Resum Coherència

Fa pensar que per a cada situació existeix un nombre determinat d`informacions pertinents. Dit d`altra manera hi ha informacions rellevants , i n´hi ha d´altres d´irrellevants. Suggereix que les informancions rellevants s´han d´estructurar d´una manera determinada.

La coherència és la propietat del text que selecciona la informació  i que l´organitza  en una estructura comunicativa.
A. van Dijk. ha proposat la macroestructura que caracteritza els dues aspectes. És un tipus de                d´esquema que conté totes les informacions la importància i les interrrelacions.    

Influencers y demás mierda

Això dels influencers de la nostra generació és de riure per no plorar. Per a començar, que s’utilitze la palabra influencer, en la llengua de l’imperi, i no influència, ja diu molt de a què ens enfrontem: A un exèrcit de indesitjables i banals persones que es guanyen la vida a força de contaminar als seus il·lusos followers amb la seua nociva verborrea sobre temes encara més banals i patètics (de videojocs a reggaeton, un assortiment variat) que substitueixen a la cultura (i també al sentit comú), o bé amb suposat talent telebasuril. Qui no té de influencer a un youtuber (El Rubius, Auronplay, Dalas), té a un cantant de fem (Ariana Grande, Maluma, Daddy Yankee) o a un actorucho hollywoodià “de medio pelo” (DiCaprio, Emma Stone, Ryan Gosling).

És molt graciós quan aquests individus fan com que s’indignen i fan una “crítica” sobre qualsevol assumpte sense tindre ni idea, i resulta encara més divertit quan els seus seguidors repeteixen com lloros allò que ells han dit.

Jo no tinc cap “ídol”, cap influencer ni res paregut. Allò que si tinc son INFLUÈNCIES, tant humanes com artístiques, generalment vàries en cada camp concret, encara que aquests camps estan interconectats. Per exemple, en l’aspecte polític-econòmic-social tinc a Marx i companyia, en el cinematogràfic a Hitchcock i Haneke entre altres, en el literari a Roald Dahl i Mary Shelley entre altres.Per concloure, diré que és depriment recordar que la majoria dels joves avui tenen per “ídols” a persones banals i aprofitades a les quals podriem calificar de “anti-cultura”, i expandeixen la paraula d’aquesta “anti-cultura” per tot arreu, des d’una cançó fins un vídeo, des d’un tuit fins una pel·lícula, i des d’un best-seller fins la mass media.

Literatura comparada - Va dir el filòsof

Habibi, estimada! Però Tahara havia desaparegut. I Quim havia descobert per primer cop que un amor no en val un altre. Tot és tot, havia dit el filòsof. Tot és igual a si mateix, l’espècie és igual a si mateixa, i allò que fa que un individu sigui un individu és només la quantitat de la matèria, el pes, la mesura, l’espai que ocupa en el món. Però vet aquí que el pes, la mesura i aquest petit espai que ocupa, i que de sobte arrenca a cantar i es diu Tahara, és insubstituïble.

En aquest fragment de Quim/Quima, ubicat a la pàgina 45 del llibre, Maria Aurèlia Capmany fa una referència a la filosofia clàssica per a després traure-li un però. Això de tot és igual a si mateix s’anomena principi d’identitat, un principi clàssic de la filosofia i la lògica, segons el qual qualsevol entitat és idèntica a si mateixa. Aquest principi és, juntament amb el principi de no contradicció i el principi del tercer exclòs, una de les lleis clàssiques del pensament, postulada per Aristòtil. Encara així, Parmènides, anterior a Aristòtil, ja va postular al seu manuscrit sobre la natura que allò que és és i allò que no és no és. Al segle XVII, aquesta referència ja era comú entre els filòsofs.

Però, posteriorment, s’han fet diverses crítiques a aquest plantejament, entre les quals destaquen la de Hegel (1770-1831, qui creia que la identitat no és evident en si mateixa, sinó que és afirmada, perquè la identitat conté dins de si diferència, i va proposar una nova lògica basada no en el principi d’identitat sinó en el de no contradicció, la lògica dialèctica) i la de Wittgenstein (1889-1951, qui considerava que A implica no-A, això és, que per a tot A deu existir alguna cosa que és no-A, donat que si una afirmació té sentit, la seua negació també ha de tenir-lo, i si una afirmació justifica una regla, la seua negació també hauria de fer-ho lo qual és absurd).