, a l’ideal de dona que la societat ha anat construint al llarg de la història, a l’anomenat “sexe feble”, a la feminitat, al domini i la superioritat que encara tenen els homes sobre les dones, la maternitat i la prostitució. A més, de les enormes exigències i prohibicions que tenim pel fet de ser dones. I encara que són menys, també tenen els homes i que és tot com a conseqüència del masclisme.

La meua valoració d’aquest llibre és positiva, és més, jo diria que molt positiva, ja que mai havia llegit un llibre com aquest, un assaig feminista.

Sincerament, les seues paraules t’obrin els ulls i la seua forma de dir-les fa que captes el missatge. Pense que tothom, tant dones com homes haurien de llegir aquest llibre.

Una cambra pròpia (resenya)

UNA CAMBRA PRÒPIA

Quan els infants deixen de ser totalment desitjables, les dones deixen de ser totalment necessàries.

Autor: Virginia Woolf

Virginia Woolf, va ser una escriptora britànica del segle XX, considerada una de les figures del avantguardisme modern i feminisme internacional a Anglaterra més important.

Va fer moltes narracions i va perfeccionar el monòleg interior, on, intenta reflectir els seus pensaments tal com sorgeixen en la seva ment.

El llibre “Una cambra pròpia”, és un assaig on expressa la importància d’una cambra pròpia i diners que puga tindre una dona per escriure una novel.la, ja que el tema del llibre és la dona creadora.

En aquest ens explica el seu pensament al llarg de la història sobre les dones escriptores, perquè, al principi dels segles no hi havia cap dona que escriguera, i, a lo millor, una dona que podia tindre molt de talent (en el llibre ho explica amb una suposada germana de Sakespeare), la gent no podia llegir els seus llibres a soles pel fet que siga dona, i, deia, que les dones que sí que ho feien segurament no signaven els seus escrits. Això es deia a què es considerava un sexe pobre i que servia per altres coses, perquè sí que hi havia molts llibres escrits per homes que ho deien.

Quan va mirar al seu prestatge els llibres d’un segle més endavant es va adonar que sí que hi havia algunes dones que escrivien, però que quasi tot estava escrit en novel.la, i , després, en els llibres dels escriptors vius, en els d’ara, sí que hi havia diferents estils d’escriptura a banda de la narrativa.

Ella volia que quan una persona es ficara a escriure un llibre no es fixara en el sexe que eixa persona era.

Austen cita uns quants poemes  de Winchilsea, una escriptora del 1661 que no va tindre fills i va escriure poemes d’indignació contra la situació de les dones:

Ens diuen que anem pel mal camí;

que la bona criança i la dança, l’estil, els jocs i el vestits

són les fites del nostre destí.

Que escriure, llegir, pensar o rumiar

ens envolta la cara, que ens fa perdre el temps;

que entrebanca l’assoliment de fer rutllar una casa

hi ha qui troba que és allò que més bé fem.

També em va cridar l’atenció quan va dir que seria una pena que les dones es posessin a escriure com els homes, a viure com els homes, o a vestir-se com els homes.

Perquè si no hi ha prou amb els dos sexes en el món no sabríem com seria si a soles hi haguera un, i, que és més encertat marcar les nostres diferències que no les semblances.

Art d’entreguerres

El període d'entreguerres, especialment en el context de la cultura occidental, transcorre entre el final de la I Guerra Mundial (1918) i l’inici de la II Guerra Mundial (1939).                                                  

La societat del segle XX és materialista i consumista i l’art viu una transformació. L’expressió artística se centra en els sentits en compte de l’intel·lecte. La literatura i les belles arts, a més del compromís polític dels intel·lectuals, està marcat per les avantguardes clàssiques: el surrealisme, l’expressionisme i la Bauhaus. A partir del 1920 fins el 1939, l’estil de l’art déco, un moviment de disseny popular, uneix l'alta cultura amb la vida quotidiana.

L'arquitectura d’entreguerres pateix una gran transformació, des de les formes tradicionals fins als moviments d'avantguarda. Aquest canvi té una concepció més racional de l'espai i atén les noves tecnologies i la seua ubicació mediambiental. La principal tendència artística d’aquest període és el racionalisme, representat fonamentalment per l'Escola de la Bauhaus.

