LES BRUIXES

La meua mare creu en tot el místic: les bruixes, les cartes, les endevines, els fantasmes, els espiritistes, etc. Per la definició de bruixa es podria dir que la meua mare ho és.
Ella té somnis premonitoris, això vol dir que les coses que somia es converteixen en real.
Quan ella era xicoteta somiava amb morts. No li agradava gens tindre aquests somnis, però quan es donà compte de què es feien reals es va sentir especial.
Quan se'l digué a la seua mare no li va creure, així que cada vegada que tenia un somni d'aquests se'l deia, al final la meua iaia li va creure.
A mesura es feia major tenia menys somnis fins que una volta ja no somiava. Però la meua mare viu feliç, ja que no tots podem contar una història tan bonica con la que ella va viure.

PLORAR

Tota la vida les dones hem estat sotmeses a "insults" subtils, sinònims de debilitat. Tals com plorar com una nena o córrer com una nena. Recorde que quan era xicoteta i em deien aquestes coses jo deia: clar que si, perquè sóc una nena. Per això crec que no deuríem sentir-nos ofeses per aquestes paraules, ja que totes som nenes i dones. El que hauríem de fer és sentir-nos orgulloses, a soles així, canviarem el sentit de les paraules i començaran a ser paraules de poder i no de debilitat.
També sempre que ens diguen eixes coses  deuríem alçar-nos i parlar del sexisme que s'està produint en la situació.
Jo no sóc dèbil i no vull que pel meu gènere ho pensen.

L'ARBRE DE LA CIÈNCIA

Arbre de ciencia és una de les obres més extenses i característiques de Ramon Llull, escrita a Roma entre 1295 i 1296. És una versió en forma enciclopèdica l'Art general o Ars magna destinada a un públic no universitari. L'obra recorre a una analogia comú en ell: la comparació orgànica, en la que cada ciència es representa com un arbre amb arrels, tronc, branques, fulles i fruits. Les arrels representen els principis bàsics de cada ciència; el tronc, l'estructura; les branques, els gèneres; les fulles, les espècies; i els fruits, els individus, els seus actes i les seves finalitats. Aquesta al·legoria vegetal mostra la influència d'Aristòtil.

L'obra està dividida en setze arbres: Catorze arbres principals i dos auxiliars amb una funció complementària.

Arbres principals:

1. Elemental: estudia la física.
2. Vegetal: la botànica.
3. Sensual: biologia.
4. Imaginari: arts.
5. Humanitari: antropologia.
6. Moral: ètica.
7. Imperial: política.
8. Apostòlic: eclesiologia.
9. Celestial: astrologia.
10. Angelical: angelologia.
11. Eviterna: escatologia.
12. Maternal: mariologia.
13. Cristià: cristologia.
14. Divinal: teología.

Arbres auxiliars:

1. Exemplificat: guia il·lustrativa dels anteriors, als que explica, a base d'exemples, proverbis i refranys.
2. Qüestionat: es refereix en termes de lògica les qüestions referents als altres.

Tracta d'una discussió entres dues germanes, la ciència i la fe.

Encara que el sistema pugui semblar esquemàtic, els arbres lul·lians, expressen una clara sistematització del coneixement que organitza i simplifica l'estudi de les diverses disciplines tractades. 

Cada un dels setze arbres presenta una estructura interna homòloga, de manera que la presentació de totes les branques del saber es deplega harmònicament, mostrant les interrelacions i els lligams entre els diversos nivells de la realitat: així tots els arbres comencen amb una descripció dels principis generals de cada sector del saber, uns principis que sempre són els mateixos, és a dir els de l’Art. L’estructura simbòlica d’aquesta homologia té set parts: arrels, tronc, branques, rams, fulles, flors i fruits. Es tracta d’un desenvolupament creatiu de Ramon a partir d’una recepta escolar de tradició aristotélica.

