Nikolaí Vasílievitx Goǵol i un autor xines

 Nikolaí Vasílievitx Goǵol :

 Biografia :

Després de mediocres estudis, aquest fràgil jovencell de rostre eixut va deixar Ucraïna i va trobar un modest treball en una oficina d'un ministeri a Sant Petersburg.

L'any 1829, va fer la seua primera incursió en la literatura, publicant sota pseudònim i a compte d'autor el mediocre poema romàntic Hanz Küchelgarten. Atacat per la crítica, va haver de retirar els exemplars de les llibreries per cremar-los. Després d'aquest fracàs, va «fugir» per primera volta de Rússia i va passar dos mesos al nord d'Alemanya, sota diverses i successives falses excuses. L'any següent, va aparèixer la seua primera novel·la, la Nit de Sant Joan. El 1831 va abandonar l'administració i va esdevenir professor d'història a l'Institut patriòtic per a filles d'oficials nobles. Es va introduir als medis literaris i va ser presentat a Aleksandr Puixkin, que el va encoratjar a escriure. El seu allunyament d'Ucraïna i la nostàlgia que en resultava li van inspirar les Tardes en una granja (1831-1832). Aquest recull de contes grotescs, irònics i fantàstics, inspirats en la vida dels camperols ucraïnesos, li va guanyar la celebritat.

L'any 1833, va travessar una de les seues crisis morals i místiques que serien tan comunes en ell. Va descobrir-se una vocació d'historiador. Nomenat professor adjunt d'història a la Universitat de Sant Petersburg el juliol del 1834, les seues primeres classes (a les quals va assistir Ivan Turguénev) van provocar l'entusiasme dels alumnes; però el seu interès per la història, així com la seua popularitat com a professor es van apagar ràpidament.

Després d'aquest període, va publicar nombrosos contes, amb els reculls Arabescos (que conté, entre d'altres, La perspectiva Nevski, El retrat i El diari d'un boig) i Mírgorod. El 1836, l'obra de teatre L'inspector general (el tema de la qual li va ser suggerit per Puixkin) va ser aplaudida pels liberals i atacada pels reaccionaris i va conèixer un èxit d'escàndol a Sant Petersburg. No obstant això, una frase atribuïda al tsar Nicolau I va calmar els ànims: «Tothom n'ha rebut segons el seu rang, jo el primer». Gógol es va sentir incomprès, i tan irritat pels que li donaven suport com pels que el criticaven: tots simplificaven i manipulaven el seu pregon pensament, creien que es tractava d'una sàtira política, que l'autor se situava en contra de les institucions, mentre que ell només havia volgut denunciar els vicis i els abusos propis del gènere humà. Completament desassossegat, va fugir i va iniciar les seues peregrinacions arreu d'Europa.

Sobre una altra idea del seu amic Puixkin, havia començat a escriure l'any 1836, tot just abans d'iniciar L'inspector general, la seua gran novel·la Les ànimes mortes, la qual en la seua fe cada colp més exaltada en la seua «missió», contemplava com una obra «immensament gran», un «Leviatan», «quelcom que no corresponga a l'obra d'un home ordinari». L'any 1841, va intentar publicar-ne la primera part a Moscou, però va ser prohibida pel comitè de censura. No va ser fins després de la intervenció dels seus amics, i particularment de la senyora Smirnoff, la presentació al comitè de censura de Sant Petersburg i diversos arranjaments, que va poder aparèixer l'any 1842. A banda de la divertida estafa[a] projectada pel protagonista Txítxikov, aquesta novel·la fa una descripció sense concessions de la Rússia profunda, una sàtira de vegades despietada, però en la qual rau subjacent, de manera permanent, el pregon amor de Gógol per aquest país. La novel·la va provocar de nou l'èxit i l'escàndol.

L'any 1843, la seua passada experiència de mediocre funcionari de ministeri li va inspirar la magnífica novel·la El capot, el protagonista de la qual, Akaki Akàkievitx, ha esdevingut l'arquetip del petit modest funcionari rus.

Les tribulacions i els viatges tornen a començar: Itàlia, França, Alemanya, etc. L'any 1848, va fer un pelegrinatge a Jerusalem. A mesura que la seua salut s'anava degradant, i més encara la percepció que ell tenia del seu estat de salut —perquè sempre es va creure més malalt del que realment era— i que el seu sentiment religiós s'exaltava, va esdevenir més i més místic i conservador.

De retorn a Moscou, va posar-se a treballar en una segona part de Les ànimes mortes, a la qual, a la manera de Dant, esperava descriure la redempció de Rússia, sortint de l'infern que ell havia descrit a la primera part de l'obra (n'havia cremat una primera versió l'any 1845). Però el seu estat físic i psíquic empitjorava sense treva. A l'inici de l'any 1852, va cremar a l'estufa de la seua cambra tots els manuscrits inèdits, inclosa la segona part de Les ànimes mortes. Hom no coneix d'aquesta segona part més que quatre capítols trobats entre els papers de l'escriptor, corresponents a la primera versió.