Algunes de les arquitectes més destacades d’aquest corrent són: Lilly Reich (Alemanya, 1885-1947), Charlotte Perriand (França, 1903-1999),  Denise Sctott (Zàmbia,1931) i Matilde Ucelay (Espanya, 1931-2008). Les tendències artístiques perden l'interès en l'objecte artístic, l'art tradicional anterior està centrat en l'objecte i ara es presta atenció al concepte. Hi ha una revaloració de l'art actiu, l'acció, la manifestació espontània i efímera, no comercial.

Apareix l’art conceptual, el videoart i el fluxus, una xarxa internacional d'artistes que composen i dissenyen, i se’ls coneix perquè mesclen mitjans i disciplines artístiques: música, literatura, performance, arquitectura i disseny. També destaca, en els anys seixanta, el happening, un esdeveniment artístic amb vindicacions sociopolítiques que es presenta com una obra d'art, similar a l'acció artística. Globalment, en tot el període hi ha dos grans moviments: les avantguardes i l'art postmodern.

El cinema és el gran passatemps popular i de consum. Les pel·lícules mudes creen grans obres mestres i donen pas a les sonores. El que li  interessa al cinematògraf és focalitzar la història a través dels conflictes dramàtics dels seus personatges. La intenció principal és mostrar al públic una visió crítica sobre les condicions de vida de la societat i provocar la reflexió de la gent.

Entre el cinema mut de temàtica social cal destacar Temps Moderns, una de les obres mestres de Charles Chaplin. En el tractament de la Primera Guerra Mundial del cinema sonor una obra clau és Senders de glòria de Stanley Kubrick; sobre l’adveniment del nazisme, El testament del doctor Mabuse, de Fritz Lang i sobre la Segona Guerra Mundial, The Thin Red Line (“La Delgada Línea Roja”), de Terrence Malick.

València, 31 de març del 2019

Mar Miralles Lozano

Autoavaluació del treball col·lectiu

Ens hem distribuït els diferents conceptes que engloba el període que va des del 1914 al 1939. Berta i jo hem buscat informació sobre l’arquitectura, la pintura i l’escultura de l’època a Europa.

Les primeres avantguardes són uns moviments creatius que apareixen des del 1905 fins el 1945 i que qüestionen l’art del passat i busquen la seua renovació radical. L’arquitectura del segle XX inclou diverses corrents: el modernisme, l’arquitectura orgànica, la socialista i la high tech.

Les transformacions del món contemporani van obligar als arquitectes a enfrontar-se a les noves necessitats derivades de la industrialització i el creixement urbà. Els mitjans de comunicació contribuïen a difondre l’art pel món. L’escultura no imitava la realitat ni valorava el buit, podia afegir moviment amb accions mecàniques o amb agents atmosfèrics.

He descobert l’expressionisme, un moviment que va tindre influència en diversos camps: art, cultura, música, cinema, teatre i fotografia. La Bauhaus va ser una escola d’art i arquitectura d’Alemanya.

Al principi ens va costar organitzar-nos per a investigar aquests conceptes perquè mai no havíem treballat amb tantes companyes en un en grup. A pesar que sempre ens ha costat relacionar-nos amb altres, poc a poc hem tret avant el treball .

No m’agrada autoavaluar-me però si haguera de valorar el meu paper en aquest treball em posaria un excel·lent, perquè en tot moment he aportat idees, he ajudat als companys i les companyes que la necessitaven i he dedicat una part del meu temps lliure a avançar la feina dels altres.

Hi ha hagut moments de tensió, ja que no tots les persones del grup han treballat amb la mateixa dedicació. No obstant, hi hauria que fomentar més els treballs en grup perquè ajuden a relacionar-nos amb altres persones i a aprendre a treballar d’una altra manera.

València, 16 d’abril del 2019

Mar Miralles Lozano

L’experiència és la mare de la ciència

Fa vora de quatre anys que em van ingressar a l’UTCA, la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital La Fe de València. Era molt menuda i tenia molta por a la nit i a la foscor, a quedar-me sola i a despertar-me. Recorde viatges amb la família i escoltar les històries que em contava ma mare. Tia Patente era el llibre que cada nit m’explicava a l’Abdet, un llogaret de la Marina Baixa de ma tia Rosa on solem anar en vacances. Per les nits tenia por que em passara alguna cosa i només jo em donara compte, no volia ser l’única que estava desperta.

