dissabte, 27 d’abril del 2019

Ressenya Casa de nines

Casade nines és dels llibres més importants de l’autor noruec Henrik Ibsen (1828-1906). Durant la seua producció, l’autor es trobava a l’inici d’una de les etapes més fructíferes de la seua producció dramàtica: els drames moderns o drames domèstics (1877).
L’escriptor d’aquesta obra teatral va publicar-la l’any 1879 i s’estrena per primera vegada al Teatre Reial de Copenhaguen el 21 de desembre d’aquell mateix any. Quan encara no havia passat un any des de la seua publicació, ja comptava amb tres edicions en noruenc i havia estat traduïda a l’alemany, l’anglès, el finès i el suec. Això converteix l’obra d’Ibsen en la més traduïda, més representada i més discutida. La traducció al català en l’editorial Les Eines està feta per Feliu Formosa amb la col·laboració de Carolina Moreno.
Aquest text teatral es desenvolupa en un mateix espai, la casa de la parella, aparentment feliç, de Torvald Helmer i Nora Helmer. Són marit i muller i s’estimen molt; estan enamorats. Tenen tres fills que passen la majoria del temps amb la mainadera, Anne-Marie. Al senyor Torvald Helmer l’han fet director d’un banc i, com és normal en aquella època, la senyora Nora Helmer no treballa. Ara que estan presentats els personatges, faré un resum de l’acció:
Nora es troba a casa una nit de Nadal i apareix de cop una vella amiga, la senyora Linde que ve buscant treball perquè el seu marit, com s’havia ficat en tants negocis insegurs, va perdre la seua fortuna al morir i, a més ja no havia d’ajudar a sa mare que estava malalta, ja que també va faltar i tampoc havia de cuidar als seus germans perquè s’havien fet grans i eren independents. Nora li demana al seu marit que li done a la seua amiga un lloc en el banc i aquest accepta. Al mateix temps que ve Kristine, la senyora Linde, entra també un amic de la família, el doctor Rank que mentre elles parlen ell està amb el senyor Helmer.
Foto
Nora i Kristie no es veien des de feia molts anys i han de contar-se moltes coses. Nora li explica que quan el seu pare estava malalt, el seu marit també es va posar malalt i els metges deien que havia de marxar de viatge per curar-se. Les dones no podien demanar préstecs al banc sense el permís del seu marit o el pare, i com no volia preocupar a cap dels dos, va buscar el seu propi mètode per aconseguir els diners i salvar-li la vida al seu marit. Així que li demanà diners a un home que era procurador, però signant un contracte.
A arrel d’aquesta història s’esdevenen diverses accions misterioses que desemboquen en un final molt inesperat.
He de dir que he gaudit molt d’aquesta lectura i que la recomane cent per cent. El que m’ha agradat, sens dubte, ha sigut la clara evolució que pateix el personatge principal, Nora, i les conseqüències que es desenvolupen amb les decisions que pren amb el canvi de percepció de si mateixa i de les relacions que manté amb la gent del seu voltant. També m’ha agradat perquè tracta el tema de les relacions tòxiques i la mania que tenen moltes persones quan s’endinsen en una, de pensar que l’altra persona és de la seua possessió, com un objecte. De fet, el títol del llibre és Casa de nines perquè la protagonista, Nora, es sent utilitzada com una nina primer per part del seu pare i després pel seu marit.
Un altre tema que tracta és la tradició en la societat, com per exemple el fet que la dona ha d’estar a casa i preocupar-se més per la seua família que per ella mateixa. En el cas de Nora, al adonar-se’n del que li estava passant, prefereix anar-se’n de casa i retrobar-se a ella mateixa.
Considere que és una obra molt completa i entretinguda per a qualsevol tipus de públic.




Informació
Introducció de Carles Batlle i Jordà en el llibre Casa de nines de l’editorial Les Eines traduït al català.



Berta López Camins, 1r Batxillerat A.

Quan arribe el meu dia


La vida no és un camí de roses, és més aviat una cursa d’obstacles: alguns són insignificants i els passem de seguida i altres, en canvi, tenen l’alçada d’una muntanya i pareix que et van enfonsant fins a acabar amb la teua existència. I cal dir que aquesta cursa no és igual per a tothom: hi ha qui troba obstacles diem fàcils, qui pareix que té un dolent darrere d’altre i qui no ho té tot però pot respirar amb tranquil·litat perquè no hi ha grans amenaces. Jo sóc de les últimes, fins fa cinc mesos. Jo era de les que creia que anava a tindre un futur brillant i que podria amb tot, fins fa cinc mesos. Jo sempre he cregut en la superació personal i que res és impossible, però cinc mesos enrere el conte va canviar.
Recorde aquell dia perfectament. Era un dissabte qualsevol i estava a casa dinant amb la meua família. Fora feia un oratge perfecte, ideal per a donar un passeig. M’havia alçat cap a les deu i havia estat netejant la meua habitació. Havia estat ordenant el desastre d’habitació que tenia i em trobava perfectament, però després de dinar vaig començar a notar un malestar que pujava sense un principi clar ni un objectiu definit. Era com un cuc que recorria el meu cos i, a la vegada es feia més gran. Mai m’havia sentit així i em vaig espantar. La meua família em va tombar al sofà i vaig perdre la consciència. Em vaig despertar en el llit de l’habitació 326 de l’hospital Santa Fe, el que s’ha convertit en la meua casa. Porte al mateix llit des d’aleshores i la meua previsió és que quan isca, ho faré en un taüt. Aquell dia em diagnosticaren càncer de pàncrees, però estava amenaçant fortament al fetge. Perquè ho entengeu, la fotuda malaltia s’havia fet més forta i pràcticament no hi havia res a fer. Em varen fer mil proves i em prometeren acabar amb tot això el més ràpid possible, però porte cinc mesos i l’únic que ha canviat, a pitjor, ha sigut el percentatge de vida que em queda. Cada dia em trobe més fluixa i les esperances van desapareixent. La meua família no ho està passant gens bé. Els veig plorar, però fan com si no res i això em mata; molt més que les cèl·lules malignes que circulen pel meu cos. Quan he de passar per la sala on em posen el tractament tremole, plore, perquè és horrorós. El meu patiment està arribant a nivells inimaginables i, la meua paciència també.
Foto
Potser sonarà fatal o parega exagerada, però preferisc la mort a viure tot això. És que a cas això és vida? Per a què vull continuar en aquest món? L’únic que faig desperta és planejar el meu soterrament. M’agradaria que em vestiren de colors cridaners, groc per exemple, per celebrar el temps que he estat en vida. M’agradaria que sonara i tot el món ballara la cançó d’Ariana Grande Be Alright perquè diu que tot estarà bé i que no cal preocupar-se de res i perquè és la meua artista favorita. També m’agradaria que cada persona que hi estiga tinga un CD on només estiga una altra cançó d’Ariana, Breathin que parla de parar-se i respirar quan creiem que les coses van malament, per a quan s’enrecorden de mi i es penedeixen de qualsevol cosa que podrien haver fet o per a quan creguen que els obstacles de la seua cursa són impossibles de passar.
Quan arribe el dia, el meu dia, seré feliç i estaré plenament preparada, perquè res no desitge més que descansar en pau

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...