O B L I T

L'oblit em caracteritza tant... Aquest text, per exemple, arriba tard. 

Per a saber com escriure açò vaig haver de preguntar en quin sentit es feia referència a la paraula 'oblit', si era tan general com pareix.

Si, en una situació, pot ser amb un poc de ficció, en què acabes de sofrir un trauma, per la raó que siga, et donen l'opció d'oblidar, ho faries?

Donaries un bot en el temps per tal de fer que, qualsevol cosa  que no vullgues, no passe?

Prefereixes perdonar i fer com si oblidares o oblidar de de veres?

Jo, el primer que vaig respondre va ser "oblidar, oblidar, és clar", però no, no ho es. Ara pense que el que sempre faig és perdonar, dir "no té importància, no passa res" i fer com si el que acabe de dir fos el que realment pense. Encara que, que això siga el que faja sempre no significa que siga l'opció que més m'agrada, sols l'única possible, si no vull estar mal amb l'altra persona, però això ja és un altre tema.

Si pogués oblidar (de manera voluntària) realment, potser sí ho hauria fet moltes vegades, però sempre he hagut de perdonar encara que pensés que l'altra persona no merixia perdó. Sé que tots cometem errors i per això m'obligava jo mateixa a "oblidar".

L'amor i l'oblit

En aquest text faré una mescla de dos dels temes que vam proposar  per a redactar el text: enamorament i desenamorament i també parlaré de si l’oblit és necessari per a viure en pau.

Al món hi ha tantes persones distintes, unes que de seguida s’enamoren, altres que tarden anys a trobar algú i enamorar-se, altres que s’enamoren ràpidament però que també es cansen tan de pressa com s’enamoren, altres que no superen eixe amor i segueixen enamorats o enamorades. En fi, el tema de l’amor és viu molt diferent en cada persona, ja siga per la seua personalitat, cultura, ideologia, caràcter, experiència o altres factors que influeixen. L’’adolescència és l’etapa que visc des de fa uns anys i encara ho faig. És l’etapa on l’amor, parle de l’amor d’una parella, està molt present encara que no tingues parella. Perquè segur o quasi segur que alguna història d’amor o/i de desamor has viscut. En aquesta part del text arriba l’altre tema: l’oblit és necessari per viure en pau? Aquesta pregunta em pareix interessant i si l’apliquem a l’amor, quina seria la vostra resposta? La meua seria la següent:

Pense que per a viure en pau, has de superar a eixa persona i el que t’haja pogut fet mal, però no oblidar-la. Perquè jo sóc incapaç d’oblidar a una persona, borrar-la de la meua ment i del meu cor, perquè els records i els moments feliços i tristos sempre et van acompanyar. A més, pense que oblidar a una persona o una cosa que t’haja passat no és bo, perquè seria oblidar un moment o una època de la teua vida de la qual pots aprendre i reflexionar. Hi ha una frase en una cançó de rap de Swit Eme que diu així:

Y volvería a lo de antes

A esos tiempos mejores

Pero vivir del pasado, es vivir de errores.

Pense que aquests versos tenen raó, no ens podem aferrar a una persona que ja no vol estar amb tu, encara que és difícil si l’estimes. I també m’agrada molt el que diu en aquesta imatge, quasi que resum un poc el que he dit en aquest text.

OBLIDAR, PERDONAR?

Què pense de l'oblit? De vegades ho sé; d'altres, no. I això em fot massa.

Tinc, o tenia, una memòria molt bona. Recorde coses que altres persones no recordarien. Recorde a ma mare vestint-me quan tenia un any. Recorde a la meua iaia forçant-me a menjar un Petit-Suisse quan menjava encara menys que ara.Recorde quan estava al bressol a ma casa i em sentia petita en comparació, o siga que vaig eixir trepant. Va ser graciòs? Això no ho sé.

El cas és: estic començant a oblidar. I tinc por, perquè què sóc jo sense les meues vivències, sense els meus records? Això pensava. I m'acollonia.

Però, quan ets una persona amb tants traumes com jo, tens que començar a cuidar-te. I cuidar-te, de vegades, vol dir oblidar. No perdonar; això és una decisió personal segons la situació. Però sí oblidar i començar a pensar en les coses bones. En les que val la pena recordar.