LA REGLA

Què és la regla? En la Viquipèdia posa que és el sagnat que experimenten les dones.
Pel que he escoltat cada dona el pateix d'una manera. Tenen dolor, mareig, es posen grosses, etc. Pareixen els efectes secundaris d'un medicament, sort que jo no puc passar per això, ja que sóc un noi.
És fascinant això de la regla, podríem dir que és com una persona de la mostra família: apareix quan menys vols, et canvia l'humor, no et deixa tranquil·la i podria dir més coses, ja que cada noia és un món.
En conclusió la regla no és molt emocionant, però el que pots fer gràcies a ella sí. Pots portar vida, no tots podem tindre eixa sort.

La Fadrina Guerrera

Això era i no era una dona que va decidir tindre una filla asoles.
La fadrina es crià a l'oest d'Àfrica en una familia molt tradicional i amb pensaments molt estrictes.

Quan tenia divuit anys va conèixer a un home quatre anys major que ella. L'home no fou benvingut a la familia, ja que era d'una altra tribu, la tribu dels bubis. A la fadrina no li va importar el pensament de la familia, ja que estava molt enamorada.

La fadrina no tenia cap idea d'educació sexual així que quan tingué la seua primera relació sexual es quedà embarassada.
Al mes es va fer el test d'embaràs i s'ho va dir a la seua mare. La mare estava desolada ja que la seua filla quasi era una nina petita.

Fadrina no va pensar per a res en avortar, ja que era pecat i no volia matar al seu fill.
Quan li digué a l'home que estava embarassada, l'home la va abandonar ja que ell no volia fill, però la familia de l'home va acollir-la com de la familia, a ella  i a la bebé . 

Tingué  la seua filla, però per l'estrés que havia passat va tindre depresió postparto.
La seua familia ja estava mal posicionada a la tribu, ja que era una vergonya ser una mare fadrina. Així que van decidir anar-se'n a Espanya per a trobar un futur millor.

Les coses no li anaren molt bé, però viu feliç amb els seus dos fills.

Una dona lluitadora

CRESCENCIA ARDINES INGUANZO

Fa uns quants anys, exactament en l’any 1943, va nàixer una dona valenta, lluitadora i emprenedora en una aldea preciosa d’Asturies. El seu caràcter juvenil que fins amb 76 anys encara té i sempre fa riure a tothom que li envolta, és una de les característiques que la defineix.

En aquella època hi havia molts estereotips de gènere com: les dones han d’anar vestides d’una manera determinada i era vestir amb falda, s’encarreguen dels fills i filles i fan les tasques domèstiques, ja us ho imagineu.

Doncs imagineu també quina mentalitat hi havia en aquella aldea, encara que això ho veiem ara, en aquells temps era completament normal tindre eixe pensament.

Crescencia, era i és coneguda per totes i tots com la “nena” i la “nena” als seus 20 anys va ser la primera dona en el poble que es va posar pantalons. La “nena” va trencar la idea de les dones amb falda i els homes amb pantaló. Crescencia va tindre eixa valentia de posar-se els pantalons i no importar-li el que diguera la gent del poble. Quan passen els anys vol canviar el seu treball que no li entusiasmava, i va decidir muntar una empresa de cases rurals amb el seu marit, César Cagigal.

En aquest negoci les tasques estaven millor repartides. César i el seu fill que també li diuen César, es varen encarregar de construir poc a poc les cases, una darrerre d’altra i amb anys de diferència. I Crescencia s’ocupava del màrqueting que diriem ara i de donar a conéixer el seu nou negoci. A més, sempre estava pensant quines coses serien bones per a l’empresa, és a dir, on podien innovar per a tirar avant el seu treball. Ahí teniu el seu esperit emprenedor i la seua força que ha tingut que traure en molts moments, quan pel seu esforç tenia la seua recompensa i la gent només veia lo material i volia tindre el que ella tenia i no veien l’esforç que hi ha fer durant moltíssims anys i que encara ho fa. Aquesta dona és la meua àvia i estic orgullossísima de que ho siga. És un referent per a mi, l’admire.

Wisława Szymborska

          

Wisława Szymborska, BIO.