Va morir el 21 de febrer del 1852, debilitat pels dejunis que s'havia autoimposat per defensar-se del diable, entre les mans de metges ineptes que el van tractar amb sangoneres i el van sotmetre a altres teràpies d'una violència inaudita: banys freds, sagnies, micapans. Està enterrat al cementiri de Novodévitxi, a Moscou, prop de Bulgàkov, a qui inspiraria en la redacció de la seua gran obra: El mestre i Margarida.

Si Puixkin és considerat el més gran poeta rus, Gógol és reconegut com el primer gran narrador de Rússia. Segons la sentència d'Eugène-Melchior de Vogüé, erròniament atribuïda a Dostoievski: «Tots nosaltres hem sortit del capot de Gógol».

 Obres :

1. Les ànimes mortes. (1984)
2. El capot i altres relats peters burgesos. (1986)
3. Taràs Bulb. (1987)
4. Diari d'un boig.  (1987)
5. La fira de Sortints. (1991)
6. El nas. (1992)
7. Comtes de Petersburg. (1997)
8. Tres relats de Sant Petersburg. (1998)
9. Vetlles en un veïnat de Kankan. (2019)

 Un autor xines :

 Biografia :

Chen Jitong (xinés simplificat, 陈季同 tradicional 陳季同, pinyin, Chén Jìtòng, també conegut com a Tcheng Ki-*tong, nom d'estil 敬如; Houguan, avui Fuzhou, 1851-Nankin, març de 1907) va ser un diplomàtic, general i escriptor xinés de finals de la dinastia Qing.

En 1869 va començar a estudiar la llengua francesa en una escola associada a la marina de Fuzhou. En, va ser seleccionat per a acompanyar a Shen Baozhen a Europa i va escriure un llibre sobre les seues impressions a la seua tornada a la Xina a l'any següent. Va ocupar diversos càrrecs importants en el serbi d'afers exteriors dels Qing i va escriure diverses obres durant la seua fase diplomàtica a França.

En 1891 va ser acomiadat de tots els seus llocs oficials i es va establir en Sanghai, després de la Primera Guerra Si no-Japonesa va servir com a ministre d'afers exteriors en l'efímera República de Formosa.

 Obres :

1. Els Chinois peints parell eux-*mêmes. 3. ed. Paris: Calmann-*Lévy, 1884.
2. El teatre dónes Chinois: étude de mœurs comparées. 3. éd. Paris: Calmann Lévy, 1886.
3. Comment on devient Parisien. Le Figaro, 1885.
4. Contes chinois, Paris, Calmann Lévy, 1889.
5. La Roman de l'Homme Jaune, Mœurs chinoises. P., Charpentier, 1891. 

Honoré de Balzac

Honoré de Balzac
(1799-1850)

Honoré de Balzac va nàixer el 20 de maig de 1799 en Tours (França). Era fill del funcionari François Bernard Balssa, qui als seus cinquanta anys s'havia casat amb la vintanyera Anne-Charlotte-Laure Sallambier, mare de Balzac.

En 1814 la família es va traslladar a París. Honoré de Balzac va estudiar intern en Vendôme abans d'instruir-se en Dret per imperatiu patern en la Universitat de la Sorbona entre els anys 1818 i 1821.

Balzac va abandonar l'opció de convertir-se en jurista i es va dedicar al periodisme sense molta fortuna, mentre polia el seu estil literari iniciat en el romanticisme.
 

Va viure sumit en un montó de deutes fins que l'any 1829 va conseguir el seu primer èxit literari gràcies a la novel·la “L'Últim Chuan” (1829), títol continuat pel polèmic assaig “Fisiologia Del Matrimoni” (1830).

En 1850 es va casar amb la comtessa de nacionalitat polonesa Eveline Hanska, una dona casada amb qui havia iniciat relacions en la dècada dels 30.

Mestre de la novel·la realista i del retrat psicològic, va comprendre el conjunt de la seua obra amb el títol “La Comèdia Humana" al segle XIX, on plasma diferents escenes de la vida francesa de l'època.

Entre l'extensa obra  dins de “La Comèdia Humana”, destaquen novel·les com “La Pell De Sapa” (1831); “El Coronel Chabert” (1832); “Ferragus” (1833), el primer llibre de la trilogia “Història Dels Tretze” continuat per “La Duquessa De Langeais” (1833) i “La Xica Dels Ulls D'Or” (1835); “El Metge De Llogaret” (1833), llibre conegut també com “El Capellà De Tours”; “Eugenia Grandet” (1833); “Papà Goriot” (1834); “El Lliri De la Vall” (1836); “Les Il·lusions Perdudes” (1836-1843) o “La Prima Bette” (1846).
 

Balzac va morir a París el 18 d'agost de 1850, quan tenia 51 anys. Està enterrat en el cementeri de Père Lachaise de París.

Charles Dickens

Charles Dickens va nàixer el 7 de febrer de 1812 i va morir el 9 de juny de 1870. Dickens es un dels escriptors britànics més coneguts, amb múltiples adaptacions al cinema de les seves obres i referències en la cultura popular. 

