MEMÒRIA I VALORACIÓ DE L'ASSIGNATURA AL CURS

Aquest curs era la primera vegada que prenia l’assignatura de Literatura Universal. Heus ací les meues impressions d’aquesta.

El meu rendiment ha sigut molt caòtic (algunes vegades a tope, altres apàtica) i per tant em falten algunes coses, però considere que, les que he fet, les he fet bé.

Les tasques eren bàsicament de recerca i explicació, amb els temes que sortien del llibre Quim/Quima. A banda, clar, de les redaccions de cap de setmana.

Francament, deixant les tasques i els treballs a un costat, aquesta assignatura no s’ha sentit especialment bé. I no per els deures, que ja he dit que estan apartats d’açó, sinó per les actituds. Moltes vegades la professora estava risca, i no sé, donava per sentat que havíem de saber coses que hauria dit una o dues vegades. I això mai no m’ha agradat. I les de pràctiques, en l'últim dia, ens van dir nosequè de que no ens implicàvem. I, francament, em va importar una merda, però tampoc em va agradar. No sé, supose que parlar així als alumnes tampoc fa que vullguen implciar-se.

Tenia moltes expectatives, i no s'han trobat.

Les bruixes, l'esperit de temps antics

Hi va haver en temps antics, el coneixement un coneixement cientific que a vegades estaba mesclat amb la magia i la religio. Coneixements que fins fa poc no es han trobat.

Pero tot es finit. pocs segles despres varen ocorrer les catastrofes i aixo va matar a la rao, i si la rao esta morta el coneixement no te gens valor. tots els coneixements van quedarse a les persones oblidades, les que no lluitaben en guerres ja que no les deixaben. Les dones oprimides i oblidades, van ser les portadores del ancestral coneixement.

No cregau que seria una cosa permanent, Quan el rics i poderosos es varen enterar d'aquest fet no ho van pensar dues voltes. Aquelles que amb ilusio y pracmatisme que guardaven el coneixement per a generacions venideres, es van donar conter de que ara a mes de ser discriminades com a dones sino que  tambe com a bruixes, un termine despectiu ple de falacies, el qual varen difondre els homes de poder y quan el poble va creure a aquestos va comensar l'extermini.

MONÒLEG INTERIOR DE XIMA

MONÒLEG INTERIOR DE XIMA

Ara, Barcelona és assetjada, estàn entrant els soldats amb les banderes per tots els carrers, és difícil no veure-los.

Em trobe, en aquest moment vestida d’home, amb calça curta i perruca blanca, no em sent molt bé, no sóc una persona ploranera però les llàgrimes em corren cara abaix fins arribar al terra, no sóc tampoc de plorar en públic però no m’avergonye d’això

M’eixugue les llàgrimes per veure millor i veig com cauen els palaus del barri, com es cremen els llibres i les campanes de la ciutat sonen sense aturar-se.

He decidit no plorar més, he de viure, ja no em queda res, res de la meva herència.

Pense, ara, només en fugir, amagar-me, perquè només em sent una persona disfressada d’home.

Però per si això fóra poc, una cosa molt desagradable és haver de menjar sense sal, aquesta, és molt necessària per menjar i molt difícil d’acostumar-se a menjar sense, no, si vols pagar a preu de pebre.

Moltes vegades he estat temptada a comprar-ne però he decidit que no, no pense tastar-la fins que siga lliure, no posaré diners en això, m’he mig acostumat a viure així, he comprés que vol dir condemna.

LA MORT : TEXT CREATIU

TEXT CREATIU: LA MORT

M’adoní en un petit instant que no podia sentir, ni olorar, ni veure res, tot era obscur, com si fóra de nit, el meu cos no es podia moure, em vaig adonar que tenia els ulls tancats però quan els intentí obrir, no podia, era com si em pessaren mil tonelades, vaig intentar moure el meu braç, i tampoc, era paralitzat, les meues llàgrimes sortien sense fer res i les meues pors junt els meus pensaments, també.

Escoltí de lluny un soroll d’un cotxe de policia, m’adonava que estava mig adormit, llançat al terra, possiblement havia tingut un accident del qual no podia recordar bé el que havia passat, la gent estava cridant i escoltava com se m’apropava i em preguntava a l’oïda si estava bé, però no tenia forçes per contestar, sentia com poc a poc desapareixia fins al punt de quasi no sentir res.

Quan el soroll del carrer i els crits de la gent eren quasi inexistents, vaig començar a veure un llum blanc i brillant i un silenci ensordidor. On sóc?, em preguntí, en ixe moment, alguna cosa va passar en la meua ment i vaig començar a imaginar un altre món que ja havia vist en els meus somnis quan era molt petit, em vaig convertir en un no res en el món que ja vivia, i, així és com per fi vaig saber que era mort.