Wisława Szymborska, (1923-2012)

VIDA PERSONAL

Va ser una poeta polonesa que va guanyar el premi nobel de literatura, és reconeguda per haver escrit poesia filosòfica amb un llenguatge comprensible per a qualsevol persona per la seua senzillesa.

En 1931, la seva família es va traslladar a Cracòvia, on realitzà els estudis.

Durant la Segona Guerra Mundial treballà en la Companyia de Ferrocarrils per por a ser obligada a anar a un camp de treball a Alemanya.

Després, va començar amb el seus estudis de polonès a la universitat, (càrrec que no va acabar per problemes econòmics) i es sentí influenciada per l'obra de Czesław Miłosz, un professor de la universitat que va guanyar un premi de literatura.

POESIA, COM ÉS?

La seva poesia és filosòfica, amb un llenguatge quasi col·loquial i sense utilitzar l'èmfasi. Expressa amb claredat l'odi, l'estupidesa, el terror i la tortura en la descripció d'un món constituït per horrors i sofriments, en un to en el qual barreja humor i ironia

Com ja he dit, la seva poesia és filosòfica, però aquesta no pretén contestar a les preguntes que és fan en els escrits sinó demostrar l’horror de l’existència. Com per exemple mostra en aquest escrit:

Aleshores, el seu pensament filosòfic es reflecteix en els seus poemes i creu que l'ésser humà és filosòfic des de sempre per la seua capacitat de sorprendre i de formular preguntes generals i que es deu estimar els éssers humans, no a la humanitat.

També, deia que no volia que li feren cap biografia perquè en els seus poemes ja hi havia molta informació d’ella.

POEMES PASSATS AL VALENCIÀ

• Vista amb un gra de sorra: Antologia poètica. Traducció de Josep Maria de Sagarra i Àngel.
• Instant. Traducció de Joanna Bielak.

                   

POEMES I COMENTARI D’AQUESTOS

 

Abans, podia semblar, que el punt de vista de la dona predominara sobre el punt de vista de l’home.

La poesia, la literatura en general, permet parlar d’un text que abarque el punt de vista a soles dels homes, a soles de les dones, o mirant el punt de vista de dones i homes i que expliquen l’experiència humana.

Aquesta poeta, parla del món sencer i aconsegueix explicar la vida de tot el món. Així que, el poema “Roba” descriu la visita a una metgessa, a un metge, que totes les persones hem fet. Escriu d’una manera perquè tots els que llegim els seus poemes ens puguem sentir identificats perquè descriu una experiència que pot compartir i afectar a tota la població.

Deien,que la forma de la poesia al ser tan delicada i mesurada no admet innovacions ni llibertats quan es mostren les experiències que es refereixen als dos sexes que a algunes persones podrien resultar roïnes.

Núria, festera feminista

En les festes de moros i cristians d’Alcoi, tradicionalment, les dones només poden eixir amb un tratge diferent a l’oficial en els “boatos” o bé al final de cada filà, acompanyant la gent més menuda.

Fa 22 anys, per tal d’eixir en la festa, Núria Martínez, una jove de la filà dels Alcodians, va desobeir les normes que la regien. En 1995, aquesta festera va demanar autorització per a eixir juntament amb els homes i va obtindre 32 vots a favor i 20 en contra. Per això, en l’entrada cristiana, Núria va acompanyar els seus companys vestida amb el trage masculí de la filà, amb la seua capa, el casc i una arma al muscle. La festera, segons va dir després, va haver de fer front a la inseguretat, l’emoció i els nervis, va dir que no li havia resultat fàcil arribar a aquella situació i que en els dies anteriors havia patit moltes pressions per part de familiars i amics. A més, va rebre moltes crítiques de la gent més conservadora del seu poble. Un fester de la filà es va queixar perquè aquell any a penes els havien fet fotos, perquè Núria havia atret l’atenció de les càmeres. Quan va acabar l’entrada cristiana, la jove no tenia ganes de parlar sobre la seua experiència, preferia que la seua història no haguera tingut tant de rebombori: “No sóc cap heroïna, faig açò perquè m’agraden les festes i les vull gaudir”.