A La Fe tot va ser distint. El dia que vaig ingressar vaig haver de separar-me dels meus pares i del meu germà. El metge no em deixava tindre el meu peluix preferit amb el qual em gitava sempre. Al principi tot va ser molt dur, era la més menuda de tota la UTCA i em deixava influenciar per les altres, em creia tot el que em deien.

Però amb el temps vaig anar fent amigues. Encara m’impacta recordar les coses que em contaven de la seua vida: violacions, pares separats, bullying… Em sentia un bitxo raro perquè utilitzaven eixos successos per a explicar-me els motius que els havien dut a la malaltia. Jo en canvi no tenia res clar.

En l’hospital vaig conèixer més de vint-i-cinc persones  amb vides molt diferents a la meua i les relacions amb elles em van descobrir el que significava la vida, més enllà del que ens ensenyen en classe.

Quan després de tres mesos i mig vaig rebre l’alta mèdica vaig eixir revolucionada, tenia ganes de menjar-me el món, tantes que de vegades se me n’anava el cap. Feia coses que millor no recordar.

Aquella va ser una època complicada però quan la recorde li trobe la part positiva. Si no haguera estat ingresada no m’hauria resultat tan fàcil llevar-me la por a dormir sola i a fosques. Tampoc no haguera tingut prop persones diferents a mi i amb un fum d’aventures increïbles que em van ajudar a madurar més ràpid i a millorar la meua autoestima.

Conéixer la teoria està molt bé però s’aprén més de l’experiència.

Mar Miralles Lozano                                   

València, 16 d’abril del 2019

Nosaltres, els animals

L’any 1953, la família de Rosamound Young va decidir iniciar-se en la ramaderia en la Granja Kite’s Nest, prop d’Oxford. Aquesta explotació, on els animals viuen en llibertat, està reconeguda actualment com la primera orgànica i autosuficient de tot el Regne Unit.

Rosamound Young diu que encara que les vaques, els porcs i les gallines són animals, mai deixen de ser individus i cada un d’ells és diferent a la resta. Young ho compara amb el que fa el professorat amb els seus alumnes, als que tracta de manera individualitzada.

Quan ve gent a dinar a casa, els meus pares solen contar una anècdota que vaig protagonitzar de menudeta. Quan només tenia cinc anys, davant d’un bol amb escopinyes, li vaig preguntar a ma mare si totes eren germanetes. Des d’aquell dia, ma mare i mon pare ho recorden i fan molta conya quan en un vermudet hi ha un plat amb eixos animalets.

Resulta que en la meua primera visita a una granja escola, li vaig agafar molta estima als animals i des d’aleshores em resulta complicat gaudir de la carn o el peix, sobretot si veig sencers els animals en un plat.

En La vida secreta de les vaques, l’autora explica que des que observa el seu bestiar, ha descobert exemples sorprenents d’intel·ligència aplicada, de lògica i fins i tot d’estupidesa absoluta. Però totes aquestes qualitats també les ha observades en els éssers humans.  

“S’haurien de donar els recursos per reeixir com a animals, no com a servents deficients dels éssers humans”, diu Young. Això em fa a pensar amb els animals anomenats “domèstics”. Domèstics, per què?

Qui ha decidit que els gossos han de viure amb les persones? Per què els gossos i no els bous? Em fa gràcia escoltar els meus amics de l’Escola d’Estiu, quan defenen que les corregudes de bous són “tradició, cultura i art”. Des de quan és art torturar un animal?

El meu amic Dani, fins i tot, fa tot el que pot per convéncer a qui l’escolta que igual que els peixos naixen per a nadar, els bous naixen per a morir en una plaça. Em fa gràcia tant de cinisme. Que els han fet els bous a les persones perquè els maltracten d’eixa manera? M’entren ganes d’entrar en una plaça de bous per a defensar als animals.

A la granja de Rosamund Young també hi havia bous i, pel que ella diu, eren tranquils, respectaven a la resta d’animals i sempre que la veien s’acostaven a saludar-la.

Podríem reflexionar sobre les nostres relacions amb els animals i el medi ambient en general. Hi ha que respectar tots els éssers vius del nostre Planeta perquè sense ells no hi existiríem. Al cap i a la fi, els humans també som animals.

València, 2 de maig del 2019

Mar Miralles Lozano