Dickens va escriure moltes novel·les durant la seua vida, totes les novel·les eren molt populars. Ell tenia molta imaginació que es va poder vore amb els llibres, actualment es un del millors escriptors de l'època victoriana, en les seues novel·les compta molt be com era la vida en aquest moment, Dickens compta molt vi com era la vida en l'época georgiana, es pot conéixer com era la vida en eixa època llegint les seues obres.

Quan tenia cinc anys, la família es va traslladar a Chatham . Va assistir a l'escola primària dels set als dinou anys. La seva família era de classe mitjana, però la seva situació econòmica va empitjorar quan el seu pare va ser empresonat. Va aprendre a llegir gràcies a la seva mare, que va fer servir per ensenyar al seu fill unes quantes obres clàssiques propietat del pare, John Dickens . John Dickens fou el model per al senyor Micawber en l'obra semiautobiogràfica del seu fill, la novel·la David Copperfield. El fill de William Dickens i Ball Isabel , John Dickens era un empleat de l'oficina de pagaments de la Royal Navy a Portsmouth, a Hampshire. 

Gràcies a les obres que anava publicant, Dickens anava agafant prestigi. L'any 1841, va ser condecorat com a fill adoptiu de la ciutat d'Edimburg i va viatjar als Estats Units d'Amèrica l'any 1842, on es va trobar amb una gran rebuda. Allà, però, va trobar els mateixos vicis que a Anglaterra, de manera que va publicar aquell mateix any una obra amb la qual es va guanyar el rebuig de la societat dels Estats Units d'Amèrica i va significar a Anglaterra el primer fracàs important de la seva carrera: American Notes. No obstant això, va tornar a rebre el suport del públic gràcies a la seva obra Cançó de Nadal .

Va morir el 8 de juny de 1870, Dickens va patir un accident vascular cerebral a casa, després d'un dia de treball a Edwin Drood. L'endemà, el 9 de juny, cinc anys després de l'accident ferroviari a Staplehurst, el 9 de juny de 1865, va morir a Gads Hill, sense haver recuperat la consciència. Contràriament al seu desig de ser enterrat a la catedral de Rochester "d'una manera senzilla, sense ostentació, i estrictament privada", va ser enterrat al Racó dels Poetes de l'abadia de Westminster. Un epitafi imprès distribuït en el seu funeral deia: "A la memòria de Charles Dickens , que va morir a la seva residència, Higham, prop de Rochester, Kent, 9 de juny de 1870, de 58 anys, era un simpatitzant dels pobres, els que pateixen i els oprimits... i per la seva mort, un dels més grans escriptors d'Anglaterra s'ha perdut per al món". 

L'única estàtua de bronze de mida natural de Dickens, aixecada el 1891 per Francis Edwin Elwell, es troba a Clark Park, al barri de Spruce Hill de Filadèlfia, Pennsilvania, als Estats Units. 

Giacomo Leopardi

Giacomo Leopardi 

(1798-1837)

"Cap indici major de ser poc filòsof o poc savi, que pretendre viure sempre sàvia i filosòficament"

 

 Giacomo Leopardi va néixer el 29 de juny de 1798 a Recanati, Les Marques (Itàlia), sent el seu pare el Comte Monaldo i la seva mare la Marquesa Adelaide Anticci.

Tenia dos germans xicotets, Carlo i Paolina, que van créixer a l'igual que Giacomo en un ambient ultrareligiós, conservador i autoritari.

Leopardi va viure una infància amb malalties i solitària, passant molt de temps interessat en la lectura dels molts volums que posseïa l'extensa biblioteca del seu pare i sobresortint en l'estudi de les llengües clàssiques.

Va viatjar per diverses ciutats italianes; com Roma, Milà, Bolonya, Pisa, Florència o Nàpols, en moltes ocasions acompanyat pel seu gran amic Antonio Ranieri, que amb la seva germana Paolina van ser les persones més properes en la seva existència.

Va ser un home de vasta cultura, els seus textos poètics d'inspiració clàssica, esperit romàntic i profunda emotivitat, estan caracteritzats per la melangia, el dolor i el pessimisme que van dominar la seva existència, marcada per molts problemes de salut (asma, problemes en la seva columna i mala visió) que va patir des de que era xicotet. Després, tampoc va tindre molta sort en la seua vida amorosa condicionada pels seus defectes físics, especialment per la seua fallida relació amb Fanny Targioni Tozzetti i pel seu desig romàntic amb la seua cosina Gertrude Cassi.

Entre els seus títols poètics més important es troben "Cants" (1824-1835) o "Al Peu Del Monument De Dante" (1819).

Com a prosista va destacar amb títols com "Opuscles Morales" (1827) o "Miscel·lànies" (1817-1832). També va publicar assajos de caràcter filosòfic, entre ells "Pensaments" o "Diàleg De La Moda i De La Mort".

Finalment, Giacomo va ser víctima del còlera a Nàpols el 14 de juny de 1837, com conseqüència la mort. Tenia  sols 38 anys. Està enterrat al Parc Virgiliano de Nàpols.