Un dia, a la porta de la seua filà, Núria va haver d’enfrontar-se al menyspreu d’una part dels seus companys. Quan entrava al local amb unes amigues, en veure-la, un grup de festers va abandonar la seu. I uns dies després, el primer tro, el principal càrrec en una filà, va dimitir com a protesta.

Encara que a Alcoi encara li falta molt per gaudir d’una celebració festiva amb igualtat plena entre homes i dones, en els últims anys s’han produït molts avanços perquè les dones s’integren plenament en la festa. Bona part d’aquest moviment cada volta més ampli és degut al gest i la valentia de Núria Martínez, una autèntica pionera en la lluita pels drets de les dones en la festa de moros i cristians.

València, 4 de febrer del 2019

Mar Miralles Lozano

Monòleg interior Quim/Quima

Jo  què he de  fer per a què aquest home  em deixe en pau jo sols

vull ser lliure i no tinc a ningú que  m'estime de veritat aquest sols ha vist

el meu cos d'una manera poc especial i jo sols vull pegar-li una óstia i que

es tornarà boig per a què mai més es fixara en mí,  però què li puc fer si

déu m´ha donat este cos, a vegades pensava que ser una dona era una condemna

ara puc afirmar-ho.

I em mira com si jo estiguera contenta o feliç al seu costat si li diguera que aquesta cita és tot una farsa i no vull estar amb ell però ho sabrà  aixi que fa igual

és un vell bavós que no me donará res excepte diners per a vivír mes esclavitzada.

Text de creació - Una història kafkiana

Una història kafkiana*

Eugeni K. surt avui de sa casa amb el mateix objectiu d’ahir, amb el mateix objectiu d’aquest mateix dia un,
dos, set, tretze anys abans: tornar a casa després d’un esgotador i inútil dia de treball, que no li serveix
més que per a no morir de fam, però que paradoxalment només li permet això, no morir, perquè en realitat
ell no viu. La seua existència circular i sisífica no té un començament ni un fi clar en la seua ment, ell
senzillament està, és, encara que no sap què és ni per què.

Passa per una petita botiga, com tots els matins, al final del seu costerut carrer, una botiga que aquesta
vegada li crida l’atenció degut a un estrany cartell que anuncia un revolucionari xarop per sanar les
molèsties gastrointestinals, de les quals pateix Eugeni K. des de no recorda quan. Decideix entrar i
adquirir el producte, que li és venut per una amable senyoreta mestissa, qui li diu que disposa de moltes
altres coses interessants a la seua botiga, que es passe quan vulga.

Massa hores després, Eugeni K. torna a sa casa esgotat i, sense pensar-ho dues voltes, ingereix el
contingut complet del pot de xarop. Al principi no pareix succeir res, és clar, aquests medicaments triguen
en fer efecte. Uns interminables minuts després, comencen els recargolaments, les nàusees i les arcades,
seguides d’un inusitat vòmit de molts colors barrocs i grotescs, després un altre i un altre. Eugeni K. no
entén què passa, però el seu cos tampoc li dóna temps a reflexionar.

Poc triga, però, en adonar-se de que vòmit després vòmit, també expulsa els seus propis òrgans vitals, un
ronyó per ací, el fetge per allà, un pulmó que li trenca la mandíbula... s’està vomitant a si mateix.

Uns dies després, els veïns de l’edifici avisen a la policia d’un insoportable pudor provinent de l’apartament
d’Eugeni K. Forçen la porta, per trobar-se amb un desolador i repugnant festival gore. No hi ha ni rastre
d’Eugeni K, només sang seca, òrgans putrefactes i ossos per tot arreu. Tampoc hi ha rastre de cap xarop.

*Recentment he llegit Kafka para principiantes de David Z. Mairowitz i Robert Crumb, un llibre-còmic que
m’ha impactat profundament, no coneixia un nivel de mal rotllo semblant des que vaig veure Saló. Bé,
aquest breu relat és un intent de traçar una història de tints kafkians.